PAÍS - PRINCIPAT
La persecució dels autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils va esdevenir l'operació més gran feta mai per la policia catalana, en resposta a una situació crítica que havia de deixar dolorosament marcada per sempre la societat. Aquesta és la història d'aquelles cent hores.
Per: Vicent Partal
11.08.2018 20:00
El 17 d’agost de 2017, dos atemptats a Barcelona i Cambrils van sacsejar
el país, posant a prova com mai la capacitat del govern català i,
especialment, de la seua policia. Aquesta és la historia de com varen
viure aquells dies el nucli d’agents del cos de Mossos d’Esquadra que fa
anys que treballa seguint de prop l’amenaça gihadista.
Una botiga transformada
El cartell era sorprenent, però ningú no s’hi fixava gaire. L’immoble
situat al número 23 de la plaça de Catalunya es va transformar, el 17
d’agost, només una hora després de l’atemptat, en el centre operatiu de
tots els serveis d’emergència que havien d’afrontar un atac per al qual
ningú no estava preparat del tot, malgrat esperar-lo.
L’immoble té prop de vuit mil metres quadrats i cada pam va ser ocupat per una munió de persones que provaven de salvar vides o bé d’enfilar pistes per a reaccionar a l’atemptat. Sobretot, miraven d’esbrinar com podien capturar l’individu que encara ningú no sabia qui era, però que tothom ja sabia què havia fet. Tretze persones havien estat mortes –finalment, en van ser quinze–, víctimes d’un vehicle que s’havia llançat Rambla avall, atropellant la gent que trobava al seu pas, fins a quedar aturat sobre el mural de Joan Miró, a tocar del Liceu. Va ser un recorregut de 550 metres que va començar a les 16.50, quan a la Rambla de Barcelona hi havia, sobretot turistes.
Al centre d’investigació que la policia catalana va instal·lar a l’edifici de Sfera, les preguntes s’acumulaven frenèticament des del primer minut. Era aquell l’atemptat d’un home sol, d’un ‘llop solitari’, com s’anomena? La furgoneta blanca era l’únic vehicle que participava en l’operació, o hi havia còmplices, potser en altres vehicles, que la seguien? Qui n’era el conductor? I, sobretot, on era l’autor de l’atemptat en aquell moment? Més encara: hi havia altres atemptats preparats que podien ser imminents?
L’anomenada operació Gàbia havia tancat hermèticament Barcelona i la comissaria d’Informació dels Mossos havia activat per primera volta l’operació Cronos, de manera que posava tots els actius operatius a investigar els fets. A primera fila de l’operatiu, i probablement més preocupats que ningú, els membres de la comissaria d’informació dedicats de feia anys a la lluita contra els grups gihadistes.
Younes va reconèixer en detall la Rambla abans d’atemptar
La primera gran sorpresa de la investigació va arribar ben aviat: era la ruta estranya que havia seguit l’atacant.
Immediatament després de l’atemptat, tots els locals de la Rambla van ser tancats amb la gent confinada a dins. Calia garantir la seguretat de tantes persones com fos possible, però també de retenir el possible autor de l’atemptat si no havia aconseguit fugir i s’hi havia refugiat. Per això els Mossos obrien minuciosament cada local i acompanyaven totes les persones que hi havia fins a la plaça de Catalunya.
Allà, al centre de la mateixa plaça, els identificaven un a un i els demanaven qualsevol imatge que poguessen tenir, fotografia, vídeo, el que fos. Qui en tenia alguna era acompanyat per un mosso a la planta superior de l’edifici de Sfera, on descarregaven el material, el classificaven i l’identificaven amb totes les dades adjuntes: qui ho havia enregistrat, on, en quin minut… A partir d’aleshores, el visionament d’hores i més hores d’imatges va ser clau per a entendre a què s’enfrontaven. El visionament i l’ordenació, la reconstrucció dels moments anteriors a l’atemptat.
Les ciutats modernes són plenes de càmeres i a la Rambla n’hi ha especialment, tots els establiments tenen càmeres de seguretat. Aquestes imatges i les enregistrades per la gent a la Rambla tant abans de l’atemptat, com durant i fins i tot després, eren clau per a entendre què havia passat. Barrejant-les, comparant-les i ajuntant-les, els Mossos van poder reconstruir aquells fets que canviarien per sempre la ciutat i el país.
I allò que havia passat no era, com es va assumir en un primer moment, que Younes Abouyaaqoub hagués entrat a la Rambla per la part de dalt i s’hagués llançat directament a matar gent Rambla avall. No. Abans, l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port. Minuts abans de l’atemptat, havia analitzat tot allò que seria objecte del seu atac, reconeixent l’escenari, possiblement fixant-se en els problemes que podria trobar.
…l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port.
Mentre aquella furgoneta Fiat Talento blanca pujava per la Rambla, la gent que hi passejava tranquil·lament no podia saber què era a punt de passar ni tenia cap raó aparent per a témer res. Havent travessat la plaça de Catalunya, va girar per tornar a baixar pel carrer de Pelai, i ara sí, el vehicle va accelerar de sobte i es va enfilar al passeig central. Allà es va dedicar a anar donant cops de volant per atropellar tanta gent com pogués. La calma d’aquella vesprada d’agost va quedar immediatament trencada pels crits d’alarma de la gent que fugia i pels crits de dolor dels ferits, incapaços d’entendre què passava. Fins que la furgoneta finalment va quedar frenada. Aleshores, Younes va baixar-ne i va fugir a peu en direcció al mercat de la Boqueria, aprofitant l’estupor creat.
En aquell mateix instant, va començar la persecució més important de la història policial de Catalunya. Van ser pràcticament cent hores, quatre dies que es van fer eterns, sobretot per als Mossos responsables de les operacions contra els grups gihadistes.
L’acció d’un home sol?
El visionament minuciós de totes les càmeres de la Rambla havia aportat dues pistes importants més. La primera, que a la furgoneta només hi anava una persona, estranyament tranquil·la. Els experts sabien del cert que, abans de cometre molts atemptats, els gihadistes consumeixen substàncies estimulants. En aquest cas, semblava més aviat el contrari, que hagués consumit tranquil·litzants. La segona pista important era que la furgoneta estava sola. Amb els vídeos, els policies van traçar i seguir els recorreguts fets per tots els vehicles que en un moment o un altre s’havien posat davant o darrere de la furgoneta i cap no hi tenia relació. Tampoc no semblava haver-hi cap còmplice en cap moment del recorregut aturat en alguna vorera, observant. Ningú no l’esperava ni l’acompanyava en la fugida. Era, doncs, un home sol, o com a mínim, i aparentment, anava sol.
Però el grup d’intel·ligència dels Mossos dedicat a seguir les activitats gihadistes no ho veia clar. Tots ells són agents bregats en interminables investigacions, amb un coneixement molt minuciós de tot allò relacionat amb l’islam a Catalunya i que han pentinat durant anys cada pam del país, acumulant tot d’informació que el dia de l’atemptat era la més imprescindible de totes. Estaven convençuts que ningú no actua mai sol del tot i especulaven amb la possibilitat que hi hagués, com a mínim, un individu més implicat. Per això, la feina d’aquell primer moment va ser telefonar a tots els contactes demanant-los qualsevol informació, per petita que fos, qualsevol pista, un cabdell de fil del qual estirar. Per força, algú havia de saber alguna cosa d’allò que acabava de passar.
A la furgoneta, s’hi van trobar factures emeses a Cambrils i algunes dades esparses sobre qui podia ser-ne l’ocupant, material que van anar processant alhora que cercaven petjades o qualsevol resta biològica. Però tot allò era encara poca cosa, inconnexa, i el temps volava. De sobte, una de les trucades va tenir resposta. Una persona assegurava haver parlat uns dies abans amb qui podia ser l’autor de l’atemptat.
Una pista cap al sud
El grup de Mossos va anar de seguida i a tota velocitat de Barcelona cap al sud, a la localitat on hi havia aquella informació. Ho feien en un cotxe de policia sense logotip però que portava prioritats d’emergència, fet que els convertia en un blanc evident. I ho feien, sobretot, amb el cap ple de preocupacions. I si aquella pista era en realitat un esquer per a un nou atemptat? Podia ser que els portessin a posta a un lloc per a fer-ho?
Acompanyats d’un altre cotxe de policia, van entrar a una autopista col·lapsada i plena de controls. L’operació Gàbia ja era de nivell tres, és a dir, que s’havia estès a tot el Principat. Més de sis-cents controls policials compartimentaven el territori, amb la inevitable conseqüència de generar un caos de trànsit com mai s’havia vist. A l’autopista, els van habilitar un perillós carril en contra direcció per a escapar de les cues de cotxes i per allà varen baixar, tan de pressa com podien. Van trobar-se amb l’informant a la comissaria de Tarragona, on la presència dels cotxes i d’un home amb fesomia àrab va causar inquietud entre els companys, fins que es va aclarir qui eren. Finalment, aquella pista no va donar cap resultat. A la zona per on l’informant deia que havia pàssat dies abans amb l’autor de l’atemptat no hi havia cap càmera que hagués pogut filmar-lo. Però la casualitat va voler que el viatge els situés a prop d’un segon escenari inesperat, on era a punt de cometre’s un altre atac.
Un segon atac a Cambrils
La intenció era tornar a Barcelona, però abans, el grup es va aturar a un bar per demanar uns entrepans ràpids. A aquella hora, ja estaven gairebé segurs que l’autor de l’atemptat no havia vingut de fora, perquè la tàctica del cotxe-ariet –furgoneta-ariet en aquest cas– és la més rudimentària de totes i la que exigeix menys coneixements i suport.
Però de sobte, tot va canviar novament. Una trucada telefònica els va avisar que a Cambrils hi havia un segon incident en marxa en aquell moment. Encara no hi havia dades clares, però semblava que un grup de gent retenia ostatges al passeig Marítim.
La casualitat, la pista que havien seguit precisament a un municipi proper, va fer que fossen a tocar del lloc del fets. De manera que varen pujar als cotxes i s’hi varen dirigir de seguida. Certament, un segon atemptat complicava molt les coses i feia que tot el que havia passat a Barcelona prengués una nova dimensió.
La primera informació rebuda no era certa. A Cambrils no hi havia hagut cap presa d’ostatges, però la situació que van observar només arribar era complicada. Un grup de cinc joves s’havia dirigit en cotxe cap al municipi i, abans d’arribar-hi, havia comprat ganivets i destrals en un establiment de carretera. La intenció era entrar a Cambrils i repetir l’operació de Barcelona. Volien dur el cotxe fins al centre del passeig i matar tanta gent com fos possible. A l’últim moment, saltarien del vehicle per continuar matant amb les armes blanques que havien comprat i es deixarien abatre. Per això s’havien posat uns cinturons que simulaven portar explosius. Sabien que la policia els dispararia a matar si els portaven, si sospitaven que els podrien fer esclatar.
El pla, el va desbaratar un dels centenars de controls muntats pels Mossos d’Esquadra, aquest situat just a l’entrada del passeig, en una rotonda. Tot indica que els ocupants del cotxe, Moussa Oukabir, de 17 anys, Said Aallaa, de 19 anys, els germans Omar i Mohamed Hychami, de 21 i 24 anys respectivament, i Al-Houssaine Abouyaaqoub, de 22 anys, no el varen veure fins que ja eren dins la rotonda i no podien fer cap maniobra per a escapar-ne. Havien entrat a Cambrils per la rambla de Jaume I i el control quedava amagat de la vista, a la seua esquerra. En veure’l, van optar per accelerar, provant de passar de llarg, però el cotxe va fer una volta de campana i es va estavellar contra uns contenidors al tros de camí que queda entre la platja i el port.
Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia.
Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia. Un dels Mossos que era al control va disparar aleshores amb l’arma llarga i en va matar quatre. El cinquè va fugir pel passeig, perseguit per la policia. Portava un cinturó, aparentment d’explosius.
Com a Barcelona, a Cambrils la policia va ordenar tothom que es refugiés dins els locals i que tanqués les portes. El membre fugit del grup, l’únic que no havia estat mort, va recórrer uns cinquanta metres, passant del passeig central al mig de la carretera. I es va aturar a deu metres de la Taberna Kupela, fent veure que volia fer esclatar les càrregues que duia lligades al cos. Allò hauria pogut significar la mort de tots els qui eren dins el local, de manera que la policia va decidir de disparar-li.
Primer, amb trets a les cames, mentre li cridaven que es lliurés. El jove va caure a terra, però es va tornar a aixecar. Aleshores una segona ràfega de trets el va matar. Els integrants del grup d’investigació varen arribar a temps de veure’n el desenllaç. I van comprovar que el cinturó era fals: complia la funció d’assegurar a qui el portava que no eixiria viu de l’intent d’atemptat. Mentre això passava, a l’entrada del passeig els serveis d’urgències miraven de recuperar la vida d’una dona de 67 anys, espanyola, que havia estat ferida per un dels atacants. Va acabar morint unes hores després en un hospital de Tarragona.
L’assassinat de Pau Pérez
En el temps que va passar entre els fets de la Rambla i els de Cambrils, a Barcelona va tenir lloc l’incident més estrany de tots, la mort de Pau Pérez, un jove vilafranquí a qui Younes Abouyaaqoub va apunyalar per robar-li el cotxe. Va ser a la zona universitària de Barcelona, fins on Younes havia arribat aprofitant el caos organitzat al centre de la ciutat i fent una ruta erràtica, pel carrer Nicaragua i el Camp Nou, que després es va poder reconstruir amb força detall. Però un cop a la zona universitària, es va trobar amb l’operació Gàbia. No hi havia manera d’eixir de Barcelona sense ser identificat. La seua reacció, poc després de les sis de la vesprada, va ser la de matar Pau Pérez quan recollia el cotxe al pàrquing. Va carregar el cos dins el cotxe i es va dirigir a l’eixida de la ciutat, amb la voluntat de passar un dels controls que hi havia instal·lats a la Diagonal.
Amb el cos a la part de darrere el Ford Focus propietat del jove de Vilafranca, Younes va optar per saltar el control envestint-lo directament. Aquesta mena de controls sempre tenen tres zones. Una primera de classificació, on un policia decideix qui s’atura; una segona d’inspecció, on es col·loquen els cotxes per a ser escorcollats; i una tercera posterior que serveix per a aturar o perseguir qualsevol cotxe que intente esquivar-lo. Younes va posar el cotxe de cara contra una sergent dels Mossos, que va resultar ferida per l’impacte, i va travessar les tres zones del control, cosa que va provocar una persecució a trets. La persecució va acabar uns quilòmetres més enllà, a Sant Just Desvern, davant l’edifici Walden. Quan la policia es va acostar finalment al vehicle hi va trobar el cos d’en Pau, cosa que els va fer pensar d’entrada que era la persona que havia saltat el control i havia mort per l’impacte d’una bala. La sorpresa va ser quan van descobrir que tenia un ganivet clavat i que no era pas al seient del conductor. Un conductor que havia aconseguit escapar a peu.
Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent.
Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent. Quan es va poder confirmar que Younes viatjava en aquell cotxe, la cerca del fugitiu va fer un salt de dimensió. Perquè des d’aquell moment se sabia que anava tot sol, que no tenia un vehicle i, sobretot, que havia abandonat Barcelona, cosa que va ser un gran error, perquè era més fàcil camuflar-se a la gran ciutat que no escapar-ne. El 21 d’agost a les 13.12, els Mossos finalment van difondre quatre fotografies seues, i van revelar que també era l’autor de l’assassinat de Pau Pérez. Molt poques hores després, una dona l’identificaria a Subirats, al pàrquing d’un Mercadona.
La casa d’Alcanar, droga o bombes?
Les hores posteriors a l’atemptat varen ser plenes d’informacions contradictòries i de confusions, cosa habitual en un atac d’aquestes característiques. El ritme trepidant dels fets contrastava amb la lentitud obligada de les investigacions. Cada rumor, cada dada, havien de ser contrastats, i els especialistes en informació de la policia provaven d’anar lligant punts, de trobar el nexe que dibuixara l’abast de l’operació.
Especialment confús va ser el cas de l’explosió a la casa d’Alcanar, on després es va saber que l’escamot preparava els atemptats. Era el 16 d’agost al vespre, un dia abans de l’atac, quan una enorme explosió va sacsejar Alcanar platja. Les primeres informacions fetes públiques pels bombers i els Mossos parlaven d’un mort i set ferits, destacaven la gran quantitat de bombones de butà que s’hi havien trobat i remarcaven el fet que la casa era ocupada irregularment ‘per estrangers’, segons que denunciaven els mateixos veïns de la zona.
El desenrunament va ser molt complicat perquè hi va haver una segona explosió molt gran, la qual va ferir un policia. La runa va tornar a colgar la casa i van haver d’aturar les tasques fins a comprovar que no hi havia més perill per al conductor de la grua ni per la gent que hi feia feina. Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre, però que més tard, sabut que allà dins hi havia el cadàver d’un confident de la policia espanyola, faria parlar molt.
Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre
Els primers policies d’arribar-hi varen detectar una sèrie de productes químics. Els gihadistes els havien intentat fer servir per fabricar un explosiu anomenat TATP, però també són compatibles amb els productes amb què es fan diverses drogues. Per això, van associar aquella explosió a una altra que havia tingut lloc el 14 de maig, només cinc mesos abans, en un xalet de Segur de Calafell, on un grup de persones manipulaven productes químics per a fabricar droga. També era una casa ocupada il·legalment d’una urbanització discreta i també havien fet servir una quantitat important de bombones de butà. I a només 140 quilòmetres d’allà. En un primer instant i sense haver-hi hagut encara els atemptats, la relació semblava lògica.
Mentre el perímetre de la casa no es va estabilitzar i no es varen començar a trobar elements físics que relacionessen els ocupants amb un possible grup gihadista, l’explosió d’Alcanar no es va relacionar amb els atemptats de Cambrils i Barcelona, i la pista de la fàbrica clandestina de droga va ser la prioritària. De manera rutinària, però, els Mossos varen començar a identificar els cotxes que eren a prop de la casa i a telefonar als propietaris, i és aleshores quan va emergir per primera vegada de manera clara un nom, Younes Abouyaaqoub, i una població, que acabaria relacionada per sempre més als atemptats: Ripoll.
Un imam confident de la policia espanyola, a Ripoll
Ripoll, la capital del Ripollès, té deu mil habitants, una petita part dels quals, uns tres-cents, són musulmans. En el moment de l’atemptat, hi havia dues mesquites, al-Fath (‘la porta’) i Annour (‘la llum’). Annour era la mesquita nova, originada a partir d’al-Fath, que era molt petita i amb escassos recursos. En un moment determinat, problemes d’índole personal i de gestió de la comunitat van fer que la gran majoria de fidels canviés d’oratori. Annour va créixer, sense arribar a ser un gran centre de culte. Com a molt, s’hi aplegaven setanta persones per a la pregària.
Al Principat, en aquell moment, hi havia 286 oratoris musulmans censats. Pregar no és cap delicte ni es pot considerar que tenir una fe o una altra predispose a res. I per això, basant-se en els protocols dels Mossos d’Esquadra, poc més de cent oratoris reclamaven atenció. Ripoll no entrava en aquella llista. Però després d’haver identificat els cotxes d’Alcanar i, encara més, després de l’atemptat de Cambrils, la relació de Ripoll amb el grup gihadista era evident. Quatre dels domicilis dels atacants eren a Ripoll, cosa que implicava l’existència d’un grup consolidat en aquesta vila.
La reacció va ser immediata i els membres del grup d’investigació hi van anar a corre-cuita, per parlar amb els presidents de les dues mesquites, cosa que no va ser senzilla, amb l’allau de periodistes que ja havien pres a l’assalt la població. El president d’al-Fath no en sabia res. El d’Annour, en canvi, els va deixar amb la boca oberta.
Ali Yassine els va relatar que la policia espanyola havia visitat la mesquita tres vegades, l’última tan sols un mes abans, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. En aquell moment, ningú no sabia encara que Abdelbaki es-Satty, l’imam d’Annour fins feia poques setmanes, era un confident de la policia espanyola i el cap del grup que havia preparat els atemptats. Tampoc no se sabia que havia mort en l’explosió d’Alcanar.
La policia espanyola sabia que l’imam havia fugit
El relat del president de l’oratori va ser tan calmat com desconcertant. Va explicar que, l’abril del 2016, s’havien presentat a la mesquita dos membres de la policia espanyola amb base a Girona demanant pels membres de la junta de l’oratori. I havien deixat un correu electrònic oficial al qual els van enviar tota la documentació que demanaven. Posteriorment, passat l’estiu d’aquell any, dos membres més de la policia espanyola varen tornar a Ripoll, demanant els estatuts de la junta i demanant específicament per Abdelbaki es-Satty. Aquella vegada, les respostes varen ser orals.
Finalment, el juliol del 2017, funcionaris de la policia espanyola varen fer una tercera visita i varen demanar si hi havia hagut cap canvi en l’organigrama de l’oratori. Els varen respondre que es-Satty havia estat acomiadat i que havia marxat dient que se n’anava Marroc. Els policies espanyols no varen fer cap comentari.
 |
| Foto de carnet d’Abdelbaki es-Satty, trobada entre les runes d’Alcanar. |
Posteriorment, el govern espanyol va reconèixer que es-Satty era confident de la policia espanyola de feia anys, de manera que van aparèixer les preguntes tan incòmodes com naturals: quina raó tenia la policia espanyola per a amagar a la policia catalana la seua presència a Ripoll? I com és que no sabien que el seu confident havia fugit ni, després, es van preocupar de saber on era? Un mes abans dels atemptats sabien, per força, que havien perdut la pista d’un confident, una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificat com a col·laborador en diverses operacions anteriors. En aquell moment, encara no era clar si algunes de les restes humanes que anaven apareixent a la casa d’Alcanar pertanyien a es-Satty. Però aviat es va saber que sí. I aleshores, les preguntes i els rumors sobre quines coses sabia el govern espanyol i quines no van ser imparables. Tanmateix, no han donat mai cap explicació indiscutible.
Amb aquesta informació a la mà, el mapa de què havia passat començava a encaixar. Els morts de Cambrils eren tots un mateix grup de joves de Ripoll. Es-Satty, un home amb un passat gihadista que havien amagat als Mossos, semblava el vincle que els unia i el cap d’una cèl·lula gihadista que aleshores es començava a identificar. Van cercar tots els amics i coneguts dels morts a Cambrils, i Younes Abouyaaqoub va començar a aparèixer com el sospitós principal de ser el conductor de la furgoneta. Encara hi havia molts dubtes, però. Un dels testimonis, un jove que havia vist entrar la furgoneta a molt poca distància, des d’una parada d’autobús al capdamunt de la Rambla, no el va reconèixer dissabte a la nit, quan els Mossos li varen ensenyar per primera vegada fotografies seues. La investigació avançava i anava concretant l’objectiu, però encara no hi havia proves suficients per a donar per segura l’autoria de l’atemptat de Barcelona. No ho van fer fins dilluns, tres dies després d’haver començat l’operació.
L’acusació
Dilluns 21 d’agost a les 13.12, la policia catalana ja havia acumulat suficients indicis de tota mena per a poder acusar directament Younes Abouyaaqoub de ser el conductor de la furgoneta. La tasca de reconstrucció de totes les dades possibles en relació amb l’atemptat apuntava una vegada i una altra cap a ell.
Tot indicava que, després de l’explosió descontrolada a la casa d’Alcanar, Younes Abouyaaqoub va agafar una de les furgonetes que havien de transportar les bombes que havien intentat preparar i se’n va anar. No hi ha cap pista fiable sobre què va fer durant les hores següents, però gairebé un dia després va entrar a Barcelona i va cometre l’atemptat a la Rambla. Era dijous. El recorregut Rambla amunt i el fet que hagués passat un dia de l’explosió indicava fredor, però també se sabia que tenia certa por i que no tenia la situació dominada. Hores després, va matar Pau Pérez per prendre-li el cotxe i saltar l’operació Gàbia, va fugir de Barcelona i li van perdre la pista fins a Subirats. No se sap què volia fer ni cap on pretenia anar, ni tan sols si va arribar a saber què havien fet a Cambrils els seus companys. Però és evident que no volia immolar-se com un màrtir, perquè entre dijous i dilluns, quan va ser mort, segurament va tenir més d’una oportunitat per a fer-ho. La gran persecució organitzada pels Mossos d’Esquadra el va acabar acorralant. En una carretera entre Sant Sadurní d’Anoia i Subirats.
L’encontre final a Subirats
Dilluns, novament, membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme eren a prop de Subirats. Concretament, a Vilanova i la Geltrú, on investigaven una nova pista i parlaven amb un informador. Va ser aleshores que varen rebre l’ordre de traslladar-se ràpidament a Subirats, on una dona deia que havia vist en Younes.
De Vilanova a Subirats hi ha tot just mitja hora de cotxe i el viatge va ser frenètic, perquè per l’emissora oficial anaven rebent informacions com més anava més precises sobre la presència de Younes Abouyaaqoub a la zona. Des del cotxe seguien la posició de l’helicòpter de la policia, que sobrevolava la zona i els marcava el perímetre de cerca. Van localitzar-lo de seguida i van ser dels primers d’arribar al lloc on Younes va morir. Una patrulla de Mossos de Proximitat Rural, una més de les moltes desplegades per tot arreu, l’havia trobat de cara i li havia disparat.
Aquella patrulla investigava un dels múltiples avisos que anaven arribant per tots els conductes possibles. Tots, del primer al darrer, es varen comprovar, malgrat que molts portaven a pistes falses. Aquell no era el primer avís que rebia aquella patrulla en concret, però seria el definitiu. El fugitiu més buscat de tots el varen trobar en un camí rural on hi ha un petit bosc. S’estava al mig del camí quan els mossos el varen detectar a la sortida d’un revolt. Younes Abouyaaqoub no va reaccionar fins que els dos policies varen baixar del cotxe per acostar-s’hi. Aleshores sí que va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’. Immediatament, els dos mossos varen disparar el contingut dels respectius carregadors i encara en van carregar un tercer.
Abouyaaqoub va caure de boca terrosa.
…va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’
Els policies del grup d’informació hi varen arribar pocs minuts després, quan ja havia arribat també una altra patrulla local. Abans de reconèixer el cadàver, però, els artificiers varen haver de comprovar que els cinturons d’explosius eren falsos, operació durant la qual varen tombar el cos de cara. En pocs minuts, un eixam de periodistes es va concentrar a pocs metres de la zona, acordonada ràpidament per les brigades mòbils de la policia. Passaven pocs minuts de les quatre de la vesprada, però els Mossos no en van certificar la identitat ni van donar per tancada la persecució fins a les nou d’aquella nit. Una volta se n’havien assegurat del tot i no hi havia cap marge d’error possible.
De fet, va ser un dels membres del grup d’informació qui va acostar-se primer fins al cos, per comprovar si el mort era qui ells es pensaven. Younes anava molt brut, després de quatre dies sense rumb fix, no portava diners ni telèfon, però sí un gran ganivet a la cintura. La confirmació que efectivament era ell es va fer amb una trucada de mòbil, per evitar possibles filtracions si es feia per l’emissora. L’endemà, alguns diaris varen publicar una fotografia on es veien tot de mossos d’uniforme i, al fons, un grup poc recognoscible de persones de paisà que semblaven xerrar entre elles. Eren els membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme que encara miraven d’assumir què havia passat, conscients més que ningú de la gravetat dels fets i del que podria haver passat si el pla original hagués reeixit.
De Subirats, el grup es va traslladar directament a la caserna general de la Policia de Catalunya, al complex Egara, a Sabadell. Encara calia explicar moltes coses, fer moltes preguntes i, sobretot, assegurar-se que amb la desaparició d’Abouyaaqoub la cèl·lula de Ripoll havia quedat desarticulada.
Per a ells havien estat les cent hores més dures de la seua vida i les més trepidants. Alguns gairebé no havien dormit gens. O ho havien fet en un sofà o a casa d’un company, per no perdre temps anant fins a la seua. Tots havien hagut de desbrossar pistes i més pistes per poder entendre què passava i què havien de fer. Durant aquells quatre dies varen gaudir de llibertat total per a explorar els seus informadors, seguir pistes, analitzar tot allò que consideraren convenient. En definitiva, era cert que havien contribuït a eliminar l’escamot en un temps inusual per a aquesta mena d’atacs a Europa. Tanmateix, no els era fàcil d’assumir que l’atemptat, aquell atemptat que tots tenien clar que es cometria un dia o un altre, finalment havia tingut lloc i havia situat Barcelona al mateix mapa on abans ja havien estat inscrites Londres, Manchester, Estocolm, París, Berlín, Munic, Niça, Brussel·les, Madrid…
Les ordres del major Trapero
La Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra rarament, molt rarament, es troba tota en un mateix lloc. A part dels efectius que treballen als serveis centrals a Egara, hi ha unitats repartides per tot el territori, que són organitzades bàsicament al voltant de la dicotomia entre amenaça exterior i amenaça interior. Hi treballen analistes, hi ha informàtics i hi ha gent que es passa el dia a peu del carrer, parlant amb col·laboradors, identificant possibles problemes, mirant de prevenir qualsevol atac.
Mesos abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils, l’auditori que hi ha a la caserna general de Sabadell va acollir una trobada insòlita i inèdita. Hi van participar tots els mossos vinculats a Informació i els van presentar el pla Cronos, l’operatiu que la policia catalana havia dissenyat per a respondre a un atemptat, si mai se’n cometia cap. El pla, el van explicar amb el màxim detall diversos comandaments del cos. Però va ser el major Josep Lluís Trapero qui va prendre la paraula de manera més destacada. Ja s’havia declarat l’alerta 4 i Trapero va explicar als seus policies que això significava que podia haver-hi un atemptat en qualsevol moment i que no era realista creure que es podrien evitar tots els intents de cometre’l. Per això, va fer una demanda explícita i concreta: que si mai hi havia un atemptat, la reacció fos la millor i més ràpida possible perquè les conseqüències fossen les mínimes possibles per a tots els ciutadans de Catalunya. I això va fer la seua gent, a les seues ordres, durant aquelles llargues cent hores d’agost.
El 28 d’octubre de 2017, dos mesos després dels atemptats, el govern espanyol destituïa el major Trapero, en una de les primeres mesures que adoptava arran del cop d’estat emparat en l’article 155 de la constitució espanyola. Pocs dies després, se sabia que els tribunals espanyols l’acusarien de sedició. El conseller Quim Forn, màxim responsable polític de l’operació entrava a presó, on encara és ara. A més, amb els Mossos posats directament a les ordres del ministre espanyol de l’Interior, la unitat de lluita contra el gihadisme quedava marginada, sense recursos ni eines amb les quals poder treballar. Aquesta situació ha estat finalment revertida pel nou govern de Catalunya, gairebé a tocar del primer aniversari dels atemptats.
Enllaç notícia :
https://www.vilaweb.cat/noticies/cent-hores-perseguint-younes-abouyaaqoub-17a-barcelona-atemptats-cambrils-mossos/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada