Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- : Podem
avantposar totes les alternatives de diàleg i negociació que vulgueu,
em sembla bé, mentre no siguin excuses per allargar-ho més. Però a hores
d’ara, tant ells com nosaltres sabem que l’única sortida a aquesta
situació és una actuació unilateral. Que el control del territori i els
recursos per part del Govern de Catalunya demostri que la sobirania,
aquí, ja, només l’exercim nosaltres. Ells ja treballen en la prevenció
d’aquest escenari i per això preparen arguments per suspendre
l’autonomia i prendre el control dels Mossos d’Esquadra. I les suposades
“connexions” entre el gihadisme i el sobiranisme en poden ser un que
els ajudi a vendre la moto al món. Aquests són alguns dels protagonistes
de la setmana.
Cantona, Éric (exjugador francès).
L’Eric de Can Rauric.
La setmana començava amb una bona plantofada a Espanya: un descendent de l’exili republicà (de família encara arrelada a Martorell) argumentava ben clar davant del món que els èxits de la seva “selección” són en realitat de la nostra selecció. La que ens segresten a cada competició per reafirmar-se ells i negar-nos a nosaltres. La setmana ha donat, a més, per tastar com l’agressió de les institucions espanyoles contra els catalans no coneix treva: des dels dos joves aficionats del Joventut multats amb un total de 7.000 euros per mostrar una estelada i cridar independència a Saragossa, a l’eloqüent vídeo de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes (no us el perdeu) que detalla els costos que suposa per a les entitats esportives catalanes el tracte d’espoli planificat rebut de la nova legislació espanyola.
Capdevila, Carles(director del diari ARA).
Sempre es possible caure més baix.
L’Eric de Can Rauric.
La setmana començava amb una bona plantofada a Espanya: un descendent de l’exili republicà (de família encara arrelada a Martorell) argumentava ben clar davant del món que els èxits de la seva “selección” són en realitat de la nostra selecció. La que ens segresten a cada competició per reafirmar-se ells i negar-nos a nosaltres. La setmana ha donat, a més, per tastar com l’agressió de les institucions espanyoles contra els catalans no coneix treva: des dels dos joves aficionats del Joventut multats amb un total de 7.000 euros per mostrar una estelada i cridar independència a Saragossa, a l’eloqüent vídeo de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes (no us el perdeu) que detalla els costos que suposa per a les entitats esportives catalanes el tracte d’espoli planificat rebut de la nova legislació espanyola.
Capdevila, Carles(director del diari ARA).
Sempre es possible caure més baix.
Com gairebé en tots els casos, a més, sense que ningú a Espanya senti cap mena de vergonya. Quan penses que l’espanyolisme i el dependentisme ja han tocat fons descobreixes que no, que sempre es poden rebolcar una mica més en la degradació moral. Els editorials de la caverna, a partir de les informacions (d’una feblesa argumental més que esfereïdora directament ridícula) subministrades pel Govern espanyol insisteixen a relacionar gihadisme amb sobiranisme. Tot plegat mentre, simultàniament, es confirmen els vincles entre els detinguts la setmana passada i l’extrema dreta espanyola, plenament legal i en el combat contra la qual (tot i la violència constant i fins i tot els assassinats comesos, com el de Guillem Agulló), les autoritats espanyoles mai han mostrat cap mena d’interès. Espectacular.
Cospedal, María Dolores de (secretària general del PP).
David contra Goliat.
Xavier Sala i Martín explicava en la seva recent presentació del president Mas a Nova York (la que tant ha emprenyat l’espanyolisme) que, en realitat, som més forts del que ens pensem. I que ells també en són molt més febles del que fan veure. Potser sí. Si més no, per abonar-ho, la intervenció de la dirigent del Partido Popular per justificar la no intervenció del Govern espanyol per aturar materialment el 9-N va semblar prou eloqüent: no es van veure capaços ni d’enviar-nos no ja l’exèrcit, sinó tan sols ni la Guàrdia Civil. I pensar que la greu incomoditat que els produeix la constatació d’aquesta feblesa no té a veure amb la darrera campanya desfermada pel ministre Fernández Díaz contra la política de seguretat del Govern català en matèria gihadista és de ser molt, però molt ingenu.
Guardans, Ignasi(exparlamentari europeu).
Perdre els papers de la moralitat.
Si, en dies passats, la reacció occidental a la massacre fonamentalista a Kènia ens oferia el contrast entre el valor d’unes morts i d’altres, aquesta setmana hem tingut un nou tast amb l’enfonsament d’una immensa pastera carregada de desesperació a les aigües de la Mediterrània. El tuit de l’antic parlamentari europeu, ara assot de l’independentisme a les xarxes socials és dels qui et fan una mica més convençut de trobar-te en el bàndol honorable de la història. Una autèntica burrada que no provoca sinó llàstima per la seva immoralitat. Posar-se a un nivell inqualificable per, com un covard, haver d’esborrar-lo una hora més tard: “Lamento provocar: pero me permito cuestionar mi sentido de culpa si muere quien embarca con otros 400 en una barcaza miserable”. Plas, plas, plas.
Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Desfet com un glaçó.
La credibilitat del líder comença a situar-se a l’alçada del betum. La impressió que es tracta d’una operació buida, destinada simplement a ocupar el poder, d’un recanvi més que d’un canvi, creix com l’escuma. El laboratori demoscòpic diu que la Monarquia és àmpliament acceptada per la majoria dels espanyols-espanyols als quals tu t’adreces. I com vols un tsunami i no el pacient treball de formigueta per explicar perquè no l’acceptes, decideixes empassar-te el gripau. Enorme, verd intens, llefiscós. T’havies compromès a acabar amb la casta del règim del 79 i acabes fotografiat amb ella i negant-te a celebrar el 14 d’abril. Et proposaves revisitar per corregir la traïció de l’esquerra durant la Transició i, finalment, acabes reproduint exactament el mateix primer acte de la seva agra comèdia: l’acceptació de la monarquia borbònica. Tan penós com clarificador.
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Nivell d’Estat.
La cimera euromediterrània sobre el gihadisme ha estat sagnant. No pas per la comissió de cap atemptat sinó per la crueltat a reflectir el nivell d’uns i d’altres. Que el Govern espanyol no volgués com l’any passat la intervenció del president de la Generalitat, vist tot plegat, s’entén perfectament. Mentre Mariano Rajoy mantenia la seva habitual mirada perduda de quan ha de comunicar-se amb algú no castellanoparlant, Mas dialogava del tot còmode a dreta i esquerra. El contrast del contingut dels discursos, directament dantesc. L’intent de repetir fins a la sacietat els termes Barcelona i Espanya encadenats, va provocar una intervenció farcida d’expressions d’un barroc nacionalista tronat que feia autèntica vergonya aliena. És impossible que qualsevol observador neutral no n’hagi tret unes quantes conclusions aquests dies.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis .
Enllaç noticia :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada