OPINIÓ - EDITORIAL
La reacció dels dos partits i la manera com ens volen engalipar subratlla que en el seu cap la independència ha deixat de ser un projecte, un projecte immediat»
Per: Vicent Partal
08.07.2019 21:50
ERC ahir va oferir a Junts per
Catalunya la presidència de la Diputació de Barcelona, sabent que és
impossible que l’obtinga, per les raons que expliquem en aquest article:
no hi ha prou vots perquè la tinguen ni Junts ni ERC, però sí el PSC. I
Junts va reclamar uns canvis als ajuntaments, unes renegociacions de
les batllies, que a la pràctica són gairebé impossibles, tal com
expliquem en el mateix article. Tots dos partits, doncs, intenten
aixecar-nos la camisa, obsedits tan sols a veure qui queda pitjor
després d’aquesta crisi i qui pagarà més car, electoralment, allò que
faça. Simplement, és un joc de poder i tots dos miren de jugar amb tots
nosaltres.
No cal que ens enganyem: el joc del poder existeix en tots els contexts humans i aquest no havia de ser-ne cap excepció. Des de la unitat familiar fins al món global, les persones, o els grups de persones, sempre ens barallem o ens posem d’acord. Segons unes idees, ideals, valors, regles, visions, però també segons interessos o pressions, depèn de cada cas. Cada joc de poder que entaulem té unes regles concretes que el defineixen, un camp d’acció i un objectiu. I sempre tothom cerca la victòria.
Ara, per a estar ben situats en el terreny de joc és fonamental de saber què volem dir quan parlem de victòria. Definir la victòria. I treballar amb aquest objectiu. Perquè és segons quina classe de victòria cerques i amb quin abast, i també segons quina previsió faces de
la facilitat o la dificultat d’aconseguir-la, que optes pel conflicte, per la cooperació, per la destrucció o per la construcció. És ben sabut que de vegades es guanya destruint, però tothom sap també que de vegades es guanya pactant i cedint.
Un dels models més clàssics de confrontació té per objectiu marginar aquells amb qui competeixes, és a dir, condemnar-los a l’ostracisme, una pràctica acreditada d’ençà del temps de l’Atenes clàssica. El procediment consistia a expulsar de la ciutat de manera preventiva tothom qui podia causar problemes, durant deu anys. Tanmateix, de seguida va esdevenir una manera pràctica de derrotar l’adversari. Actualment l’ostracisme consisteix, sobretot, a menystenir l’altre. Refusant d’incloure algú en un debat, es deixa aquest algú efectivament menystingut i exclòs i, per tant, sense poder.
La relació entre ERC i CiU primer i després el PDECat i ara Junts per Catalunya és una relació típica de joc de poder entre grups que es disputen un gran espai compartit. Per això en aquells moments en què tots dos grups han entès que s’obria una oportunitat per a l’objectiu comú d’assolir la independència sempre han treballat junts. Però quan aquest horitzó no el veuen, o alguns no el veuen, immediatament preval la competició i, dissortadament, la temptació d’empènyer l’altre a l’ostracisme. Jordi Pujol ho va practicar contra Esquerra, prioritzant els acords amb el PP, i ara ERC prova de practicar-ho contra Junts, pensant-se que aquest partit és tan feble que pot arraconar-lo de manera efectiva.
Tot això tan vergonyós que passa amb la Diputació de Barcelona té aquest rerefons.
Esquerra, després del 21-D, s’ha resituat en un escenari on actua creient que la independència no és cap possibilitat ni immediata ni factible i per això ha deixat de tenir interès a col·laborar amb Junts per Catalunya. Transitòriament, mantenen un govern comú i pactes allà on la pressió popular ho fa obligatori o allà on cap altre pacte no tindria sentit. Però ERC ja treballa amb una previsió que apunta més a un pacte d’esquerres, si més no amb els comuns, que no pas a cap intent de cercar un segon assalt republicà. De la negativa d’investir el president Puigdemont, després del 21-D, fins a aquest divendres passat, el full de ruta dels republicans, amb tot el dret del món –això sí–, inclou la perspectiva d’ocupar el màxim espai de poder i condemnar a l’ostracisme Junts per Catalunya, afeblint-lo fins a l’extrem.
Però divendres Junts va fer allò que ERC no s’esperava que fes: renunciar descaradament, i lamentablement, a la unitat independentista i abocar-se a competir agressivament amb ells en el terreny autonomista. Si ERC creu que es pot bastir un espai compartit entre ells i els comuns que acabe governant la Catalunya espanyola, Junts per Catalunya decideix que pot construir un espai comú amb el PSC que acabe governant la Catalunya espanyola.
Amb això la independència desapareix de l’horitzó de tots dos, el joc de poder autonòmic guanya i l’ostracisme es posa en dubte: ERC perd l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació, tot i que es pensava que les tenia totes dues.
La decisió de Junts per Catalunya, la intenten justificar ara fent el recompte de l’intent d’ostracisme, que evidentment existeix i és sostingut aquest darrer any i mig. Però la resposta que el partit de Puigdemont dóna a aquest ostracisme va molt més enllà de qualsevol límit tolerable. Perquè, malgrat tot, no és igual donar suport als comuns, que es van oposar al 155, que al PSOE, que en va ser l’agent actiu decisiu. Siga com siga, deixeu-me dir que no és aquest el fet determinant. El fet determinant és que la reacció dels dos partits i la manera com ens volen engalipar subratlla que en el seu cap la independència ha deixat de ser un projecte, un projecte immediat. I això exigeix, com ja comentava ahir, una reacció ràpida i contundent al carrer. Urgent.
PS. Avui publique la segona entrevista del cicle de converses amb grans periodistes de tot el món que volem oferir-vos mensualment per celebrar els vint-i-cinc anys de VilaWeb. És una entrevista especialment dura, amb la periodista mexicana Griselda Triana, dona de Javier Valdez, assassinat pels narcotraficants a Sinaloa. Podeu recuperar també la primera d’aquestes entrevistes, amb el periodista turc Can Dündar. El mes d’agost no en publicarem i al setembre tornarà el cicle amb una entrevista des d’Hong Kong que crec que a tots ens resultarà especialment interessant.
No cal que ens enganyem: el joc del poder existeix en tots els contexts humans i aquest no havia de ser-ne cap excepció. Des de la unitat familiar fins al món global, les persones, o els grups de persones, sempre ens barallem o ens posem d’acord. Segons unes idees, ideals, valors, regles, visions, però també segons interessos o pressions, depèn de cada cas. Cada joc de poder que entaulem té unes regles concretes que el defineixen, un camp d’acció i un objectiu. I sempre tothom cerca la victòria.
Ara, per a estar ben situats en el terreny de joc és fonamental de saber què volem dir quan parlem de victòria. Definir la victòria. I treballar amb aquest objectiu. Perquè és segons quina classe de victòria cerques i amb quin abast, i també segons quina previsió faces de
la facilitat o la dificultat d’aconseguir-la, que optes pel conflicte, per la cooperació, per la destrucció o per la construcció. És ben sabut que de vegades es guanya destruint, però tothom sap també que de vegades es guanya pactant i cedint.
Un dels models més clàssics de confrontació té per objectiu marginar aquells amb qui competeixes, és a dir, condemnar-los a l’ostracisme, una pràctica acreditada d’ençà del temps de l’Atenes clàssica. El procediment consistia a expulsar de la ciutat de manera preventiva tothom qui podia causar problemes, durant deu anys. Tanmateix, de seguida va esdevenir una manera pràctica de derrotar l’adversari. Actualment l’ostracisme consisteix, sobretot, a menystenir l’altre. Refusant d’incloure algú en un debat, es deixa aquest algú efectivament menystingut i exclòs i, per tant, sense poder.
La relació entre ERC i CiU primer i després el PDECat i ara Junts per Catalunya és una relació típica de joc de poder entre grups que es disputen un gran espai compartit. Per això en aquells moments en què tots dos grups han entès que s’obria una oportunitat per a l’objectiu comú d’assolir la independència sempre han treballat junts. Però quan aquest horitzó no el veuen, o alguns no el veuen, immediatament preval la competició i, dissortadament, la temptació d’empènyer l’altre a l’ostracisme. Jordi Pujol ho va practicar contra Esquerra, prioritzant els acords amb el PP, i ara ERC prova de practicar-ho contra Junts, pensant-se que aquest partit és tan feble que pot arraconar-lo de manera efectiva.
Tot això tan vergonyós que passa amb la Diputació de Barcelona té aquest rerefons.
Esquerra, després del 21-D, s’ha resituat en un escenari on actua creient que la independència no és cap possibilitat ni immediata ni factible i per això ha deixat de tenir interès a col·laborar amb Junts per Catalunya. Transitòriament, mantenen un govern comú i pactes allà on la pressió popular ho fa obligatori o allà on cap altre pacte no tindria sentit. Però ERC ja treballa amb una previsió que apunta més a un pacte d’esquerres, si més no amb els comuns, que no pas a cap intent de cercar un segon assalt republicà. De la negativa d’investir el president Puigdemont, després del 21-D, fins a aquest divendres passat, el full de ruta dels republicans, amb tot el dret del món –això sí–, inclou la perspectiva d’ocupar el màxim espai de poder i condemnar a l’ostracisme Junts per Catalunya, afeblint-lo fins a l’extrem.
Però divendres Junts va fer allò que ERC no s’esperava que fes: renunciar descaradament, i lamentablement, a la unitat independentista i abocar-se a competir agressivament amb ells en el terreny autonomista. Si ERC creu que es pot bastir un espai compartit entre ells i els comuns que acabe governant la Catalunya espanyola, Junts per Catalunya decideix que pot construir un espai comú amb el PSC que acabe governant la Catalunya espanyola.
Amb això la independència desapareix de l’horitzó de tots dos, el joc de poder autonòmic guanya i l’ostracisme es posa en dubte: ERC perd l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació, tot i que es pensava que les tenia totes dues.
La decisió de Junts per Catalunya, la intenten justificar ara fent el recompte de l’intent d’ostracisme, que evidentment existeix i és sostingut aquest darrer any i mig. Però la resposta que el partit de Puigdemont dóna a aquest ostracisme va molt més enllà de qualsevol límit tolerable. Perquè, malgrat tot, no és igual donar suport als comuns, que es van oposar al 155, que al PSOE, que en va ser l’agent actiu decisiu. Siga com siga, deixeu-me dir que no és aquest el fet determinant. El fet determinant és que la reacció dels dos partits i la manera com ens volen engalipar subratlla que en el seu cap la independència ha deixat de ser un projecte, un projecte immediat. I això exigeix, com ja comentava ahir, una reacció ràpida i contundent al carrer. Urgent.
PS. Avui publique la segona entrevista del cicle de converses amb grans periodistes de tot el món que volem oferir-vos mensualment per celebrar els vint-i-cinc anys de VilaWeb. És una entrevista especialment dura, amb la periodista mexicana Griselda Triana, dona de Javier Valdez, assassinat pels narcotraficants a Sinaloa. Podeu recuperar també la primera d’aquestes entrevistes, amb el periodista turc Can Dündar. El mes d’agost no en publicarem i al setembre tornarà el cicle amb una entrevista des d’Hong Kong que crec que a tots ens resultarà especialment interessant.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://www.vilaweb.cat/noticies/diputacio-erc-jxcat-editorial-vicent-partal/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada