 |
David Olmedo i Hubach |
Per desgràcia els catalans fa mesos romanem en
un estat d'incertesa constant que compta amb uns daltabaixos anímics
considerables. La causa? La manca d'acció política eficaç basada en un
projecte clar cap a l'estat independent. I això es percep en dues coses
cabdals: l'ambigüitat del full de ruta, i els tempos imprecisos.
Per tot plegat, ens hem instal.lat en un procés refotudament
processista, viciós i dilatat, més que en un procés independentista.
La qüestió dels tempos crec que és prou palpable i no ve de nou.
Tots recordarem que cada any ens diuen, des dels satèl·lits
progovernamentals com l'ANC, que enguany no sinó el vinent, i
quan arriba el vinent repeteixen el missatge talment una sínia retòrica,
i així van passant els anys i en fa dos del famós tricentenari que tant
havia de significar. Si analitzem la darrera cronologia proposada,
veurem que el passat 27S les forces sobiranistes ens van explicar que en 18 mesos seríem independents.
Ara bé, no van precisar tampoc si aquests 18 mesos començaven a
computar a partir d'aquell moment, d'un nou president o d'un nou govern.
Sia com sia, si comptem des d'avui, entenem que el nou calendari expira
el proper juliol de 2017. Amén.
Sobre el full de ruta, és clar, en podríem parlar abastament i
fer-ne esmenes o correccions, però no és el cas. El cas és que ens
guiarem amb allò que ja està escrit, per la qual cosa la qüestió és més
senzilla. Aquells que van guanyar les darreres eleccions catalanes, Junts pel Sí, duien quelcom clau en el seu programa: el
Parlament, un cop el Govern hagués preparat les estructures d'estat i
abans d'extingir els famosos 18 mesos, declararia la Independència.
Les declaracions d'Independència, com a tal, tan sols poden ser
unilaterals. En el cas català, a més a més, aquesta és l'única via per
trencar amb un estat pseudodemocràtic com l'espanyol.
Arribats al nucli de l'afer, la DUI, després que Junts pel Sí hagi
aconseguit la majoria de vots d'un públic il·lusionat, és bo escoltar
què en diuen els seus protagonistes per deduir com actuaran. El passat
27 de gener Marta Rovira, portaveu de la coalició parlamentària de JxS,
explicava que abans de 18 mesos s'aprovarien les lleis fonamentals i es
declararia la Independència. Ras i curt. El mateix dia, unes hores més
tard, Neus Munté, al seu torn portaveu del Govern de la Generalitat, desmentia indirectament a Rovira afirmant que hi hauria “una declaració d'intencions
que, en la mesura que és prèvia a unes eleccions constituents, es pot
adjectivar com es vulgui. Nosaltres no parlem d'unilateralitat”. L'endemà (28 de gener) Rovira s'acuitava a contradir-se, com si l'haguessin renyada durant la nit, manifestant que “no proclamarem la Independència d'aquí a divuit mesos”.
Les excuses que Rovira profereix a continuació d'aquesta notícia són
infumables. Si n'obriu algun enllaç en premsa electrònica riureu una
estona perquè ratlla el surrealisme. I per acabar-ho d'adobar, el 29 de
gener el flamant president Puigdemont ho sentenciava al diari Regió7: “A JxS tots diem el mateix: la DUI no és al programa”. Carai, quina feinada en desmentir a Rovira, un cop que diu quelcom coherent i ajustat al seu programa electoral...
A voltes crec que els catalans semblem aquells infants que un cop
descobreixen que els reis són els pares es neguen a acceptar la veritat.
M'explico; el passat Nadal, el meu fill mitjà de 6 anys, just una hora
abans de cagar el tió, va descobrir que el bagul familiar del menjador
estava ple de regals i va anar corrents a dir-li a sa mare. La meva dona
va cuitar en inventar-se que el mateix tió ho havia preparat per així
poder cagar més còmodament. S'ho va empassar i va continuar la vesprada
com si res, com si el seu cervell hagués esborrat aquella escena. Això,
amics, no deixa de ser una cosa molt evident, que a vegades la utilitzem
per sobreviure o bé per viure millor: l'autoengany.
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada