Expliquen a Madrid aquests dies que el president del govern espanyol està molt satisfet pel seu moviment de peces amb el Marroc, que l'ha elevat a interlocutor de Mohamed VI a canvi de sacrificar el poble sahrauí. Encara que al Congrés dels Diputats cap grup polític no li dona suport ―els seus socis de govern d'Unidas Podemos fins i tot es manifesten a les portes de les Corts en defensa del dret del Sàhara Occidental a ser un estat independent―, Pedro Sánchez, que ha sacrificat tanta gent i a molts menys quilòmetres, ha trobat en la seva renúncia a totes les resolucions de l'ONU i el canvi de criteri respecte als seus antecessors des d'Adolfo Suárez, un terreny de joc en la geopolítica internacional.

 

Veurem si acaba enganyant o no Algèria, que es va assabentar pels diaris de la renúncia espanyola i va poder llegir aquella frase tan submisa als interessos marroquins de: "Espanya considera que la proposta marroquina d'autonomia presentada el 2007 com la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d'aquesta diferència". La manera oficial d'acceptar l'expansionisme marroquí en 25 paraules. Mohamed VI ha conquerit una posició de poder que no tenia i, com a mostra d'agraïment, ja parla per telèfon amb el president del govern espanyol i li ha formulat una invitació a visitar-lo, que ha acceptat i que durà a terme ben aviat. És bo que Espanya i el Marroc tinguin una bona relació, tenint en compte sempre que les desavinences són una constant i que els marroquins són uns

grans experts a generar moments de tensió que acostumen sempre a necessitar compensacions econòmiques a l'hora d'encarrilar les solucions. Però el peatge que ha pagat Sánchez és desproporcionat i, en clau de compromís històric amb el Sàhara, és raonable que allà s'entengui com una traïció.

 

Però, en política internacional, tots els moviments tenen conseqüències i Algèria va elevant el to dia a dia. L'anunci del Ministeri d'Afers Estrangers que "està clar que Algèria revisarà tots els acords amb Espanya i a tots els terrenys per veure com la relació evolucionarà en el futur" és més que un avís per a navegants. Sobretot quan Algèria és el principal exportador de gas a Espanya i cobreix el 40% de necessitats, molt per davant dels Estats Units, amb el 19%. Amb una inflació acumulada interanual del 9,8% i uns preus de l'energia escalant cotes desconegudes, és evident que un moviment brusc d'Algèria suposaria una autèntica clatellada per a l'economia espanyola.

 

Va tenir en compte Sánchez aquesta possibilitat? Serà suficient el suport dels EUA en una qüestió tan fonamental? Potser, el president del govern espanyol, sent com és un jugador curtterminista, va veure en la invasió d'Ucraïna per Rússia i l'enorme impacte mediàtic que lògicament té, el moment per donar carta blanca al Marroc per fer el que vulgui amb el Sàhara. De la resta de coses ja se n'ocuparia més endavant. Però és que les altres coses van arribar el mateix dia, des de la sorpresa d'Algèria fins a la indignació d'una part molt important de la classe política i de l'esquerra. I, a més, la inflació desbocada que ja comença a causar problemes importants entre la ciutadania. Potser no va ser tan llest i ha quedat aquí atrapat, encara que, això sí, l'amic alauita el rebrà amb tots els honors a palau, una cosa que mai no havia fet.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/marroc-o-l-abracada-de-l-os_735141_102.html