Rus era un espill per a la gent que desertava dels estudis per a treballar en la construcció o per a dedicar-se als negocis de guanys ràpids i ostentació immediata.
Quan ja era president de la Diputació de València, Alfonso Rus va participar en un acte de campanya electoral al meu poble. Jo hi vaig anar a veure què proposava el PP per a l'ajuntament, i si no fóra que ja el coneixia, m'hauria sobtat que l'home ens prometera una piscina coberta si guanyava la llista que ens presentava. Venia a dir que, si en volíem una, havíem de votar el PP. Si no, la Diputació no la faria. No és que la corporació que ell presidia trobara que calia, o que la necessitàrem. No: és que si ells guanyaven ens la 'regalava'.
És el seu estil, una manera de fer política pròpia d'un caciquisme sense cabuda en partits seriosament democràtics, i que amb el temps ha anat esmolant amb més intervencions estel·lars de tan insultants. Les seues actituds de perdonavides de bar li han permès de limitar el debat a la burla i al menyspreu, a la desqualificació de l'adversari polític, fugint d'argumentacions o opinions formades que no se li coneixen.