OPINIÓ
"D'acord també que Podemos i l'independentisme català han radicalitzat la dreta de sempre de la qual s'hi ha esqueixat un brot feixista molt agressiu"
He llegit un article de Pablo Iglesias, Seis tesis sobre el golpismo y la ultraderecha, que subscriu fil per randa, amb tots els ets i uts; de fet, li afegeixo alguns ets i alguns uts. Combrego amb el seu diagnòstic dels cops d’estat. I també amb la seva conclusió que els cops d’estat es fan avui des dels mitjans de comunicació; per llur iniciativa o complicitat, amb llur suport. Els mitjans són la brigada de xoc dels aparells ideològics de l’estat. Uns donen els cops; uns altres n’informen i els interpreten. És la conxorxa politicomediàtica, l’aliança de polítics i periodistes en gairebé totes les societats actuals. Llur munició en aquesta guerra és la ideologia. La guerra és ideològica. D’acord.
D’acord també que Podemos i l’independentisme català han radicalitzat la dreta de sempre de la qual s’hi ha esqueixat un brot feixista molt agressiu. No fa molt, però, que els de Podemos
encara assignaven a l’independentisme l’exclusiu mèrit de revifar carronyes. Aleshores, compartim destí i lluitem pel mateix l’esquerra radical espanyola i l’independentisme català. O no?
Si a la lluita ideològica s’ha de dir la veritat, tota la veritat, palesant les manipulacions i tergiversacions de la dreta i la seva extrema, vol dir que l’esquerra radical espanyola reconeixeria el dret dels catalans a decidir lliurement? Aquesta és la qüestió perquè, si la resposta és que sí, perilla la força del partit al parlament i, per tant, el seu projecte espanyol. Si la resposta és que no, la seva lluita contra la dreta tradicional espanyola queda tacada per una coincidència de fons en un assumpte que té un valor ideològic indubtable; quelcom que duu Podemos a compartir la idea d’Espanya de l’extrema dreta, la dreta i l’esquerra dinàstiques. La idea d’Espanya d’una aclaparadora majoria d’espanyols.
Una situació sense sortida, doncs, en la qual els de Podemos es veuen obligats a triar entre ser espanyols (segons l’esmentada idea d’Espanya) o ser d’esquerra (espanyola). L’embolic muntat amb l’ocasió de l’esdeveniment del 19 n’és una prova fefaent. Com l’independentisme l’ha vist com a una provocació s’ha organitzat un moviment espontani contrari a les xarxes al que es van afegir les associacions socials i, per fi, arrossegats, els partits.
Tanmateix, el ministre espanyol Bolaños ha advertit que la finalitat de la performance és certificar la fi del procés i l’entrada en una nova era de diàleg i entesa general. Pels escarmentats independentistes això sembla com quan els vencedors d’una contesa dicten les condicions de pau en la capital de l’enemic vençut. De fet, hi ha qui parla del Tractat dels Pirineus, del qual aquesta és l’enèsima emanació. El rol del president Sánchez va més enllà de la cimera barcelonina, cap a tota Espanya. Aquest triomf simbòlic és el primer acte de la precampanya electoral d’enguany, on el candidat es presenta com el pacificador de la terra indòmita.
La cosa pinta distinta per a ERC i, sobretot, pel govern. Obeint a la veu de l’opinió partidària de plantar cara amb la flexibilitat del jonc contra el vent, ERC s’ha afegit a la convocatòria, malgrat ser nascuda a la bombolla del Twitter. Encara que la portaveu d’ERC hagi advertit (és una senyora que sempre està dient a la gent el que ha de fer) que la manifestació és contra el gobierno i no contra el govern, el cert és que serà contra un esdeveniment en el qual el govern actua com a amfitrió del gobierno. Si l’esquerra espanyola té una sortida esquerpa, la catalana no sembla en tenir cap. No es pot estar amb el govern i alhora contra el govern, no es pot predicar i anar a la processió. Han arribat al cel del ridícul.
Que l’esdeveniment faci realitat el propòsit del ministre Bolaños, o no, dependrà de la gent i les entitats convocants. Una reacció de rebuig en massa a la idea del fi del procés seria transmesa per totes les televisions en Espanya i França. Una manifestació de força probablement debilitaria les expectatives electorals del PSOE.
És el mateix embolic de l’esquerra espanyola; els republicans han de triar entre deixar de ser independentistes o deixar de ser d’esquerra (espanyola).
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/lesquerra-al-laberint-nacional-544721/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada