És molt fàcil de demostrar que l’estat incompleix el seu deure i actua no en favor de tothom, sinó contra una part dels ciutadans que som fàcilment definibles pel fet de tenir una llengua diferent.
M'explique. En política internacional una de les raons que es pot posar sobre la taula per a justificar un procés d'autodeterminació és la greu violació dels acords interns d'autonomia. La cosa és que si hi
ha un acord sobre autonomia política entre un estat i un territori i es pot demostrar de manera fefaent que l'estat ha violat sistemàticament aquest acord, i que ha impedit el funcionament normal de l'autonomia, aleshores la comunitat internacional entén que és legítima la voluntat d'independència. En termes jurídics internacionals, s'anomena 'remedial-right-only secession' i que en català solem traduir per 'secessió com a darrer remei', per bé que seria més apropiat de dir-ne 'seccessió com a dret de reparació'
És evident que moltes actuacions del govern espanyol es podrien usar per demostrar que l'estat viola aquells acords que l'estat mateix havia contret amb Catalunya. Però en poques hi ha una violació tan flagrant de l'ordenament legal vigent i dels acords plasmats en l'estatut com aquesta d'ara.
Especialment perquè és molt fàcil de demostrar que l'estat incompleix el seu deure i actua no pas en favor de tothom, sinó contra una part dels ciutadans, que som fàcilment definibles pel fet de tenir una llengua diferent. És a dir, que procedeix sistemàticament contra un grup humà perfectament identificable, actuació que és molt greu en dret internacional. Tenim les proves per a denunciar-ho i n'hi ha una d'especialment contundent: aquesta normativa s'aplicarà per als xiquets que demanen de fer classes en espanyol a Catalunya, que no arriben ni a mitja dotzena, però en canvi no s'aplicarà per als xiquets que demanen classes en català al País Valencià i no en reben: cent vint mil segons la darrera matriculació.
Wert, ve-t'ho ací, trepitja una ratlla molt perillosa per a ells i que, si la sabem explicar, ens serà molt útil amb vista al reconeixement internacional.
L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Pere Orts:
Podem justificar el cas català internacionalment, cada dia que passa més, amb aquest tipus d'arguments. Però sempre i quan no perdem de vista que la comunitat internacional no entén de drets sinó d'interessos. Ja ens ajuda que Espanya sigui així d'estúpida però alerta que si els interessos dels altres no s'alineen amb els nostres de ben poc ens valdrà tenir raó.
Clara Ortíz:
L'argument que apuntes, en el sentit de persecució o com a mínim deslleialtat manifestat envers un grup 'ètnic' o 'cultural' és un argument que efectivament entenen la majoria de països del món. Però cal explicar-lo i documentar-lo a la perfecció perquè això suposen que no passa en una democràcia del primer món. És la típica cosa que ens conten de països africans o asiàtics i que impressiona. Però que no sabem veure, ni nosaltres mateixos, quan passa a la 'civilitzada' europa. Animo tothom doncs a explorar aquest camí, el de la denúncia de l'estat espanyol com un estat manifestament contrari, adversari, d'una part de la seva pròpia població.
Josep Blesa:
Cal entomar les coses com són. Els que vivim de Les Alberes ençà hem de saber que són els “espanyols professionals” --que diria Joan Fuster-- qui mouen a la seua conveniència els fils. I sobretot cal escatir l’abast de cada acció destarotada que hi prenen. Des de fa uns mesos han premut l’accelerador sobre com, quan i sobre què crear problemes, on no n’hi ha. Amb l’única finalitat de crear mala maror. Implantar inseguretat. Aquesta parida d’en Wert sols té com a fonament el mateix fondo maquiavèl·lic que quan el govern xinés fa pagar la bala que matarà un condemnat. O en d’altres que la llei obliga a pagar el soterrar de l’escanyat per la “justícia”. Amerar de culpabilitat l’entorn familiar i humiliar-lo. I a més, si t’adones, quan vas fer l’al·legat lingüístic aprofitant Sant Joan, els subscriptors vam passar olímpicament d’entrar en la dialèctica. Tenim ja una independència mental de la què fem ús adesiara. És més, l’espanyol, és un estri valuós per a les nostres 3 independències. Per tant, fer de mur de contenció en eixe aspecte, és tot un desgast energètic innecessari. Per una altra banda ells són així, capaços a dia d’avui d’aplicar retroactivament qualsevol llei, decret llei o simple ordenança.
Per això volem fer repúbliques noves i nostres. O no se’n recordem? Dissent a creure que España té cap pacte amb Catalunya, perquè Catalunya, com a tal, no és res més que un “Estatut”. Que se’l passen per baix l’Arc del Triomf quantes vegades calga. Però internacionalment continuem sent un “problema intern español”, una massa de gents cada volta més estructurada que combreguem més o menys amb una certa cosmovisió. Totes les declaracions darreres dels Fernández-Díaz, Rajoy, Wert caminen pel camí de la por pròpia que intenta encomanar a propis i aliens. Fins i tot els moviments de peces de la diplomàcia de Garcia Margallo en el cas de les universitats d’Oslo i Lisboa. Els professionals espanyols es saben ja perdedors i protagonistes d’un nou 1898. Les independències i consegüents estats propis els aconseguirem igual que els altres 22 estats ex-colònies espanyoles: No per la nostra perícia i habilitat diplomàtica com a grup humà sinó perquè confiem cegament en la neciesa dels españols professionals. “Nosaltres, a la nostra marxa” que deia el malaguanyat Simó Aguilar i Castelló.
Ramon Perera:
Parlem de Wert per comoditat, però en realitat qui està actuant és el govern espanyol i la pregunta que sorgeix una vegada més és "Com poden actuar de manera tan poc intel·ligent?'. S'ha parlat de que han perdut els dos últims anys durant els quals haguessin pogut fer coses útils per al seu objectiu d'aturar el camí del Principat cap a la independència. També s'ha comentat que el canvi de rei era l'única cosa intel·ligent que havien fet últimament. Però no sembla que ni una cosa ni l'altra hagin il·luminat el seu pensament a l'hora de seguir actuant.
Em pregunto si estan fent com l'orquestra del Titànic o bé si la por els enterboleix la intel·ligència. O potser les dues coses combinades
En qualsevol cas, mentre no tinguem la independència - la del Principat i la de la nació completa - hem de tenir molt clar quin és el tipus d'adversari que tenim al davant i quina és la seva manera de fer, ja que l'agressió és permanent i no podem descuidar la defensa. Això amb independència de que els seus errors (que per a ells no ho són) ens puguin ser útils a l'hora de justificar internacionalment la independència, com bé explica el Vicent.
Josep Usó:
Com ja hem pogut comprovar a bastament, l'estultícia del ministre Wert està a l'alçada del primer ministre que el manté en el seu lloc malgrat totes les seues actuacions.
En aquesta, certament, no només es cobreix de glòria sinó que, a més, ho fa de manera molt evident. Al meu parer, aquesta mesura tindrà tres efectes:
1.- Augmentarà la cohesió i la base dels qui demanen la independència.
2.- Farà molt difícil que hi haja moltes famílies disposades a ser assenyalades amb el dit només pel dubtós premi (l'estat espanyol no té per a pagar gaire més) que poder dur als seus fills a col·legis privats que només poden ser religiosos (el ministro Wert i el govern que el manté tenen molts deutes amb la omnívora església).
3.- Evidentment, dóna molt bon argument per a recolzar una declaració unilateral d'independència.
I encara més: dos detalls. The Financial Times adverteix els inversors a l'estat espanyol de l'efecte que tindrà (futur i no condicional) la independència de Catalunya. I un altre. aquesta setmana he hagut de parlar amb persones d'una república de la ex-Iugoslàvia. Allà, tothom en sap, del procés català. I més que no en sembla.
Això, sense comptar que al País Valencià, els més de cent-vint mil alumnes que volen estudiar en català i no els donen plaça, són una font de nous descontents i independentistes fora del Principat. Si ja no poden amb un sol front, obrir-ne un altre no sembla una opció intel·ligent. Però és que esperar una actuació intel·ligent del govern espanyol, cada vegada sembla més una opció fictícia.
Així que, com era previsible, com més s'apropa la data del referèndum, més errades van cometent davant del fet inqüestionable que ningú fa cas de les seues amenaces buides. I ja, ni cent quaranta dies, resten.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada