La línia divisòria

OPINIÓ






Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 29 de maig de 2020

No m'agradaria ser a la pell de José Manuel Franco, actual delegat del govern espanyol a Madrid, perquè si bé la imputació no té cap mena de suport, no només jurídic sinó també fàctic, res no ha impedit que es vegi arrossegat a un jutjat per fets que no són delictius i sobre els quals no té cap responsabilitat.



Ara bé, si hi ha una cosa que amb aquest cas ha començat a quedar clara, més enllà de Catalunya, és que el lawfare existeix, que el practiquen determinats sectors de la judicatura i policia espanyola, que es pot girar contra qualsevol, que només busca
beneficiar políticament els de sempre i que, com a mínim, Pérez de los Cobos no és l'heroi que ens han fet creure.



Sí, el que s'està fent contra l'actual govern espanyol és un cas típic i incipient de lawfare, que no ens quedi cap mena de dubte i, a més, entre tots l'hem de combatre. Dit això, no és mal moment per, a més, reconèixer que el que s'ha estat fent en contra de l'independentisme, en contra de les seves figures destacades i fins i tot en contra dels qui tècnicament els defensem també ho és i ja no de forma incipient.



En qualsevol cas, i un cop escollit l'objectiu, el lawfare s'implementarà mitjançant l'ús d'algun, o alguns, dels següents mètodes:

• investigacions prospectives (aquelles que no se centren en fets concrets sinó en persones determinades),
• exacerbació o abús dels tipus penals (és a dir, qualificar fets no constitutius de cap delicte com si ho fossin),
• ús d'informes absurds i basats en falsedats o en simples manipulacions (com els ja famosos de Tácito sota les ordres o mitjançant coordinació de Pérez de los Cobos),
• aparició de documents sospitosament oportuns per justificar les imputacions (agendes, informes inexistents, comptabilitats en Excel d'origen dubtós, etc.)
• ús de mitjans tècnics per entrar en la privacitat, intimitat i secret de les comunicacions de les víctimes (és a dir, escoltes telefòniques, ambientals, localitzadors, rastrejos de mails, etc., tant legals com il·legals)
• aparició de testimonis interessats, premiats o comprats (persones que en la seva desesperació i per por són capaces de dir qualsevol cosa i incriminar qui faci falta del que sigui necessari), i
• pertinença, proximitat o rellevància dins d'un determinat sector o moviment polític (ser objectiu polític encara que la víctima no sigui un polític).

Però no n'hi ha prou amb tot això i més, també és imprescindible la participació d'algun jutge disposat a introduir-se en aquest joc, tan perillós com il·legal... unes vegades sol i altres en companyia d'algun ambiciós o sobremotivat fiscal.

Si tots els demòcrates compartim que el lawfare és un atemptat greu contra els principis bàsics de qualsevol democràcia, llavors, on eren molts quan aquesta pràctica es dirigia contra bascos, catalans i tants altres que la patim?

Alguns d'aquests elements es donen en el cas del delegat del govern espanyol a Madrid, no ho dubto, però també es donen en molts altres casos que hem vist, viscut i patit recentment. El meu dubte és, si tots els demòcrates compartim que el lawfare és un greu atemptat contra els principis bàsics de qualsevol democràcia, llavors, on estaven molts quan aquesta nefasta pràctica es dirigia contra bascos, catalans i tants altres que la patim?



Les respostes a aquesta qüestió poden ser múltiples i molt variades, però, en tot cas, no es tracta de recriminar res a ningú sinó d'identificar un problema comú, un atac a la democràcia i respondre de manera conjunta i contundentment per impedir que aquest tipus d'atemptats es reprodueixin, consolidin i acabin aconseguint els seus objectius antidemocràtics.



Combatre el lawfare, allà on es produeixi, i amb independència de contra qui puntualment vagi, és una necessitat democràtica i una obligació de tots aquells que es defineixin i identifiquin com a demòcrates. Tant és qui sigui la víctima, perquè, en realitat, al final, ho som tots, ja que ataca l'essència mateixa del sistema que ens hem dotat arrossegant-nos a un totalitarisme, encara que sigui de rostre amable, que uns enyoren, però molts temem.



Quan es tracta de lawfare, no podem distingir entre víctimes bones i víctimes dolentes, entre qui suposadament s'ho mereix i qui no, entre si qui la practica és de la nostra corda o de l'oposada. Ni podem ni hem de fer cap distinció perquè, llavors, ens estaríem fent còmplices d'aquesta manera d'actuar.



Igualment, hem d'assumir que si els qui ens oposem al lawfare per conviccions democràtiques, els qui el practiquen ho fan justament per les conviccions oposades i, per tant, resulta inassumible plantejar-se que algú que participa en accions de lawfare ho fa en uns casos sí i en d'altres no. Ser demòcrata és una activitat i un compromís a temps complet.

No som davant d'un fet ni aïllat ni puntual, sinó davant d'una manera d'entendre com ha de funcionar Espanya

Bàsicament, no és assumible que qui pretén tombar el govern central mitjançant l'ús dels mecanismes propis del lawfare ara no són demòcrates, però sí que ho eren quan perseguien bascos, catalans i altra gent. La veritat: mai no han estat demòcrates i les seves actuacions han de ser revisades sota aquest prisma amb les conseqüències que això comporti.



Ningú no se'n va a dormir demòcrata i es lleva no sent-ho. Si l'actuació duta a terme en contra del delegat del govern espanyol a Madrid és un acte de lawfare, i no tinc cap dubte que ho és, també ho han estat les actuacions prèvies i conegudes dels qui ara van contra José Manuel Franco i ves a saber qui són. Això sembla que només està començant.



El perill, per molt que ens ho vulguin vendre així, és que no som davant d'un fet ni aïllat ni puntual, sinó davant d'una manera d'entendre com ha de funcionar Espanya i de com han de ser tractats tots aquells als quals aquest particular grup de patriotes considera enemics.



Una democràcia és tan sòlida com la seva baula més feble i, a la vista està, en el cas de l'espanyola, la debilitat sembla que es troba en els qui des de les esferes de poder volen acolorir aquesta societat en blanc i negre arrossegant-nos a temps que haurien d'estar superats però que no ho semblen.



Segurament, una cosa que ens pot servir per mesurar la qualitat de la nostra democràcia és el grau d'extensió d'aquest mal —pendent de mesurar—, el grau de complicitat i suport amb què compten aquest tipus de comportaments —pendent de comprovar— i, sobretot, la fermesa amb què es respongui davant de desafiaments d'aquestes característiques.



En definitiva, davant d'aquest tipus de guerra per altres mitjans el més senzill, eficaç, eficient, honest i democràtic és marcar una línia i que a un costat se situïn els totalitaris i a l'altre ens posem els demòcrates. Qualsevol altra divisió seria innecessària i artificiosa i, a més, implicaria complicitat perquè en aquests temes no hi ha equidistància que valgui. O s'està amb la democràcia o s'està en contra d'ella.








ENLLAÇ OPINIÓ :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-linia-divisoria_507999_102.html