L’amnistia redreça el camí que cal recórrer

 

 

OPINIÓ

 

 

"El que s’ha de negociar, doncs, no és si mediació o referèndum sí o no, sinó quin tipus de mediació i quin poble votarà en el referèndum"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
02/11/2023 20:27 

 

 

 

En l’era de la imatge i l’espectacle, la trobada a la seu del Parlament Europeu del MHP Puigdemont i el tercer home, no d’Orson Wells, sinó de Pedro Sánchez, té un alt valor simbòlic. El fugitiu ha esdevingut un exiliat, un president exiliat, part legítima en una negociació d’estat. La trobada és la primera conseqüència d’una amnistia que es dona per feta.

Les enceses apel·lacions del president Sánchez al retrobament en el si de la gran família espanyola han commogut els seus seguidors que se senten com el pare del fill pròdig. L’amnistia gaudeix l’aprovació de les bases i ha passat per sobre el cadàver polític de Felipe González; es presenta com un bàlsam de Ferabràs, capaç de recosir l’esquerda entre Catalunya i Espanya.

Per als independentistes, l’amnistia, però, és necessària per a tot el contrari. Perquè, en reconeixent que no hi havia cap mena delicte en els fets independentistes, ens torna a tots enrere cap a l’inici; i l’inici és l’1-O, que tampoc no va ser cap mena delicte. I d’això també s’ha de parlar. El reconeixement de l’aquí i ara suposa el del fet passat que va engegar aquest aquí i ara. El reconeixement de la legitimitat de l’1-O.

Sembla que la part catalana va deixar clar que les negociacions no s’han acabat ni de bon tros. Resten els aspectes crucials per a tancar un acord d’investidura que pugui dir-se “històric”. Les paraules

engabien als que les pronuncien. Doncs, la clau de la investidura la té el president Puigdemont en duel personal amb el president Sánchez.

Per complir amb la corretezza parlamentària, el president espanyol ha trucat al de la Generalitat, si més no perquè no sembli que se’l fa de menys. I tots dos han proclamat que, amb l’amnistia, està expedit el camí cap a la investidura, gràcies a ells. La política, deia Maquiavel, és cosa de guineus. Tots dos guanyen alguna cosa. Els socialistes pensen que amb aquesta proclama (de fet, planegen anunciar en breu la data de la investidura) pressionaran més el president Puigdemont. Els republicans aprofiten per fer veure que hi són decisius quan, en realitat, semblen més el cor en les tragèdies greges que explica al públic el sentit del qual està passant, però sense ser-ne part.

És molt el que es juga en aquestes converses entre Sánchez i Puigdemont, siguin per persona interposada o directament, com seria de desitjar. Molt. La imatge de sortida pot ser força diferent de la d’arribada. A més de guineu, el príncep ha de ser lleó, segons el florentí. El president Puigdemont és el que té més a perdre si hi ha una investidura en fals, atès que tornarà a Catalunya sota l’ombra de Tarradellas amb un independentisme en situació de marasme. En conseqüència haurà de jugar el seu rol de lleó. Aquest afecta, en termes pràctics, a les garanties del procés negociador, car els requisits que s’haurien de cobrar per anticipat, com l’oficialitat del català, han fallat.

Els dos pilars d’un acord “històric” són la qüestió del mediador internacional i la data del referèndum. El que no sigui això també serà històric, però d’una altra història. Totes dues qüestions semblen a primera vista obstacles insalvables. I no ho són perquè l’argument en contra, que això suposa reconèixer en peu d’igualtat les dues parts, l’estat i un fragment de l’estat, està buit, com un cartutx disparat, car aquesta igualtat ja està reconeguda per la llei d’amnistia. El que s’ha de negociar, doncs, no és si mediació o referèndum sí o no, sinó quin tipus de mediació i quin poble votarà en el referèndum.

D’altra part, els dos contendents compten amb una línia de retirada de relativa seguretat: unes noves eleccions que compten els serien favorables per raons oposades. Els socialistes es presentarien com els defensors de la unitat pàtria, desmentint el discurs del PP de la venda d’Espanya i demanant prou majoria per garantit l’estabilitat i el progrés. Els de Junts ho farien com l’autèntic pol de la independència davant la sistemàtica claudicació dels republicans, els únics capaços d’atraure el vot independentista, evitar el seu esmicolament i capitalitzar la seva actitud ferma davant l’arrossegament constant dels republicans. El canvi en la titularitat no pas per tal de ser hegemònics dins l’independentisme, sinó de mantenir l’independentisme com a força hegemònica. 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/amnistia-redreca-cami-recorrer-751360/