Francesc Puigpelat | 28/01/2016 a les 00:01h
 |
| Francesc Puigpelat |
«La legislatura ha començat amb un inesperat retorn a la puta i la Ramoneta per part de Carles Puigdemont».
La capacitat que tenim els catalans de fer-nos autogols no deixa mai de sorprendre'm. Després de salvar l’autogol de la CUP al darrer minut, gràcies a una finta in extremis
d’Artur Mas, la legislatura ha començat amb un inesperat retorn a la
puta i la Ramoneta per part de Carles Puigdemont. De les seves primeres
declaracions se n’ha derivat un enorme confusionisme pel que fa als
plans de Govern. N’hi ha tant, que ha hagut de sortir la Marta Rovira,
des d’ERC, per recordar que el full de ruta per Junts pel Sí segueix
vigent i que hi ha d’haver una DUI abans de divuit mesos.
Serà així? Jo ho dubto molt. El joc de la puta i la Ramoneta és evident en Puigdemont. També ho és en Tardà i Rufián, per exemple, que estan jugant amb la idea de fer president Pedro Sánchez, en el cas que pacti amb Pablo Iglesias per articular un pacte d’esquerres en clau neo-zapaterista. Per aquest cantó, sort en tenim que el PSOE i Podemos no es posaran d’acord perquè, si arribéssim a fer-ho, no m’estranyaria gens que ERC i CDC ens regalessin amb una nova versió de baralla per competir per petits peixos al cove, com les de temps de Joan Puigcercós i Duran Lleida.
Ho diré clar: n’estic, tip, de tanta dilació, de tantes lleis de transició i de tantes estructures d’Estat que no arribaran mai a existir perquè l’Estat (espanyol) s’ocuparà de desmuntar-les abans de ser promulgades. Parlem clar: Catalunya només té un argument per posar en marxa la independència, i és que el Parlament proclami la DUI. La resta són romanços de somiatruites i excuses de mal pagador. I, quan la DUI es proclami, hi haurà tres possibles escenaris.
1.- Que hi hagi una cadena de reconeixements internacionals que converteixi la independència en un fet.
2.- Que Obama, Merkel, Hollande i Cameron ens toquin la cresta i diguin que d’independència res. En aquest cas, podríem tancar la carpeta i resignar-nos a ser una comunitat autònoma fins a l’any 2.314, com a mínim.
3.- Que la UE toqui la cresta tant a Catalunya com a Espanya i forci la recerca d’una sortida negociada en clau federal, però de federalisme de veritat, no del d’Iceta ni del d’Iglesias.
D’aquestes tres opcions, crec que la tercera fora la més probable. Seria molt beneficiosa per a Catalunya i permetria tancar la qüestió en un horitzó relativament llarg. Ara bé: mai no hi arribarem si continuem fent la puta i la Ramoneta amb la DUI. Què estem esperant, senyor Puigdemont? Algun peix podemita pudent i mig podrit per omplir el cove? De debò: la paciència té un límit. A mi ja me’n queda molt poca.
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada