Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Encara
que els mitjans i els grans partits espanyols despisten amb l’aplicació
del famós article 155 de la Constitució espanyola, un giny que en
realitat ningú sap com funciona, com qui no vol la cosa (tal i com ens ha explicat aquests dies amb eloqüència el professor Carles Boix),
el govern espanyol ja ha triat la seva arma en el duel: la Llei de
Seguretat Nacional. Una norma, en plena regressió democràtica, que
confereix al president, sense cap control parlamentari, poders
d’actuació gairebé il·limitats. Arribat el moment, quan la desobediència
esclati, Madrid tractarà en primer lloc d’assegurar el control del
carrer a Catalunya. Caldrà tenir els mecanismes de la desobediència ben
traçats. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
Baños, Antonio(candidat de la CUP a la Generalitat de Catalunya).
Pes decisiu.
Finalment, la CUP ha triat els seus candidats a formar part del Parlament més important de la història del país. L’aposta Baños és un encert total. Després de l’exercici de coherència en la tria barcelonina del 24-M, ara s’ha imposat un criteri més convencional, basat en un tiquet de cinc candidats que fan equip. El llistó està molt alt. No només això: el paper que està cridat a jugar la CUP en els temps a venir, nuclear. Amb una majoria independentista encara per determinar, l’esquerra anticapitalista pot ser determinant a l’hora de la governabilitat (una majoria absoluta de Junts pel Sí sembla ara mateix difícil) i pot guanyar centralitat estratègica alhora de fer confluir en un veritable procés constituent les llistes encapçalades per Raül Romeva i Lluís Rabell. Un paper històric per a un candidat extraordinari.
Fontana, Josep (historiador).
Imatge d’una generació.
El gran mestre com a símptoma. Convençut que Espanya reaccionarà amb violència. No he llegit cap altra intel·lectual o analista polític que hi coincideixi. Ell, però, n’està convençut. Pertany a la generació, els majors de 65 anys, que hem de treballar més a fons si volem guanyar. De lluny, és el grup de votants més oposat al projecte. I en convé no només assenyalar la fiabilitat del que proposem, sinó també la falsa seguretat que, segons sembla, encara que sembli impossible, té encara la capacitat de projectar-los l’Espanya actual. Som en un joc d’astúcia en el qual cal forçar-los a l’error, a complir amb les seves amenaces. A retratar, com va passar el 9-N, però fins a les darreres conseqüències, la seva incapacitat de mantenir el control. En una paraula, a fer-los entrar en el jardí jurídico-polític d’aplicar mesures d’excepció. Cal enfangar-los.
Una benedicció pel procés.
La idea és fàcil: com més impresentables els teus adversaris, més factible la victòria. És cert que l’Alicia Sánchez Camacho, amb la motxilla de l’automuntatge de la Camarga, havia excel·lit molt temps en la pràctica de l’engany i la mentida. Però, finalment, havia caigut en el descrèdit fins i tot per als seus. García Albiol va més enllà: amb el seu missatge agressiu i xenòfob, farà lluir com ningú el caràcter integrador del nostre projecte per al nou país. I, a més, amb la seva combativitat descarnada, desaforada, contra l’independentisme, erosionarà el vot a Ciudadanos i Podemos, augmentarà les possibilitats de dispersió del vot dependentista. Alhora, a base d’improperis, aconseguirà cohesionar i concentrar més el vot a favor de la sobirania de Catalunya. És, justament, el que ha assolit fa uns mesos a Badalona.
Granados, Eva(candidata del PSC al Parlament de Catalunya).
Confondre a tota hora.
Després de la fuga de Parlón, Martínez-Sampere, Capdevila o Sabaté, la diputada Granados va de gira, seguint l’estela de l’omnipresent Iceta. Converteixen en renovació allò que ha estat una autèntica sortida per cames abans de l’accident, sinistre total. A la ràdio diu que "hi ha gent cansada del debat nacional, i ens oblidem de l'eix social i l'atur". La veritat, té molta, molta gràcia que els qui volen eternitzar la resolució del debat nacional diguin que hi ha gent cansada del debat nacional. Els que aboquen tots els esforços a intentar evitar que es resolgui, acusen els altres de parlar-hi. Sense dubte, la millor manera de demostrar que hom vol acabar la despesa immensa d’energies que suposa el debat sobre el futur del país és defensar la República Catalana. Qualsevol encaix amb Espanya, sigui quin sigui, serà una font inacabable de conflicte.
Hernández, Enric(director d’El Periódico).
Engrunes de credibilitat per la borda.
Just al darrera de la mítica “Així no”, del 8 d’abril de 2011, contra la Consulta sobre la Independència a Barcelona, la portada de dissabte passat quedarà gravada com una de les més lamentables de la història dels grans transatlàntics de la premsa . De les que, passats els anys, faran més vergonya. El titular, a tot drap: "La tercera via es rebel·la contra el frontisme del 27-S"; amb dues entradetes, una per a Miquel Iceta i el seu "Catalunya pot anar a un escenari confús, fragmentat i perillós"; l’altra per a Ramon Espadaler amb un brutal "Estem preparats per liderar la 'revolució del seny". La rebel·lió, la revolució, al servei de l’statu quo. L’oxímoron de tots els oxímorons. Arriba el moment de la veritat i les grans eines al servei de l’establishment estan disposades a llançar per la borda les darreres engrunes de credibilitat.
Iglesias, Joan(director de l’Agència Tributària Catalana).
El tipus de projecte que ens cal.
“L’autonomia que ens cal és la de Portugal” diu el clàssic. I una Agència Tributària, com la de Suècia o Austràlia, caldria afegir-hi ara, encara que la rima no sigui tan rodona. És temps de convèncer per la via de la solvència de la nostra proposta. Amb un model modern, innovador. Que ens permeti deixar de formar part d’un sistema contradictori: un dels més ben informats del món, alhora que permet quantitats ingents de frau. Iglesias, amb l’equip organitzat pel conseller Mas-Colell, suggereix una altra via. Basada en l’incentiu i no en la sanció. Una brillant demostració que podem fer les coses de manera diferent. És exactament el que tenim menys de dos mesos per demostrar als nostres conciutadans: que una República Catalana pot ser gestionada de manera més justa i eficient.
Enllaç noticia :
http://www.directe.cat/noticia/423325/espanya-tria-larma
