La culpa dels resultats de l’informe PISA només és del Govern

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els mestres fa anys que ens recorden que l’educació va pel pedregar i alguns fem la feina bruta al Govern quan fan vaga i els assenyalem com a responsables i privilegiats"

 

 

 

 

 

 

 

Pilar Carracelas
07/12/2023 08:36 

 

 

 

 

 

Els resultats de l’informe PISA a Catalunya són responsabilitat del Departament d’Educació i del Ministeri d’Educació. Ja està. No és de la immigració, no és dels mestres, no és de la metodologia de l’informe, no és de la conjuntura. És dels governs perquè són els que tenen poder per influir en l’impacte de totes aquestes variables, i moltes altres.

El Departament d’Educació té la responsabilitat de fer un acompanyament de la immigració que garanteixi que la complexitat que introdueix a les aules no afecta el rendiment acadèmic global. Però sistemàticament ha reduït els recursos per a aules d’acollida, ha abdicat de distribuir els nouvinguts de forma equitativa a les escoles i ha fet un discurs polític contrari a la integració. I si consideren que Catalunya no pot acollir tanta població de fora, ho han de dir específicament i, o bé pactar les quotes d’acollida amb Espanya o bé, com sabem els que ja no creiem en contes de fades, fer el possible de separar-nos de qui ens impedeix decidir quina quantitat de nouvinguts podem assumir amb els recursos disponibles i de qui ens espolia aquests recursos.

D’altra banda, són els mestres els que, des de fa anys, ens recorden que l’educació va pel pedregar, i hem hagut de saber els resultats de l’informe PISA per parar-hi una mica més d’atenció. I encara alguns fem la feina bruta al Govern quan fan vaga i els assenyalem a ells com a responsables

perquè ens encanta creure que són uns privilegiats, amb aquella cantarella (falsa, majoritàriament, i basada en l’enveja, com si ells en tinguessin culpa de les nostres condicions laborals) que tenen tres mesos de vacances. És molt més còmode per poder continuar desentenent-nos d’un fracàs col·lectiu amb què el nostre vot i la nostra manca de fiscalització política hi tenen molt a veure.

Els mestres treballen amb ràtios tan elevades (sovint de 30 estudiants, molt per sobre de la resta de països del nostre voltant) que –a banda de no poder oferir una atenció personalitzada als alumnes amb necessitats especials (el Govern no compleix el Decret de l’escola inclusiva –recordem Laia Asso, directora general Educació Inclusiva, dient que “durant el curs no podrem augmentar les hores de monitoratge de suport, ens hem petat el pressupost”), als de famílies pobres (recordem que liderem el rànquing de pobresa infantil a l’Estat) o als migrants– sovint els resulta impossible impartir una matèria: han de fer de policies, de psicòlegs, d’assistents socials, d’amics i de pares. Això, sense comptar l’atenció a les demandes de pares que simplement no tenen altra cosa a fer que fer parar boig el professorat. Després venen les baixes per no tornar-se boig i ni tan sols es cobreixen, sigui perquè no hi ha prou professors a la borsa o perquè el funcionament de les substitucions és deficient, cosa que torna a recaure en el Departament. 

Molts docents ni tan sols tenen una formació prou sòlida per fer el que fan. Normal: com que el Departament, on hi ha secretaris generals que cobren vora els 100.000 euros anuals, paga 1.700 euros mensuals al professorat, no hi ha precisament bufetades per ser-ho, i han de rebaixar els requisits, tant en les notes de tall de magisteri com en l’exigència del màster de capacitació per ser professor de secundària i de cicles formatius. És molt trist que la lògica de contractació en un col·lectiu que se suposa que volem que tingui un gran prestigi social sigui la mateixa que la dels hostalers, que es queixen que no hi ha cambrers però continuen oferint sous de misèria, de manera que provoquen que els que acaben en aquests llocs de treball siguin les persones amb menys qualificació.

I evidentment que en tot això hi ha un condicionant bàsic que és la manca de pressupost. I aquesta manca de pressupost està relacionada amb l’espoli fiscal. Però no cal tenir la despesa per càpita en educació de Noruega (cinc cops més gran que la d’Espanya, per cert) ni sortir d’Espanya (que n’hem de sortir, perquè l’infrafinançament és la forma principal que pren el colonialisme espanyol, però que si no ho fem també és pels governants que tenim) per no ignorar sistemàticament el criteri dels professors en les decisions del Departament, per no dissenyar currículums educatius d’un dia per l’altre i des dels despatxos sense trepitjar les aules, per no sobrecarregar els docents de tasques absurdes (com ara formacions sobre temes intranscendents), per no regalar xecs universals o per posar al capdavant del nostre sistema educatiu i del nostre país un equip que no estigui farcit d’incompetents amb sous exorbitants encantats d’haver-se conegut. Impossible esperar les dimissions que s’haurien de produir amb una notícia com aquesta. Al contrari, només fan que, en el seu cas sí, augmentar la seva plantilla, amb una alça d’un 50% en els càrrecs polítics en 10 anys, del 2011 al 2021.

Per últim, un apunt sobre PISA: ja fa anys que hi ha molt d’escepticisme entre la comunitat educativa sobre aquest informe. Per una banda, hi ha la metodologia: la comparabilitat dels resultats (quan el comportament dels alumnes per país envers les respostes és diferent), la interpretació i anàlisi dels resultats (una mica com la cuina de les enquestes), o la qualitat de la traducció de les preguntes a les diferents llengües, com es recorda en aquest article recent a The Guardian. Per una altra banda, hi ha la temptació d’entendre, com s’està fent, el resultat de PISA com el rendiment acadèmic d’un país, fins al punt que el currículum educatiu dels països es pot arribar a orientar a puntuar bé en aquest informe, en comptes d’assolir altres objectius, propis dels sistemes públics d’educació.

Respecte d’això darrer, ja fa deu anys, també a The Guardian, desenes de professors i acadèmics d’arreu del món adreçaven una carta oberta al responsable del programa PISA, en què recordaven que l’OCDE no té com a mandat millorar l’educació i la vida dels nens a tot el món, com sí que el tenen la UNESCO o UNICEF, i que aquest organisme no compta amb mecanismes de participació democràtica efectiva en el procés de presa de decisions en matèria d’educació. Si a la Generalitat volien desviar l’atenció de la seva incompetència, potser podrien haver parlat d’això, en comptes de penjar el cartell de culpables a nens i nenes nouvinguts que no tenen pràcticament cap control sobre les seves vides.  

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/culpa-resultats-pisa-nomes-govern-768920/