Carles Rebassa: “Amb autonomisme tan sols podrem diluir la llengua fins a una expressió de tribu”

 

 

ENTREVISTA a l'escriptor de 'Prometeu de mil maneres', flamant guanyador del Premi Sant Jordi i autor del discurs que va inflamar la Nit de les Lletres Catalanes

 

 

Carles Rebassa, poeta i escriptor, guanya el 66è Premi Sant Jordi de novel·la. Barcelona 24.03.2026 | Mireia Comas

 

Josep María Botanch

24/03/2026 17:52 

 

Carles Rebassa (Palma, 1977) ha guanyat el Premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres (Univers) i el seu enamorament perillós i, des de fa una setmana i mitja, assegura que ha rebut l’enhorabona tant pel premi com pel discurs que va fer durant la Nit de les Lletres Catalanes, que va ser molt aplaudit. Però cap autoritat, ni de Catalunya ni de les Balears, l’ha felicitat. Rebassa, en aquesta entrevista amb El Món, es mostra sorprès per l’impacte que ha tingut la seva intervenció en la gala. “M’ha sorprès que un discurs amb un perfil tan baix com el que vaig fer hagi tingut una repercussió com si s’hagués dit una cosa que tothom tenia ganes de sentir”, manifesta. I parla obertament, sense complexos, dels problemes de la llengua. La seva determinació amb el català ve de lluny, concretament de quan tenia 13 anys i va tornar a l’escola després de patir un accident de trànsit. Aleshores, i davant les actituds dels seus companys, va fer un pas decidit per mantenir el català, una pràctica que va centrar el seu discurs de l’any 2018 en recollir un altre premi, el Carles Riba, en la Nit de Santa Llúcia, també organitzada per Òmnium i el precedent històric de la Nit de les Lletres Catalanes. Rebassa tampoc esquiva el Procés, i lamenta que s’ha fet un punt i a part, com si el Primer d’Octubre no hagués existit mai. “Com si aquí no hagués passat res”, manifesta, i deixa clar que l’única eina per salvar el català és la independència. Durant l’entrevista, també parla del llibre i de com l’ha anat construint al llarg de més de vint anys, quan treballant de cambrer, com Prometeu Dolors, el protagonista de la novel·la, li va començar a rondar la idea pel cap.

 

Durant aquestes setmanes li han donat més l’enhorabona pel premi o pel discurs?

En general, per les dues coses.

  

I cap representant institucional de Catalunya ni de les Balears l’ha felicitat?

No.

Ni pel premi ni pel discurs?

No. Per cap de les dues coses.

El discurs que va fer ha estat molt aplaudit i ha ressonat amb força a les xarxes. Hi ha desconnexió entre la societat i les institucions?

Hi ha una desconnexió de les institucions respecte de la societat. I en tot cas, el que hi ha és una manca de presència de la veu de la societat davant les institucions. A mi una de les coses que m’ha sorprès més és que un discurs amb un perfil tan baix com el que vaig fer hagi tingut una repercussió com si hi hagués dit una cosa que tothom tenia ganes de sentir. L’únic que vaig dir és que si nosaltres hem de continuar sent aquí, s’ha de fer alguna cosa. I els polítics sucursalistes que hi ha ara no tan sols no ho fan, sinó que fan tot el contrari. Crec que hi ha una necessitat de tenir uns altaveus no tan sols que parlin de la societat civil cap a les institucions, sinó que també que la societat parli cap a ella mateixa i hi hagi una representació de la societat amb la propaganda o amb els mitjans o amb la projecció pública que es fa del país.

 

Carles Rebassa, poeta i escriptor, guanya el 66è Premi Sant Jordi de novel·la. Barcelona 24.03.2026 | Mireia Comas

 

 

Van rebre des dels “virreis i titelles que ens governen” fins als “porucs, mesells i traïdors”. No se salva ningú?

No es tracta d’anar a persones concretes, sinó a la tendència amb què es governa avui dia. Tant a la Generalitat de Catalunya com a la Generalitat Valenciana com al Govern de les Balears hi ha guerrers que governen a les ordres de Madrid. En el cas del Principat, fan com si s’hi visqués en un espai de convivència en què no ha passat res. És a dir, fam com si tot el que va passar fa 10 anys no hagués passat. I en el cas del País Valencià i de les Balears tenim uns governs del Partit Popular que fan com si no negociessin amb l’extrema dreta. Com si ells fossin un espai de centre que es veu obligat a respondre a les necessitats i a les condicions de l’extrema dreta pel que fa a la destrucció nacional, la destrucció del paisatge, la destrucció de l’estructura econòmica, etcètera. Quan realment és el seu ideari. Per tant, hi ha titelles, hi ha virreis i, pel que fa a la qüestió del Procés, hi ha una gestió de mesells, de covards i de traïdors que ens han dut precisament no tan sols a aquest moment en què ens trobem completament despistats amb la llengua, que sembla que se’n va en orris amb uns discursos apocalíptics, sinó com si aquí no hagués passat res.

S’ha fet un punt a part i s’ha oblidat completament tot el que va passar?

Com si haguéssim tornat al 78, amb una llei d’amnistia que tampoc no funciona. I aquí no ha passat res. L’any 78 ja no hi havia hagut dictadura i actualment ja no hi ha hagut Primer d’Octubre.

D’on ve aquesta determinació seva pel català? 

Jo soc català i aquesta és la meva consciència. A casa meva sempre he parlat en català, en els meus ambients. Quan tenia 13 anys vaig estar un any sense anar a escola per un accident de trànsit que vaig tenir. I després quan vaig tornar a escola vaig veure moltes coses que no sabia. I una de les coses que vaig veure és que hi havia uns companys meus que sempre parlaven en castellà i uns altres que anaven canviant. I aleshores vaig decidir jo no canviar. I això va ser la primera determinació política de la meva vida. I a partir d’aquí és el fet de ser català, igual que el fet de ser escriptor, el fet de ser homosexual, el fet de saber moltes coses, són el que determinen la meva identitat política respecte del món. O el fet de ser de Palma, per exemple.

 

“Tant a la Generalitat de Catalunya com a la Generalitat Valenciana com al Govern de les Balears hi ha guerrers que governen a les ordres de Madrid” 

 

 

Aquest discurs ha sorprès molt, però quan va guanyar el Carles Riba l’any 2018 ja va deixar les coses clares. Allà va fer una defensa de mantenir el català sempre. 

Sí. El que passa és que l’any 2018 estàvem en un període de festa, ressaca, festa, ressaca, festa, ressaca. I va ser una cosa… També era un moment en què aquests actes, la Nit de Santa Llúcia, estaven molt condicionats políticament. Recordo que aquell dia, després de l’acte, va sortir Roger Torrent, que era el president del Parlament, i va fer un discurs de 10 minuts per no dir res. I després va sortir Quim Torra i encara va fer un altre discurs. Aquí la tendència, diguem, ha canviat. El fet és que potser algú va entendre el meu discurs com una interrupció de l’harmonia, però la política no és un espai únicament per parlar en un Parlament o en un context determinat. Per tant, la cultura és política, la llengua és política, i si tu només fas aquesta festa una mica voluble, aleshores no hi ha una projecció completa del que és realment aquest sistema. La literatura catalana és molt forta, Sant Jordi és molt bonic, es venen molt de llibres, però si no hi ha totes aquestes altres coses, tot això no existeix.

I ha rebut atacs catalanòfobs per mantenir el català?

Sí. Moltes vegades. En general, la catalanofòbia, quan tu et mantens en el català, és una cosa d’habitual. A vegades hi ha agressions més fortes i coses com, per exemple, que no et vulguin atendre a urgències quan has caigut en la bicicleta perquè no li parles en castellà a una doctora de Formentera que fa 30 anys que hi viu i pretén no entendre una llengua que entén perfectament. Això són coses que sí, que passen.

Coses que li han passat a vostè?

Sí.

 

Carles Rebassa, poeta i escriptor, guanya el 66è Premi Sant Jordi de novel·la. Barcelona 24.03.2026 | Mireia Comas

 

També va parlar del Pacte Nacional per la Llengua, i el va definir com un pacte autonòmic per la llengua. Amb l’encaix actual es pot salvar la llengua?

Home, depèn del que vulgui dir salvar la llengua. Perquè estem constantment metrallats amb discursos sobre la mort del català, però això són discursos que venen de fa molt de temps. I amb unes dades de tant per cent, que són moltes esbiaixades, i que ens duen anàlisis que moltes vegades no reflecteixen la realitat, no som capaços d’entendre la complexitat de la realitat. Mentre hi ha present, hi ha existència. I la gestió lingüística és una política de govern. Es diu planificació i política lingüística. Per tant, si tu tens un govern en contra del català, malament per al català. Si tens un govern a favor del català i que té un poder polític i una voluntat real, molt bé per al català. Per al català i per a qualsevol altra llengua.

El Pacte Nacional per la Llengua no és un pacte nacional perquè només fa referència a un espai del país i que, a més a més, quan es van presentar les conclusions de la situació actual del català, una feina molt ben feta per un sociolingüista molt vàlid que és en Francesc Xavier Vila, hi havia una situació que necessitava unes polítiques de govern determinades. Que després, pel que fa a l’actuació del pacte, no es compleixen. Si tu fas un pacte nacional per la llengua és perquè representa que tu projectes que aquest pla tindrà una sèrie d’anys d’actuació i, quan acaba aquest pla, la situació del català s’ha revertit i ha millorat. I no fa cara que amb aquest pacte nacional, declarat testimonial, pugui ser d’aquesta manera. Per tant, això és com malbaratar un cartutx i crear, com sempre, aquest estadi d’inacció, desil·lusió, pessimisme, que és el que ens governa ara en aquest espai que fa deu anys estava alçat i amb esperança. 

Està derrotat?

Derrotat, no. Està tancat a casa i mirant les coses amb preocupació i jo crec que cercant un espai en què organitzar-se. També una cosa que va passar durant el Procés és que hi va haver un lideratge que va ser molt clar, però que, en certa manera, el poder popular va arribar a dependre massa d’aquest lideratge. Quan el lideratge no va respondre a les necessitats del poder popular, és quan el poder popular no va trobar l’espai per situar-se. 

 

“La catalanofòbia és una cosa d’habitual. A vegades hi ha agressions més fortes i coses com, per exemple, que no et vulguin atendre urgències quan has caigut en la bicicleta perquè no li parles en castellà a una doctora de Formentera que fa 30 anys que hi viu i pretén no entendre una llengua que entén perfectament” 

 

Però el poder popular també va fer cas al poder, no?

Sí, tot i que aquí ja es va trencar una mica la unanimitat, però sí.

Vostè defensa que el català ha de ser imprescindible per viure als Països Catalans. Aquesta és la clau de tot plegat?

La qüestió que una llengua sigui imprescindible vol dir que tu necessites aquella llengua per funcionar en el teixit social, en el teixit laboral, en el teixit econòmic, que és la normalitat d’una llengua en el seu territori. El problema és que als Països Catalans la llengua que és imprescindible és el castellà. I aquesta és l’anomalia que des del catalanisme polític s’ha de revertir, i és la crida que vaig fer jo. Realment, si hi ha una força del catalanisme polític que ho vol fer, ho hem de fer. I això es pot fer. És imprescindible. Si una llengua no és imprescindible, aleshores es converteix en una llengua de tribu, en una llengua testimonial, i passa a ser una anècdota.

I sense llengua no hi ha nació?

Sense llengua no hi ha nació. I aquestes idees que el catalanisme en castellà i l’independentisme en castellà… Tot això són històries espanyoles per descafeïnar la situació. La base de la catalanitat és la llengua, perquè amb la llengua s’esdevé la cultura, i amb la cultura s’esdevé l’organització social, la idea de pertinença, la idea de distribució de les coses del dia a dia. És el fet que tu ets una cosa o n’ets una altra. I això és així aquí i a tot el nostre món occidental i fora del nostre món occidental. I qualsevol discurs en contra que parli d’imposició de la llengua, de racisme i tot això és un discurs espanyolista per tal de destruir-nos.

I sense la independència no es podrà salvar la llengua?

Jo crec que 40 anys ja han estat prou per veure que amb autonomisme tan sols podrem diluir la llengua fins a deixar-la com una expressió de tribu.

Li molesta que el seu discurs hagi pres protagonisme a l’obra?

No, són dues coses diferents. Perquè jo vaig dir unes paraules en un context de tenir la paraula pública, però el llibre és una altra cosa. Bé, és una altra cosa i són la mateixa cosa, perquè dins del llibre totes aquestes idees hi són.

Parlem de la novel·la, doncs. El protagonista, el Prometeu del títol, és un cambrer jove. Té un punt de biogràfic el personatge?

Tot en literatura té un punt de biogràfic, perquè o parles d’un context que més o menys coneixes o d’unes pulsions, unes sensacions, unes coses que tu has viscut. Jo, en un moment determinat, també vaig tenir vint-i-tants anys i vaig treballar de cambrer en una cafeteria de Palma, que no és aquesta, perquè aquesta és inventada, i tot l’ambient està una mica recollit aquí, però no és una novel·la autobiogràfica.

 

“En un moment determinat, també vaig tenir vint-i-tants anys i vaig treballar de cambrer a una cafeteria de Palma, que no és aquesta, perquè aquesta és inventada, i tot l’ambient està una mica recollit aquí, però no és una novel·la autobiogràfica” 

 

Però va ser aleshores quan, més o menys, li va sorgir la idea de fer una novel·la ambientada en un escenari com aquest.

Bé, en el moment en què vaig començar a prendre de notes, jo no tenia consciència que pogués escriure una novel·la. I en tot cas, si n’hagués tingut la consciència, no hauria sabut fer-ho. Però realment és una sensació de text que m’ha acompanyat durant uns anys i després, quan més endavant m’he vist amb la capacitat de fer-ho, ho he fet. Per això m’agrada dir que aquesta novel·la té un espai d’escriptura de 25 anys llargs, perquè, des que vaig començar a prendre notes fins que l’he acabat, ha passat tot aquest temps. 

Ha estat un procés de maduració seu i del llibre?

Sí.

I enllaçar el mite de Prometeu amb la quotidianitat ha estat el més més complex d’aquesta obra?

En certa manera no, perquè el mite de Prometeu ja va venir amb la configuració del personatge, que ben bé va ser la primera cosa que vaig tenir clara abans de començar a escriure amb la idea del rebel que és servil i acaba castigat. Potser el que m’ha costat més és la manera com he anat mostrant tota aquesta seqüència de fets i de sensacions per no crear un discurs lineal, sinó que hi hagi capes de text diferents i que vagin mostrant aquests espais.

 

Carles Rebassa, poeta i escriptor, guanya el 66è Premi Sant Jordi de novel·la. Barcelona 24.03.2026 | Mireia Comas

 

 

I al llibre hi ha un personatge clau, que és Palma. Per què Palma i no Barcelona, que és on viu ara des de fa anys?

A Palma hi vaig néixer, m’hi vaig criar, vaig passar l’adolescència, una primera part de la joventut i després ja vaig venir a viure aquí. I penso que Palma és una ciutat que s’ha de reivindicar perquè, igual que Barcelona, és una ciutat que s’està destruint, s’està incendiant, s’està cremant, s’està venent a trossos se li està tirant aigua amb sal perquè ja no pugui créixer res més. I Palma sempre ha estat una ciutat més provinciana vora el cosmopolitisme de Barcelona. És una ciutat que estimo molt i que també hi tinc un cert distanciament per l’evolució que ha tingut i també perquè, clar, fa molt de temps que no hi visc. Però sempre he tingut ganes de fer un text en què Palma tingués una presència molt important. I al llarg d’aquest llibre hi ha una mena de subtext que és el poema Auca, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, on fa aquesta descripció de Palma amb ironia, d’una manera crítica, però també amb amor per una Palma que ell coneix i també del que li ha arribat a ell abans. Per tant, d’una certa manera volia fer el mateix.

Tot i això, hi ha molts paral·lelismes entre dues ciutats que han perdut la seva personalitat.

Sí, i tant. A Palma hi ha barriades populars senceres que s’han buidat de tot el teixit de barri que hi havia i s’han convertit en espais d’habitatge turístic o d’habitatge temporal per part de gent que ve d’Europa amb unes possibilitats econòmiques molt superiors a les d’aquí. El problema de l’habitatge és exactament igual. El problema de la llengua és exactament igual. El problema de la catalanofòbia funciona igual. El fet de governar per a grans esdeveniments i no tenir en compte els petits esdeveniments és exactament igual. A Palma i a Barcelona hem tingut una gestió PSOE-PP constant des de la Transició, llevat d’algun moment determinat, que les han destruït. 

També tracta l’amor. El sentiment amorós pot ser tan fort fins a fer-nos perdre la identitat?

Jo crec que sí perquè de vegades estimar un altre és com buidar-te de tu mateix per omplir-te de l’espai de l’altre. Aleshores és destruir-te tu mateix per complaure l’altre per aquesta necessitat de correspondre amb l’amor que sents. L’amor entre humans és una cosa que està una mica sobrevalorada pel fet que es parla de l’enamorament com un motor que mou el món, i realment això no és veritat. És una passió que et remou a tu mateix i que moltes vegades, i això és el que miro de descriure aquí, és que aquest desig sexual i el desig amorós no és més que anar a cercar un espai de buidor i mirar d’omplir aquest espai en què tu no ets prou per omplir-te de tu mateix. Aleshores això pot comportar una desintegració de la teva identitat a favor de la identitat de l’altre.

 

“Penso que Sant Jordi està tan engreixat que un dia rebentarà i no sé què passarà perquè tot el sector al voltant del llibre funciona 365 dies a l’any al voltant d’aquesta diada” 

 

Però també parla d’un còctel social: món laboral, marginalitat i lluita de classes. Tot això és un retrat de la societat d’avui en dia?

És un retrat de la nostra societat des de fa molt de temps. El que passa és que ara la polarització neoliberal és tan forta que, a més a més, vivim en un espai en què hi ha més desigualtat que mai. En canvi, el discurs social és que no hi ha classes, que no hi ha desigualtat, que no hi ha problemes de classe perquè hi ha una gran convivència perquè tu tens això -el mòbil-, jo també en tinc un… No tenim problemes, podem anar a prendre un cafè… quan realment no és així. El que hi ha és una ocultació claríssima d’aquest gran problema i el que he mirat jo és de reproduir-lo dins d’un petit espai que el tens a mà, però que, al cap i a la fi, no deixa de ser una representació d’un espai vertical, on hi ha una gent que és a dalt i una gent que és a baix.

I al mig cada cop hi ha menys gent. 

Sí, exacte. No deixa de ser una representació del sistema en general.

Queda un mes per a Sant Jordi. Ja s’ha imaginat com serà?

Suposo que serà el més mogut de la meva vida i el més poc tranquil, però bé… Penso que Sant Jordi està tan engreixat que un dia rebentarà i no sé què passarà perquè tot el sector al voltant del llibre funciona 365 dies l’any al voltant d’aquesta diada. Trobo també que és una diada que està plena d’intrusisme laboral i que trobo que és molt poc edificant veure la publicitat que fa segons qui que no escriu llibres. Aleshores hi ha, naturalment, una desnaturalització d’aquesta festa. És molt difícil passejar per la ciutat i anar mirant paradetes perquè hi ha una massificació… Al final, hi ha molt llibre, molta rosa, moltes cares somrients, moltes fotos i moltes hòsties, però la literatura queda allà amagada en un racó. Tot i així, és un dia bonic, realment. És una festa cívica, que no és festa, i que en bona part funciona, no per tots aquests moviments econòmics sinó perquè la gent necessita la seva i en aquest sentit trobo que s’ha de respectar, s’ha de continuar celebrant. Ja veurem com va.

 

 

 

ENLLAÇ ENTREVISTA :

https://elmon.cat/cultura/carles-rebassa-amb-autonomisme-tan-sols-podrem-diluir-la-llengua-fins-a-una-expressio-de-tribu-1134249/