OPINIÓ
"El règim parlamentari vol que el govern sigui responsable davant del Parlament. Però aquest govern no només no és responsable davant de la cambra, sinó que és irresponsable"
Al mapa general de les democràcies parlamentàries del món, Catalunya ocupa un lloc únic, excepcional, gairebé miraculós, el d’un govern parlamentari sense suport parlamentari. Hi ha gent que ho jutja kafkià, com un Gregori Samsa de la democràcia i una altra ho troba surrealista, com una pipa de Magritte.
El govern governa contra la voluntat del Parlament implementant mesures com l’Acord de claredat que el legislatiu ha rebutjat per 61 vots contra 41. I fins i tot ho presenta al senat espanyol com si tingués el suport de tota Catalunya o com si el president la representés. No diu que governa per a tots els catalans, amb 33 diputats, el 14% de la càmera? Amb vint diputats, és capaç de governar per a tot Europa. I, amb deu o menys, per al món sencer.
El govern incompleix les promeses electorals, no només les ideològiques i polítiques, que les
incompleixen tots, sinó les concretes, específiques, amb termini fix, com sotmetre’s a un vot de confiança a mitjana legislatura. No vol saber si compta amb la confiança de la càmera. Cal reconèixer també que, si ho preguntés, les respostes serien dignes de conèixer-se.L’administració pren mesures repressives que afecten drets fonamentals dels ciutadans, com l’expedient incoat a l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols per afirmacions en un programa televisiu. Mentrestant, algunes conselleries inflen el seu personal creant més cossos de funcionaris de dubtosa utilitat i que acabaran en mans de militants i clients del partit. És la lògica dels partits d’estat: es governa des de l’administració; no des del parlament.
Per descomptat, l’acció pràctica, efectiva, del govern és un desastre en àmbits essencials, com ara l’educació o la sanitat o l’ordre públic. Els altres són tan desconeguts com el mateix president a qui, segons sembla, no coneix la meitat de la població. I mira que es gasten diners en campanyes de propaganda a través dels seus mitjans de comunicació, que són tots.
Si, a més, resulta ser cert que els dos presidents, el del partit del govern i el del govern del partit, no estan en allò que els anglesos anomenen speaking terms, sembla clar que la situació és endimoniada. El pobre Kafka i els amics surrealistes es queden curts. Si alguna comparació literària cal cercar a l’estat de coses de la generalitat, el millor és el Camp d’Agramant, quan la Discòrdia ha aconseguit que tots s’enfrontin amb tots amb ànim agosarat.
El règim parlamentari vol que el govern sigui responsable davant del Parlament. Si no ho és, el Parlament ha de deposar-ho. Però aquest govern no només no és responsable davant de la cambra, sinó que és irresponsable. I el parlament no pot (o no vol) imposar-ne l’autoritat. Es tracta d’una caricatura del règim parlamentari que va en detriment del prestigi de les institucions, la imatge pública de les quals no pot ser més negativa, com a joguines dels interessos dels partits.
Considereu les relacions entre els diferents actors. Sona ridícul (però és inevitable) dir que, a la cambra catalana de 135 membres, 102 són de l’oposició i 33 del govern. Tot i això, el govern no cau. Aleshores, a què s’oposa l’oposició? La resposta a aquesta pregunta és tan complicada com els embolics del Camp d’Agramant. Els 33 diputats del PSC són aliats implícits del govern perquè es juguen la investidura, però no ho poden fer explícit perquè disminuiria el caixet independentista d’ERC. Alhora, els 31 diputats de JxC són oposició implícita a ERC, que no es pot fer explícita perquè ho impedeix el fetitxisme de la unitat.
Després de la discòrdia final del Camp d’Agramant, se salva París, hi regna una nova pau, fonamentada en un acord de tots els partits, un triomf de la partitocràcia. Ni el parlament controla el govern (i menys encara li censura) ni el govern es responsabilitza davant del parlament i cap dels dos fa res ni té cap pla ni cap projecte. Només, aguantar a peu ferm i evitar una convocatòria d’eleccions autonòmiques (que seria lògic) perquè veuen amb espant que encara pujarà més l’abstenció, el quart partit independentista per ordre d’aparició i el primer pel pes electoral.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/ni-govern-ni-democracia-748393/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada