OPINIÓ
«Sánchez ja ho sap, que no estaran d'acord en res, però anant a la Generalitat deixa entendre que ell té un altre estil i fa les coses d'una altra manera. I no únicament això, sinó que ho aprofita per a la seua partida de cartes: fa que Ciutadans es pose molt nerviós, ara que s'havia envalentit».
Ho diré ràpid i d’entrada: res de substancial, però molt de secundari. Molt. De la conversa d’avui entre el president Puigdemont i Pedro Sánchez no cal esperar-ne res més que la fotografia i els gests. Les posicions de tots dos són massa allunyades i clares per a poder-ne esperar cap pas realment important ni, encara menys, que ens l’expliquen avui mateix. L’independentisme català no pot votar la investidura de Sánchez si no accepta el referèndum. I Sánchez no el pot acceptar. De manera que simplement seuran una estona, parlaran, constataran les diferències i es diran adéu. Amablement i, sobretot, sobretot, davant les càmeres. Que es tracta d’això, perquè la partida, avui, és a la banda dels gests.
Al cap i a la fi, i fins i tot sabent que no arribaran a cap acord, a tots dos els interessa molt aquesta reunió i a tots dos els convé una certa escenificació de la normalitat institucional.
El PP ha mirat de convertir el govern de Catalunya en una mena d’ETA sense armes que cal acorralar en tots els fronts, en actitud bèl·lica. Travessar la barrera i seure al seu costat, fer-se la foto, és, per
