OPINIÓ
«Pacificada Catalunya pel relaxament nacional i social construït pel PSOE, amb l’ajuda inexplicable d’ERC, el PSC s’ha trobat una catifa d’or per on poder desfilar cap a la victòria»
per Josep-Lluís Carod-Rovira, 31 de maig de 2023 a les 20:00
Feixistització d’espais públics. Ja fa dècades que el discurs de Jean Marie Le Pen sobre la immigració, a França, va anar encomanant-se a la totalitat de forces polítiques restants, de manera que hom s’ha referit a la lepenització del discurs polític francès sobre aquest tema i d’altres. El racisme latent o desinhibit és present a tot arreu, des dels camps d’esport als mitjans de comunicació o la conversa de bar. Els immigrants, només els pobres, clar, són els culpables de totes les malvestats que ens ocorren, i, a l’Estat espanyol, específicament els immigrants magrebins, de l’Àfrica negra i els asiàtics... L’onada ultrareaccionària, que els Estats Units i el Brasil coneixen prou bé, amb expressions antidemocràtiques, ja fa temps que avança a Europa i s’ha ensenyorit d’alguns espais públics, enmig d’una crisi profundíssima que afecta directament els sectors populars. La por i la incertesa pel futur, la pobresa creixent, la desesperació davant la precarització de les condicions de vida deixen pas a respostes demagògiques que carreguen els neulers no pas a un sistema econòmic pervers, ni a la minoria privilegiada que se’n beneficia, sinó als darrers de la cua: els de fora, els que no tenen casa i ocupen les que els bancs tenen buides, els que són “diferents” en tantes coses...
A partir d’aquí, des de la insatisfacció davant la política, l’oblit
institucional i la convicció de pertànyer a la perifèria permanent de la
vida, neix a les zones més deprimides un discurs d’odi des d’on es
combaten les polítiques de gènere, d’interculturalitat, de lliure
orientació sexual, d’acció climàtica, de laïcitat i de normalització de
la llengua pròpia que, a més, s’embolcalla de cap a peus amb la
“rojigualda” i la
Desideologització de l’esquerra.
D’ençà de l’ensorrament de la URSS -i ja en fa 32 anys!-, els que
encara es reclamen socialdemòcrates no tenen una alternativa real al
capitalisme i al model econòmic i cultural que tanta misèria, marginació
i crueltat ha generalitzat. Incapaç d’anar construint un model distint,
que prioritzi els interessos de la majoria, l’esquerra vençuda i
desorientada fa dècades que arrossega massa derrotes, sobretot morals. I
alguns partits han esdevingut simples gestors del capitalisme, seduïts
per mots taumatúrgics, de dimensió quasi religiosa, com ara eficàcia,
modernització, rigor, realisme o pragmatisme, sense cap bri d’humanitat o
d’esperança, davant la duresa de les dificultats de la quotidinianitat.
L'aspiració màxima d'algunes forces sembla ser, tan sols, el
reconeixement per part de les elits econòmiques que són bons tècnics,
persones que saben gestionar bé, com si els problemes de dominació
política, explotació econòmica, discriminació de gènere o de raça, o
també d'opressió nacional, fossin simples problemes tècnics i no pas de
naturalesa política.
La dreta, quan governa, no té manies. Aplica el seu programa a favor
dels seus interessos, els defensa a sang i a foc i s’ha acabat el
bròquil. L’esquerra al govern acostuma a ser-hi condicionada per si
comptarà amb l’aquiescència o la complicitat mínima del poder financer i
empresarial, no fos cas. I per això és, en ocasions, massa poruga a
l’hora d’adoptar polítiques públiques progressistes, de canvi real, en
el terreny fiscal, laboral, l’assistència social, l’habitatge o el
transport. Fa passos endavant, sí, però insuficients. Pacificada
Catalunya pel relaxament nacional i social construït pel PSOE, amb
l’ajuda inexplicable d’ERC, el PSC s’ha trobat una catifa d’or per on
poder desfilar, joiós, cap a la victòria. I malgrat haver perdut 55 mil
vots, el missatge rebut per la societat és tot un altre. En general, tot
està en ordre, el país sota control i el PSC s’ha situat al mig com el
dijous i s’ha alçat com a partit més votat. ERC ha perdut 302 mil vots i
els comuns 92 mil.
Doble via independentista. L’independentisme que hem viscut aquesta darrera dècada no ha estat mai un tot homogeni a nivell de sigles, però ara no ho és tampoc a nivell social. Hi ha hagut un independentisme que ha votat i un altre que no ho ha fet. I 1.200.000 votants d’aquesta orientació política, plural ideològicament, que han acudit a les urnes, quan fa quatre anys, en la mateixa modalitat d’eleccions, van fer-ho 1.557.089 persones. S’han quedat a casa més de 350.000 independentistes que han expressat així el seu rebuig a la gestió política, feta per partits, Generalitat i ajuntaments, de l’enorme capital humà acumulat fins al 2017. És un advertiment rigorós, als destinataris orgànics de la protesta, que aquest no és el camí que duu a la llibertat nacional i al benestar social. L’abstenció militant, conscient i voluntària, ha estat el veritable fet diferencial català de les darreres eleccions, en comparació amb el mapa espanyol: tot un gest polític de protesta. No hi ha hagut, doncs, desinflament per desinterès, sinó reacció per protesta, cansament, decepció nacional. I també irritació pel cost de la vida, el desastre dels trens, les llistes d’espera, etc.
Un gat vell com Xavier Trias ha sabut acumular el vot anti-Colau
(independentista i espanyolista, tant se val) i, tot i que el pes de
Junts ja no tingui res a veure amb el de l’antiga CiU, ara esqueixada en
quatre opcions, han aconseguit ser la segona força més votada al
Principat, malgrat la presència destacada a les llistes de noms que
recorden més el passat que cal superar que no el futur que ha
d’il·lusionar per a ser construït. ERC, la trompada de la qual permet
poques maniobres de blanqueig tot i que hi hagi qui maldi per
aconseguir-ho, ha passat de primera força a tercera i és qui més ha
congriat el sentiment de desil·lusió, de desgast, de desconnexió
emocional amb un electorat tradicionalment fidel. La seva aposta al tot o
res, d’idil·li amb el PSOE, de qui no ha rebut altra cosa que
menyspreu, els ha fet mal a ells, però sobretot al país, ja que ha
oficialitzat la impressió que la lluita per la independència era aigua
passada, als ulls d’aquell món que figura que ens mirava. Sense lluita,
no hi ha victòria, i si no els plantegem un problema, no tindrem mai una
solució. La CUP, al seu torn, ha perdut 43 mil vots, i si vol
consolidar l’espai que aspira a ocupar, en part en competència amb els
comuns, ha de decidir-se, finalment, a fer política i no pot aparèixer
amb propostes percebudes a cops com a estrambòtiques per la majoria,
sinó amb mesures útils, entenedores i engrescadores, com ha fet a Girona
Lluc Salellas. Altrament, pot restar sempre lligada tan sols a una
transgressió estètica, una ultraideologització i una especialització
generacional que no li permetrà de saltar la barrera de la minoria.
Països Catalans: retorn a la trinxera. A la
resta del país, tant a les Illes Balears, con al País Valencià, els
partits de tradició i cultura democràtica, que governaven en coalició,
han rebut una rebregada colossal, de manera que han perdut el control de
la totalitat d’institucions: Generalitat, Govern Balear, Corts
Valencianes, Parlament Balear, Consells Insulars (inclosos els
tradicionals feus progressistes de Menorca i Formentera), diputacions i
ajuntaments de les grans capitals i ciutats. La marca Podem ha
desaparegut dels parlaments i el PP torna a ser-ne l’amo i senyor, amb
l’ajut còmplice de Vox. La dreta perdona la corrupció i la incompetència
si, alhora, pot continuar mantenint el control polític que els
garanteix la continuïtat dels seus interessos. Un discurs profundament
espanyolista i reaccionari en tots els àmbits ha tornat a amarar-ho tot.
A partir d’ara, la llengua continuarà patint encara més el procés de
substitució, persecució i minorització, mentre que la massificació
turística camparà lliurement, en detriment del medi ambient, el
territori i la qualitat de vida dels sectors més castigats per la crisi.
A la timidesa, contenció i pudor de les esquerres per a fer polítiques
d’esquerres a què al·ludíem abans, ara cal referir-nos, per al cas
valencià i el balear, a la indecisió, titubeig i complex permanent de
les forces que hi governaven, incloses les que es presentaven amb un
pedigree sobiranista, per prendre decisions en l’àmbit de la identitat
nacional. S’han perdut oportunitats extraordinàries de reforçar els
lligams entre tots els Països Catalans, sobretot en l’àmbit cultural,
deixant d’adoptar mesures que ara ja seran impossibles en anys: Institut
Ramon Llull, reciprocitat televisiva, requisit lingüístic a la funció
pública, al costat d’altres que afecten la salut o el transport,
sobretot ferroviari, i una interconnexió general molt més fluïda en tots
els camps. Amagar la nació, com colgar l’esquerra sota la sorra, només
beneficia Espanya i la dreta.
Foc nou. Semblava que, després de l’ensorrada,
hi havia d’haver hagut una reacció diferent per part de la cúpula
dirigent del partit que més ha acusat el càstig electoral. Però,
lamentablement, no ha estat així, sinó tot al contrari, davant la
sorpresa de molts militants que esperaven un mínim d’autocrítica. S’han
atrinxerat en el mateix discurs superb de superioritat moral per damunt
de tothom, no hi ha hagut cap reconeixement de ni tan sols un simple
error i es vol persistir en estratègies de resultats catastròfics,
atribuint la responsabilitat de la davallada als electors i no a les
decisions que s’han adoptat. Res a dir de la manca d’iniciatives de
govern engrescadores, d’absència de grans projectes de país, estratègies
de pacte del tot equivocades, allunyament de l’electorat, distància de
la gent a qui no s’escolta per a prendre decisions, incapacitat per
identificar l’adversari real i lideratges inqüestionables, sense
discrepància interior, amb massa gent dependent del propi lloc de
treball garantit per les sigles. Algunes dimissions produïdes són
indicis, tanmateix, de la percepció que cal canviar actituds i, costa
d’admetre-ho, persones.
Potser, en general a tot arreu, ha arribat l’hora del gran canvi, del
foc nou, de girar full. És el moment del relleu històric, altres cares,
jubilacions anticipades, aprofitar gent que ara és lluny de tot, a
l’exili professional o polític, o que s’ha quedat a casa, claredat de
missatge, comunicació ben feta, propostes comprensibles, cultura de
pacte democràtic, solidaritat efectiva amb les víctimes de la repressió
espanyola, sentit institucional i d’Estat, valentia, patriotisme,
humilitat, idees fresques, noves, útils, que recuperin la capacitat de
mobilitzar-nos de nou, il·lusionar-nos i tornar a ser hegemònics als
carrers i a les institucions, per fer del nostre un poble d’homes i
dones iguals i lliures, plenament sobirans entre pobles lliures i
solidaris.
Recuperar la iniciativa nacional. Cap situació
ja no pot ser comparable a una d’anterior al 2012, perquè fins llavors
s’estava en una etapa autonòmica que va dur, però, les coses al límit
màxim amb un grandíssim consens nacional: un estatut confederal fet
malbé, trinxat i desfigurat per les males arts dels socialistes i un
Tribunal Constitucional per al qual la unitat d’Espanya era i és més
important que la democràcia. Però, des del primer d’octubre del 2017
ençà, estem en un context totalment diferent un cop s’ha iniciat un
procés d’emancipació nacional que ja ho canvia tot, perquè hi dona un
altre caràcter i una perspectiva distinta. Potser estaria bé que
deixéssim d’autoenganyar-nos i reconèixer que el 2017 els nostres
dirigents, en els moments decisius i més difícils, no van estar a
l’alçada. Però ara no és hora de prescindir de ningú, sinó de comptar
amb tothom i això implica posar fi a la baralla esgotadora entre
partidaris del president legítim i del president legal, pugnes estèrils
en camp propi, seguides amb fruïció pels enemics de la nostra
llibertat, i en nom de les quals despenem energies inútils i contribuïm
que la gent perdi interès per la política.
Recuperar la iniciativa vol dir fixar una agenda política nacional
que estableixi les nostres prioritats, les prioritats catalanes per als
propers temps, que no són, ni poden ser, les de l’esquerra espanyola,
però tampoc les de l’esquerra abertzale. Cada terra fa sa guerra i el
nostre objectiu, una vegada més, no pot tornar a ser frenar l’extrema
dreta a Espanya, sinó frenar Espanya als Països Catalans. La nostra
prioritat no ha de ser l’alliberament de dos centenars d’antics
integrants d’una organització armada, sinó l’alliberament de la nació
catalana. I refer ponts, facilitar lideratges de confiança, però no pas
messiànics i incontestables, organitzar una agenda internacional
intel·ligent, construir una hegemonia cultural capaç de teixir
complicitats nacionals i populars més enllà de les sigles, perquè al
carrer i defensant les urnes tots érem uns, al marge dels orígens.
Perquè la independència que volem, aquella per la qual molts lluitem
d’ençà que érem adolescents, no és la independència d’ERC, ni la de
Junts, ni la de la CUP, ni la de l’ANC, ni la d’Òmnium, sinó la
independència de la nació catalana.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.naciodigital.cat/opinio/26135/recuperar-iniciativa-nacional
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada