OPINIÓ - EDITORIAL
«Dilluns, escoltant Kučan, vaig pensar que no és gaire sensat ni del tot convenient fiar-ho tot, acríticament, a la pertinença de Catalunya a la UE. No sé si no és poc responsable donar per segur que n'hem de formar part, sense preguntar-nos ni una sola vegada amb profunditat si ens convé o no»
19.04.2017 22:00
Dilluns, en companyia d’Andreu Barnils, vaig tenir la sort de conversar llargament a Ljubljana amb el president Milan Kučan,
l’home que va aconseguir fer d’Eslovènia un país independent. Hi ha
poca gent al món que puga explicar aquesta experiència, que puga
explicar què se sent en el moment de proclamar un estat independent. Ell
n’és un i per això en volíem parlar.
Kučan,
evidentment, està orgullós del que va fer. Però al mateix temps no pot
amagar que està trist pel que passa avui a Eslovènia. Viu apartat de la
política del dia a dia, però això no vol dir que en visca al marge. I
expressava un dolor manifest per la diferència entre allò que volien
–ingènuament potser– que fos l’Eslovènia independent i això que és
l’Eslovènia d’avui. Una part fonamental de la seua preocupació era el
paper de la Unió Europea i la situació de coerció en què hi viuen els
països petits. El preocupava molt l’aplicació rigorosa de polítiques
dissenyades sense tenir en compte en cap moment els condicionaments
locals i el preocupava la pèrdua de sobirania efectiva cap on Eslovènia
s’ha trobat enduta. Per exemple, ens explicava que els eslovens volen
reconèixer l’estat palestí però no ho han pogut fer per no crear un gran
problema diplomàtic dins la Unió. I, doncs, quina independència és
aquesta?
No
insistiré ara sobre els greus defectes que té la Unió Europea d’avui.
Ni tampoc sobre les seues