La Declaració no s’emmarca ja dins la legalitat espanyola sinó que anuncia un fet a la comunitat internacional. Per això Espanya no hi té res a dir.
Ben sovint hi ha qui pregunta ‘i quan s’atrevirà el parlament a trencar amb Espanya?’ Aquesta és una pregunta que sempre em sorprèn i que sovint responc dient que ho va fer el 22 de gener de 2013. Precisament amb aquesta declaració. Els diputats del parlament van votar aleshores que ‘el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà’ i això canviava i canvia de fet ja tot el que puga passar a continuació.
Quan un país, una comunitat humana, es declara ‘subjecte polític i jurídic sobirà’ implicitament el
que està dient és que no reconeix cap sobirania superior a la seua pròpia. ‘Sobirà’ és un vocable indiscutible, gens ambigu en dret internacional. I és evident que si el parlament no reconeix l’existència d’una sobirania superior a la pròpia no reconeixerà una sentència emanada d’una sobirania diferent, en aquest cas de l’espanyola.
I això, aquesta actuació, ha d’estar al marge de si som ja independents o no. Sobirania i independència no són sinònims. Nosaltres no hem aconseguit encara la independència perquè no l’hem proclamat i perquè en conseqüència ningú no ens la pot reconèixer encara. La Declaració de Sobirania, però, és precisament la pedra bàsica per a poder-la proclamar.
Quan es proclame la independència de Catalunya, si no hi ha acord amb Espanya, seran els altres estats, els 206 que hi ha al món, els qui decidiran si Catalunya és un estat independent o no. Decidir si som independents o no no ho farà pas Espanya, que només serà un actor al costat de 205 més. I aquesta tots la prendran estudiant si el procés és legal d’acord no pas amb la legalitat espanyola sinó amb la legalitat internacional. Punt on la declaració de sobirania és indispensable: simplement ningú no pot ser independent si abans no es proclama sobirà.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada