E.P.D.
El fundador i primer director de l’ARA deixa milers de lectors orfes, un gran equip compromès amb el diari i un valuós llegat periodístic personal marcat per una especial sensibilitat educativa i social.
ÀLEX GUTIÉRREZ Barcelona
Carles Capdevila, en una imatge del 2014 / PERE TORDERA |
Va lligar el periodisme amb la vida i ho va fer dedicant-hi fins a l’última de les seves energies. Carles Capdevila va morir ahir, als 51 anys, després d’una dura lluita contra el càncer, en una batalla que va lliurar a cara descoberta, fent pública la seva malaltia. Era així fidel al seu propòsit de desplaçar el periodisme de la rígida cotilla política i acostar-lo a les qüestions que afecten de manera més profunda les persones. Qui va ser director de l’ARA cinc anys –des de la seva fundació, el novembre del 2010, al costat d’un equip editorial format per Albert Om, Toni Soler, Antoni Bassas i Xavier Bosch– va decidir que el seu últim focus periodístic (i Capdevila era un periodista de gran tenacitat) el dedicaria a il·luminar els herois anònims, com infermeres, metges i cuidadors, que treballen per alleujar el sofriment de la gent que pateix.
Nascut als
Hostalets de Balenyà el 13 d’agost del 1965, va tocar micròfon per
primer cop a Ràdio Pista, encara adolescent: són temps en què les ràdios
municipals fan escola i allà se li desperta la fam de periodisme. Es
llicencia en filosofia i lletres i fa els primers passos com a
professional a la secció de Societat del diari Avui. Es converteix aviat
en el cap d’aquesta àrea, que revoluciona amb els plantejaments
imaginatius dels seus reportatges. És en aquella redacció on coneix qui
serà la seva dona, i mare dels seus quatre fills, la també periodista
Eva Piquer.
L’agilitat és la seva divisa. N’és un
exemple l’aventura menor –pel que fa a durada– però major –pel que fa a
la transcendència– del Diari de la Pau. Amb un grup de periodistes, va
editar aquest rotatiu l’any 1991, mentre va durar la Guerra del Golf,
com a manera per protestar per com la gran premsa silenciava les
crítiques al conflicte. Va ser una idea pensada i executada en una
setmana. Una bogeria, en definitiva, però que es va convertir en èxit
gràcies al seu olfacte i sentit de l’oportunitat. Capdevila recordaria
sovint als seus companys de professió que els periodistes escrivim per
ser llegits, així que la comercialitat no és per se cap deshonor, al
contrari.
Capdevila i Piquer marxen a Nova York entre
el 1992 i el 1994, en una aventura que té molt de viatge iniciàtic i
eixamplament d’horitzons. Des d’un petit pis de Manhattan elaboren mil i
una històries sobre el que es cou a la capital cultural d’Amèrica.
Ella, enviant cròniques a l’Avui. Ell, escrivint per a revistes i
mitjans esportius, mentre redacta també el llibre Nova York a la
catalana, en el qual recopila tot de vincles de la ciutat amb el seu
país, al llarg dels últims cent cinquanta anys.
De Nova York a Barcelona