OPINIÓ - MAIL OBERT
A Ripoll, l’enemic a batre per la resta de partits dits independentistes resulta ser el 30% de ciutadans que demanen ordre i legalitat per a tothom, i no pas la classe política que aviva la demagògia a fi de treure profit del desconcert
Joan Ramon Resina
18.06.2023 - 21:40
Actualització: 18.06.2023 - 21:43
La setmana passada preguntava a qui beneficia, qui prodest, batejar ideològicament les preferències polítiques per a executar-les moralment. Avui intentaré de respondre la pregunta. Primer de tot, salta a la vista que la imposició d’una nomenclatura desqualificadora és potestat de la classe hegemònica, en la terminologia del comunista italià Antonio Gramsci. Quan l’església senyorejava, perseguia els crítics amb l’etiqueta d’heretge. Que aquest mot hagi caigut del vocabulari modern revela la pèrdua de poder social d’aquesta confessió i, en conseqüència, una escassa capacitat per a crear nova doctrina i moure divergències teològiques d’alguna consideració. Catalunya és compulsivament d’esquerra per reacció a l’opressió espanyola, de tarannà absolutista independentment de qui ocupi les institucions. Ni els liberals de Sagasta ni els conservadors de Cánovas del Castillo, amb les respectives partides de la porra provincials, representaven cap alternança democràtica; com tampoc no la representen Feijóo i Sánchez amb les respectives partides de la porra mediàtiques. Quan es governa un país en benefici d’uns pocs, no es pot pas permetre que la gent es rebel·li. Si la protesta amenaça de descarrilar el programa, es combat titllant-la de populista, d’extrema dreta o de qualsevol altre títol infamant abans de reprimir-la pels mitjans tradicionals. No hi ha cap manera més eficaç de crear conformitat que propiciar una víctima a fi que serveixi d’advertiment a la resta. La persecució contumaç del president Puigdemont; l’acusació de racista allevada al president Torra; la fabricació no tant judicial com mediàtica d’un afer de “corrupció” per a inhabilitar Laura Borràs, no tenien cap més objectiu que reconduir la voluntat política de la gent. Al Portal de Mar sempre hi ha un cap penjat dintre d’una gàbia.
La constitució espanyola, a l’article 20, diu protegir el dret “a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I en virtut d’aquest dret els poders empresonen cantants, destitueixen representants electes i castiguen amb anys de presó l’expressió pacífica del sentiment polític. Consignada al punt vint d’una constitució que la
