dilluns, 17 de juny del 2024

No som “terra d’acollida”

 

 

OPINIÓ

 

Felix Rebassa

15 - 06 - 2024

Abans de res, vull dir que aquest article és deutor d’un altre article, del qual en recomano la lectura. Es tracta de El mite de la terra de pas, de Jordi Homs, publicat a la revista Esperit. Sense aquest primer article el meu segurament no hagués existit.

Fa dècades que se’ns va imposar el mantra de “Catalunya, terra de pas” o “Catalunya, terra d’acollida”, segons el qual la nostra nació, històricament, ha estat un indret en el qual s’hi ha establert molta gent d’arreu. Segons aquest mantra això és així i ho és en molta més proporció que en els altres països, fins al punt que ser “terra d’acollida” defineix la identitat mateixa de Catalunya.

El “Catalunya, terra d’acollida” es va anar introduint a Catalunya durant la dècada de 1960, en plena immigració castellana massiva propiciada pel govern espanyol de Franco. L’obra de Paco Candel Els altres catalans (1964) i l’acció de l’aleshores clandestí PSUC, tot plegat en el marc de la ideologia del maig del 68, van donar cobertura a aquesta idea. Durant la dècada de 1980 Jordi Pujol la va fer seva amb la mítica i desafortunada frase “És català qui viu i treballa a Catalunya” i amb el “Som 6 milions”.

D’aleshores ençà l’esquerreta cumbaià de pa sucat amb oli que tenim al nostre país ha fet seva aquesta idea. Segons aquesta gent es veu que els catalans fa molt temps, fa dècades, fa segles, que som una mena de

poti-poti, de melting pot, resultat de la barreja de gent d’orígens diversos que han anat a petar a Catalunya. I això, senzillament, és mentida.

No neguem pas que d’ençà del naixement de la nostra nació fa mil anys i abans i tot s’hagin instal·lat estrangers a casa nostra, els descendents dels quals han acabat esdevenint catalans. Allò que diem és que abans de l’arribada de la massiva immigració castellana del segle XX a Catalunya només es van produir diverses migracions d’occitans, petites, mitjanes i grans, entre els segles XV i XVIII, els descendents de les quals van quedar absorbits pels autòctons catalans. I recordem que els occitans, aleshores, tenien una llengua i uns costums gairebé idèntics dels catalans, fet que en facilitava molt l’absorció en el cos nacional català. Aquestes migracions mai van formar guetos que es perllonguessin gaire en el temps, de manera que els fills dels immigrants ja eren indistingibles dels fills dels que no ho eren.

Per tant, tota aquesta xerrameca antihistòrica que afirma que el poble català som un poti-poti de gent de tot arreu i que sempre hem estat així, la qual ha contaminat el catalanisme les darreres dècades és una mentida per fer-nos passar per l’adreçador. Se’ns vol incrustar al cap que sempre hem estat una barreja de gent d’orígens diversos per justificar que Catalunya, ara, quedi plena a vessar de gent d’orígens diversos.

Fins fa uns quants anys i fins i tot ara, aquesta posició es podia entendre per la por del catalanisme a que Castella fes servir els immigrants castellans contra Catalunya, tal com apunta en Jordi Homs al seu article esmentat. Però dels anys 90 ençà, amb l’arribada a Catalunya de gent d’arreu del món, aquesta idea, repetim-ho, aquesta mentida, s’ha seguit fent servir, ara per a adaptar-la a la immigració de tots els continents que ha arribat les darreres dècades (i la que volen que segueixi arribant).

Ara, però, aquest relat se’ls està començant a esmicolar, perquè la Història és tossuda i posa les ideologies al seu lloc. Ja s’ha demostrat que de la gran immigració castellana de fa més de cinquanta anys només un percentatge força minoritari s’han fet catalans, o ells o, sobretot, els seus descendents. Ho demostra la massiva presència de PP, PSOE, Comuns, Ciudadanos i VOX al Parlament de Catalunya, partits els votants dels quals, i ho diuen les enquestes, són molt majoritàriament immigrants o descendents dels immigrants castellans arribats durant el franquisme.

I si mai el mite de “Catalunya, terra d’acollida” algú, fa dècades, el va voler fer servir per facilitar la catalanització dels immigrants i els seus descendents ara això ja no és així. Ara l’esquerra catalana ha renunciat a catalanitzar la immigració, tan si és la castellana com la que ha arribat de la resta del món més recentment. Ara l’esquerra cumbaià ja ens diu clarament que els immigrants tenen tot el dret d’establir-se a Catalunya tot mantenint la seva llengua, cultura i costums d’origen, tant ells com els seus descendents. D’aquesta manera, l’esquerra autòctona catalana (i aquí hi incloc també Junts, perquè en aquest i en molts altres temes tenen el mateix discurs que ERC i CUP) legitima la creació de societats paral·leles a Catalunya, tant si són castellano-sudamericanes (Tabàrnia) com si són magribines-musulmanes. En més d’una ocasió m’he discutit amb cupaires que defensaven que els immigrants són tant catalans com els catalans tot i no haver-se catalanitzat prèviament i que un hipotètic estat català independent no hauria de dur a terme polítiques encaminades a catalanitzar-los. Ells, en el seu multiculturalisme i el seu hispanocentrisme, diuen que si féssim això seríem com els espanyols.

Cal anar fent caure els mites i els tabús creats fa dècades fruit de la por atàvica del catalanisme a una Castella que ens ha maltractat i apallissat sistemàticament els darrers segles, perquè aquests tabús són els que faciliten, precisament, que Castella ens ocupi i ens colonitzi. I el mite, o més aviat, la mentida de la “Catalunya, terra d’acollida”, també, caurà ben aviat.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/no-som-terra-dacollida/