Josep-Lluís Carod-Rovira | 10/09/2015 a les 00:02h
«La reivindicació de la independència s’ha fet normal a la societat catalana i ha deixat de ser vista com a utòpica, irreal i inabastable».
 |
| Josep Lluís Carod Rovira |
Encara no fa ni cinc anys sentia dir, a gent tant de bona fe com de pedra picada,
frases d’aquest tipus: “Jo seré independentista fins que em mori!”. I
ho deien, amb més patriotisme que ciència, com una afirmació de solidesa
nacional inqüestionable, fent entendre així que defensarien fins al
darrer moment la idea d’un país independent, que es moririen i se
n’anirien a la tomba defensant aquesta idea. Segurament no en devien ser
gaire conscients, però, en realitat, el missatge que llançaven,
analitzat amb fredor i distància, era qualsevol cosa llevat d’optimista.
De fet, estaven afirmant que no ho aconseguirien, que ells no ho
veurien i que, si de cas, la cosa no seria en vida seva. Fins i tot
podia arribar a ser una afirmació desmobilitzadora, que deixava pas a un
estat d’ànim desencoratjador. Ells ho volien, clar, però tot feia
pensar que ho tenien per un objectiu impossible.
Han passat els anys i les coses han canviat. La reivindicació de la independència s’ha fet normal a la societat catalana i ha deixat de ser vista com a utòpica, irreal i inabastable. Ara ja no és objecte de burla, menyspreu o crítica, ans al contrari. La diversificació ideològica de l’independentisme hi ha ajudat, com també ho ha fet la pluralització de motivacions per a assolir-la i, naturalment, l’increment descarnat del nacionalisme espanyol, a Espanya i a Catalunya. Tot hi ha fet la seva i avui pot arribar a semblar que, paradoxalment, allò que no és normal és no ser independentista. La batalla de la normalitat, doncs, ha estat guanyada per l’independentisme, aquests darrers anys. Dit això, una cosa és apostar per la independència i l’altra és comportar-se ja, en tots els àmbits, com a persona alliberada de tota la càrrega d’alienació nacional, lògica després de tres segles d’ofensiva constant en tots els fronts.
El llenguatge és un front important, certament. I no són pocs, a hores d’ara, aquells nous independentistes que s’han afegit a la causa del 2012 ençà i que, sense adonar-se’n, reprodueixen, tanmateix, el repertori lèxic i conceptual característic de l’alienat nacional, perquè és el que han tingut com a normal tota la vida. Em refereixo a frases sorgides de manera espontània, però que reflecteixen que el procés de descolonització mental no es fa en un tres i no res, per més que tinguis les coses clares, políticament parlant, com a plantejament general., cosa freqüent en molts neoindependentistes. Serveixin com a exemple, expressions com ara “aquí a Espanya”, “a la resta d’Espanya”, “aquí a tot Espanya”, “a nivell nacional”, “per tot el territori nacional”, etc.
Això dit, crec que es produeix també una altra situació, no menys significativa del ràpid que van les coses. Cada vegada em trobo amb més gent que ja no és independentista, sinó independent, que ha passat de comportar-se com algú que forma part d’una supraestructura estatal de la qual vol separar-se, a actuar mentalment com algú que ja és, a tall personal, emocionalment independent. Es tracta de persones d’edats, professions i orígens diversos, per als quals l’àmbit bàsic de referències no és Espanya o l’estat espanyol, sinó Catalunya, Europa i el món. Són homes i dones, joves i grans que, per més real que continuï sent la dependència, econòmica, política, cultural, militar, legal, administrativa, judicial, comunicativa, ells actuen i parlen com si ja fóssim independents. I que quan hi ha declaracions d’alguna autoritat espanyola (el rei, el president del govern, un ministre, un líder polític, una personalitat destacada) fan com si sentissin ploure, no es donen per al·ludits i no els atorguen cap credibilitat, tant se val el que puguin dir. Ja no els consideren com a integrants del seu món, ni els atorguen cap valor de representació. Té els seus riscos, clar, sobretot si s’opta no pas per no compartir allò que diuen, sinó per no estar-ne al corrent, ni degudament informats. Sigui com sigui, ser independents mentalment, a nivell personal, és el pas necessari per a ser-ne també, políticament, a nivell col·lectiu, com a poble.
Enllaç noticia :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada