Rapsòdia republicana

 

 

OPINIÓ

 

 

"Es tracta de convertir la Catalunya del segle XXI en una mena del Mèxic del segle XX, parasitat i corromput per un partit identificat amb l'Estat"

 

 

 

Ramon Cotarelo
28/06/2022 19:19 

 

 

 

Segur que no hi haurà gran discrepància si dic que el tret més característic del MHP Aragonès és la seva sòlida, pregona, aclaparadora mediocritat, la seva incapacitat per destacar en qualsevol dels infinits aspectes de la vida, el món, el dimoni i la carn. Amb el seu tarannà poruc i “exigent”, aquest home tan empolainat mai seria un dels “nou de la fama”; sembla més l’obscur antiheroi de les novel·les de John Updike, Harry Amstrong, conegut com a “conill”.

 

Davant la nul·litat del president oficial, el president real i efectiu, el que parla a tot arreu i dicta la doctrina del partit, es Oriol Junqueras. Un personatge rabelesià, una mica de

Gargantua amb trets del Pantaleone de la commedia dell arte italiana i una flamígera incontinència verbal que fa riure. El seu bigarrat discurs, tant grandiloqüent com boirós, és un tumult de consideracions que recorda la tècnica del “torrent de la consciència”, de Joyce, encara que sense consciència però amb gran capacitat per enlluernar les audiències.

 

La línia de partit, com la “línia general” dels bolxevics, és, l’única cosa que ERC té a proposar i la clau de volta de la seva estrategia, buida de tota referencia a la independència. De vegades, doncs, per donar-li concreció, un xic més a l’abast de la gent del carrer, fan parlar la secretària general a l’exili, Marta Rovira. Des de la llunyana Suïssa de la muntanya màgica, aquesta camarada, que parla com una germana de l’exèrcit de salvació, com la predicadora d’Elmer Gantry abans de caure al pecat, repeteix en termes monocordis les consignes que li arriben des de Catalunya.

 

Cap dels dirigents d’ERC gosa dissentir gens ni mica. La portaveu del partit, Marta Vilalta, comunica al mon la doctrina amb l’alegria d’una ama de claus de novel·la gòtica, com el Castell d’Otranto. La seva competència a l’hora de reproduir fil per randa les consignes de la direcció, sense afegir un bri d’originalitat li permetin albirar un gran esdevenidor al si d’un partit que diu de si mateix que és més que un partit. I té raó perquè, més que un partit és una societat mercantil d’interessos personals.

 

L’estat major de l’independentisme “pragmàtic” té la seva avantguarda a Madrid en la persona de Gabriel Rufián, barreja de miles gloriosus per les formes i Fra Gerundi de Campazas, (a) Zotes pels continguts, noi del sucre del terrorisme verbal, que fa estremir de plaer les esquerres hispàniques, el seu real auditori. Aquesta estranya criatura és el fruit dels esforços del seu pare espiritual, Joan Tardà, un Gepetto paleocomunista de darrera glaciació, encarregat d’assolir l’hegemonia del seu partit al si de l’independentisme i de la societat catalana.

 

El partit disposa d’un formidable aparell de propaganda, gràcies al seu control absolut dels mitjans de comunicació públics i gran part dels privats, que té comprats amb subvencions directes i indirectes, com el Txitxikov de Gogol comprava les ànimes mortes. Màxim responsable de la rentada de cervell, un comissari polític, Sergi Sol, amb la missió de castrar el moviment independentista i vetar els discrepants. Els més moderns, els babyboomers i mil·lenni als, lectors d’Asterix, ho veuen com una mena de sembrador de zitzània amb l’objectiu d’introduir el caïnisme a dintre del poblat bretó. Els més ancians es recorden de la figura de Tersites, l’antiheroi d’Homer, un personatge contrafet i pervers que maquina sempre destruir els plans dels aqueus.

 

Sol és el corifeu d’un fascio di combatimento d’esforçats intel·lectuals orgànics, tertulians i todòlegs pagats amb l’or del rei, presents a tots els programes dels mitjans de comunicació per reproduir la línia del partit amb entonacions sublimes. El culte a la personalitat del gloriós líder assoleix nivells poètics quan, al millor estil estalinista veuen el cap suprem de l’ordre com un “estel de la tramuntana”.

 

Tota aquesta feinada de reconstrucció de la realitat social en clau partidista té com a propòsit: garantir l’hegemonia del partit ERC a la societat catalana, impedir la llibertat d’expressió, vetar tota mena de discrepància, assegurar el control de les institucions i imposar un pensament únic. Es tracta de convertir la Catalunya del segle XXI en una mena del Mèxic del segle XX, parasitat i corromput per un partit identificat amb l’Estat, el PRI o Partido Revolucionario Institucional, antecedent i model del partit republicà institucional.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/rapsodia-republicana-448718/