El desvergonyiment del jutge Aguirre

 

 

LA VEU DE LA NACIÓ - OPINIÓ

 

 

«L'instructor del cas Volhov és el soldat més lleial a la croada liderada per Aznar a l'hora de frenar l'amnistia per la via civil o la criminal»

 

 

 

 

 

 

 per Oriol March, 1 de febrer de 2024 a les 19:00

 

 

 

 

 Carles Puigdemont és un "dèbil" i un "covard" que va entrar en pànic i va fugir a Bèlgica "en el maleter d'un cotxe". I Catalunya necessitava "morts" per "justificar que és una nació oprimida". Són dues de les perles -aportades pels àudios publicats per El Món- que el jutge Joaquín Aguirre, instructor del cas Volhov, va deixar anar en l'interrogatori a Víctor Terradellas, un dels imputats en la causa que estudia els presumptes vincles entre l'independentisme i Rússia. Les frases retraten el caràcter del magistrat, un dels més veterans de Barcelona, i sobretot indiquen fins a quin punt mescla ideologia amb feina. Les defenses ja s'han mobilitzat per recusar-lo, sobretot ara que ha allargat la instrucció sis mesos més. Segur que és casualitat, ara que l'amnistia és a la pròrroga i persisteix el dubte de qui podrà entrar-hi -i qui no-.

El desvergonyiment d'Aguirre, aquesta manera de treure's la careta, arriba fins al punt de concedir una entrevista a una televisió alemanya en què desgrana els presumptes vincles entre el procés i el Kremlin. En aquest àmbit sempre s'oblida la resposta a aquesta pregunta: va reconèixer Rússia la independència de Catalunya quan es va declarar, a empentes i rodolons, el 27 d'octubre del 2017? És evident que no. Una altra cosa és que al govern que lidera Vladímir Putin ja li anés bé generar interferències a la Unió Europea, de la mateixa manera que va intentar influir -possiblement amb èxit- en les eleccions nord-americanes que va guanyar Donald Trump. Però no, Puigdemont no era un titella de Putin, no hi havia 10.000 soldats preparats per defensar la independència ni en cap moment es van intentar controlar les fronteres. Hi ha moments que els enemics del procés se'l prenen molt més seriosament que alguns dels seus protagonistes.

Quan es parla dels jutges, en tot cas, sempre hi ha un aspecte necessari de clarificar: la immensa majoria fan una feina impecable, i no sempre en circumstàncies senzilles. El problema el tenen una sèrie d'elements que taquen la tasca de la resta. L'últim jutge de l'última capital de comarca no té la culpa que un senyor com Aguirre, en un interrogatori delirant, pregunti sobre si Catalunya volia comprar l'Aragó, com si això fos el final del mercat futbolístic d'hivern. I, per cada centenar de magistrats que aparquen la seva manera de pensar per dictar sentències tan justes com sigui possible, sempre ajustades a la llei, n'hi ha uns pocs que es dediquen a fer política sense presentar-se a les eleccions. Com si el risc que va córrer la unitat d'Espanya i mig servís com a salconduit per rebregar les normes i aplicar-les al gust del pensament del jutge.

En aquest sentit, Aguirre no és més que un soldat d'elit al servei de la croada que va llançar fa uns mesos José María Aznar quan va demanar que tothom -els espanyols de bé, per dir-ho a la manera de l'ex-moderat Alberto Núñez Feijóo- que aportés el gra de sorra necessari per frenar l'amnistia. El jutge Manuel García-Castellón, un altre il·lustre del batalló judicial contra l'independentisme, va vincular per primera vegada Puigdemont amb el terrorisme just el dia que estava previst que es tanqués l'acord Junts-PSOE per la investidura de Pedro Sánchez. I el jutge Aguirre, que portava mesos amb la trama russa al calaix, només l'ha ressuscitat quan ha vist l'escletxa per deixar fora l'expresident de l'amnistia. La demostració més diàfana que els jutges estan fent política és que prenen les decisions amb el calendari a la mà.

Va ser l'exconseller Jaume Giró qui, en una intervenció al Parlament, va denunciar que a Espanya hi regia la critarquia, un concepte hebreu que servia per definir el govern dels jutges. Aguirre en seria un dels exponents principals. El problema d'aquest tipus de magistrats és que, tot i excedir-se en les seves competències, no volen perdre cap dels privilegis que ostenten. No es pot fer política i, al mateix temps, esperar no rebre crítiques. O queixar-se cada vegada que, des del faristol del Congrés, algú carrega contra decisions adoptades en seu judicial. No es pot tenir el millor de fer política -influir i condicionar- sense acceptar-ne el pitjor -la visibilitat i el cost de les decisions adoptades-. I, sobretot, fer bé la feina: un jutge que no aplica el rigor, i que fins i tot té la Fiscalia en contra, s'ho hauria de fer mirar. Perquè el desvergonyiment també té límit.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.naciodigital.cat/opinio/27016/desvergonyiment-jutge-aguirre