La independència negociada amb Espanya, amb una Espanya forçada a fer-ho, és infinitament millor que no el trencament unilateral.
Però del seu parlament, en retinc dues coses. Primera, que la demanda del referèndum és només un pas pensant en els altres estats, però què ell no confia gens que siga acceptada. Explícitament, va comentar que volia acabar de deixar clar a la resta del món que el govern de Catalunya sempre havia estat disposat a negociar i que si la independència arribava per la via del trencament i, per tant, creava problemes a Catalunya, a Espanya i a Europa l'única responsable en seria Espanya.
I la segona cosa que en retinc és que no hi ha termini per a la resposta. Va dir que paral·lelament obre la tanda de consultes amb tots els partidaris del dret de decidir amb vista a unes eleccions plebiscitàries que siguen el referèndum final —naturalment, el referèndum d'independència. O siga que la carta a Rajoy no es farà servir en cap cas per a frenar el procés.
Diumenge a la nit, parlant en anglès, Mas va llançar un missatge a Europa que em sembla molt ben calculat: va dir i no ho havia sentit dir mai tan clara abans, que ell no volia fer mal a Espanya. Hom pot interpretar-ho en termes polítics i de manera hipercrítica, és clar. I Inferir qualsevol cosa de la definició. Tanmateix, a mi em va semblar un acte de negociació. Un primer acte de negociació internacional.
Espanya no la voldrà negociar mai, la independència. Però s'hi trobarà obligada. Perquè Espanya ja no és un país independent i la Unió Europea li pot imposar decisions que no li agraden però a les quals no pot escapar. A parer meu, tot allò que vam veure diumenge a la nit i ahir va, doncs, en aquesta línia: aconseguir que els països que finalment decidiran es posen al nostre costat i se n'adonen sense cap mena de dubtes que la intransigència espanyola és el perill. Per a tots.
Si el preu d'això és esperar unes quantes setmanes —no pas mesos, ni encara menys un any—, francament em sembla prou bé de preu. Perquè una cosa sí que l'hem de tenir tots ben clara: la independència negociada amb Espanya, ni que siga amb una Espanya forçada a fer-ho, és infinitament millor que no el trencament. En l'un cas ets Estònia, et reconeix tothom i seus a les Nacions Unides des del primer dia; en l'altre ets Kossove i has de batallar d'estat en estat pel reconeixement internacional. Si no hi ha cap més remei, aquesta primavera ja farem de Kossove i endavant. Però a hores d'ara encara no m'ha convençut ningú que tinguem tanta i tanta pressa que no puguem esperar ni una sola setmana per intentar ser una Estònia qualsevol.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4219335/estonia-kosove.html
*************************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Elena Ferro
Vicent, molt d'acord amb el que exposes. Nomès hi veig un problema i és l'obcecació de l'Estat Espanyol. No els veig capaços de tenir la cintura i la flexibilitat política per fer un gest intel·ligent, els veig capaços de tot, de treure's els dos ulls per deixar-nos bornis a nosaltres i tot. No sé si donada l'excepcionalitat de tot plegat (nosaltres no venim d'on ve Kosove) acabarem essent un tercer exemple, diferent d'Estònia però també de Kosove.
Miquel Strubell
Tal com ha deixat anar el President Mas aquest matí, el gran repte de Catalunya no és en el pla interior, sinó en el pla internacional. Mas i Rajoy es troben entre les espases i les parets, amb unes fortes pressions (a jutjar pels editorials dels diaris més importants del món; els moviments diplomàtics no es deixen veure). Que la notícia sobre les properes accions de la Fiscalia la doni una política (concretament la senyora Sánchez Camacho) -oi més, una política del partit que governa a Madrid- és, de cara a l'opinió pública internacional, una relliscada enorme, gegantina, només superada per l'esbojarrada voluntat de portar el president i alguns dels seus consellers davant els tribunals! És ben bé que no podíem trobar, ni en els moments més fantasiosos de la nostra imaginació, un aliat tan fabulós, de cara als nostre objectiu, com el govern del Partido Popular, ancorat o format en els valors tan ben difosos i prodigats pel règim franquista.
Pep Agulló
L’editorial fa unes valoracions en clau de cercar aliances a Europa … Voldria fer unes consideracions en clau més interna del procés perquè penso que en primera instancia Europa restarà a l’espectativa depen dels moviments que fem.
1/Hem fet caure el mur. Hem desobeït l’Estat. Per tant ara no té cap sentit voler tirar-se de cap contra el mur que ja no hi és. Són accions “reflexes “que ens lliguen a un passat poruc de sotmetiment. Espanya és un Estat fallit. S’ha acabat. Cap negociació amb el govern espanyol, ara aquest concepte només és un cavall de Troia obsolet dels eunucs espanyolistes. Hem de ser més actius que reactius. Vull dir que no ens hem de preocupar tant de les amenaces de paper (de moment) de l’Estat i centrar-nos més amb preparar l’assalt final. No els donem treva ara que estan tocats. L’expressió tan bella i precisa d’en Vicent d’una nació poderosa ha de presidir l’estat mental en la nova etapa que s’obra. Els hem guanyat poder, som més forts i ells més febles.
2/Els vots del “no” del 9-N, demostren que no tots són de votants de PP, Cs, … que es van abstenir. Hi ha molts més vots pel “no” que manifestants pel “no”. Per tant cal encara molta feina per poder assolir un “sí” molt més majoritari. En un hipotètic referéndum amb totes les garanties, i amb alta participació, potser el vot sobiranista no arribaria al 50%. Això seria preocupant. No tenim res guanyat. Cal treballar molt en aquests sectors que per cultura i sentiment no volen renunciar a la dependència que els oprimeix, sense cap més argument.
3/Malgrat totes les crítiques, el president ha complert el mandat de fer possible el poder votar el 9-N. La CUP ha estat a l’alçada de la situació actuant amb molta generositat. En canvi, ERC i IC-EUA no han donat la talla (en diferents graus cadascuna), malgrat que al final, s’han afegit al carro del 9-N, s’han mostrat molt tacticistes, amb actituds infantilment mesquines. Les seves direccions funcionen encara amb els prejudicis històrics de les etiquetes de “dretes” i “esquerres” que poden tancar moltes portes i que poden fer molt de mal a l’hora de negociar el què hem de fer després de les eleccions plebiscitàries. No s’adonen que els seus electors, com la majoria de ciutadans volem l’unitat per l’objectiu final, la independencia del país. Que vagin junts és el més important, ja sigui amb llista unitària de país, amb llistes separades amb un punt comú: la DUI, etc… La lluita partidària pels programes econòmics, socials, culturals… vindrà després. I també, cal treballar fermament per crear les estructures d’Estat necessaries per la desconnexió definitiva: tenir l’ hisenda pública a punt.
Comptador a zero. Despleguem la partitura, el tempo ho condicionarà tot.
Maria Rosa Guasch
Després de viure moments tan feliços el dia 9 de novembre de 2014 (jo com a gestora de 3 meses al meu poble), les declaracions del govern espanyol m’han semblat insultants.Tanmateix, sabem que han arribat a l’extrem d’ignorar la realitat, desqualificar-nos i fins i tot d’amenaçar-nos.Com a anècdota, al poble hem patit atacs a les façanes, ens han escrit males paraules amb una “Ñ” al costat.Tot això no ens farà anar enrera. Diumenge, sabent que podríem patir l’entrada d’intrusos dins l’institut, molta gent es va estar tot el dia a fora, protegint-nos, a part del dispositiu de mossos.No vaig poder escoltar les declaracions en anglès de la nit del 9N que comentes però em sembla perfecte que el president Mas llancés aquest missatge a Europa. No tenim tot el temps del món, volem que ens escoltin i que ens deixin fer, amb llibertat. La via Estònia em sembla perfecte, però crec que encara ens tocarà apretar fort. El nostre rival és dur. I està ferit, i molt enfadat (així he vist la Soraya avui al senat) pel nostre desafiament. Però no ens farem enrera. Mai més.
Eduard Faenes
Des del sud del sud, a Alacant, els fets esperançadors i il·lusionadors del nord són una finestra oberta al futur. Com l'oxígen necessari per viure. Cada dia me'n vaig a l'Institut amb el desig de transmetre als meus alumnes el respecte pels altres i la creença en un futur possible.
Jo vaig decidir votar fent-me subscriptor del vostre diari. Ma mare deia 'tota pedra fa paret'.
Carles Balbastre
Em sembla evident que engegar el procés cap a les plebiscitàries mentre se li demana a Rajoy negociar un referèndum és la estratègia correcta. Cal ficar-los pressió, a Madrid i a Europa, per si volen passar del "no" i "es un asunto interno de España" al "hablemos" i "es un asunto interno de Europa", cosa que seria preferible.Mentrestant, com no sabem si això passarà, anem bastint la opció definitiva de les eleccions plebiscitàries. Això ficarà pressió a casa pel tal que els partits defineixin quina és definitivament la posició, respecte la sobirania i independència de Catalunya, que plasmaran al seu programa electoral. Ara mateix els únic que ho tenen perfectament definit són ERC, CUP, C's i PP.I, per últim, ens ficarà pressió a tots els ciutadans per que, ara ja sí, pensem seriosament quina és la nostra opció. S'acosta el moment de la decisió definitiva.
Josep Usó
És cert que negociar amb Espanya serà molt i molt difícil. Segurament impossible. M'imagine que els països importants de la UE acabaran forçant-la a negociar. Però arribats ací, m'agradaria fer dues precisions.
Primera: Em sembla molt important que el President Mas no afluixe i no deixe en cap moment, ni un sol dia, aturat el procés cap a la Independència. Després d'una victòria com la del diumenge, cal explotar l'èxit i seguir avançant, de pressa i bé.
Segona: Espere que en cap moment, quan s'establesquen aquestes negociacions que segurament s'acabaran duient a terme amb Espanya, ni els Mallorquins ni els Valencians siguem mai moneda de canvi. Crec que, la Nació Catalana ara s'independitzarà en bona part, però encara serem molts els que restarem dins d'Espanya. Cal no oblidar aquesta important part del país.
Cal dir també que estic segur que aquests dos temors meus estan completament infundats i que no m'hauria d'amoïnar, però m'estime més dir-ho que patir-ho, que diuen al meu poble.
Rafel Cases
Trobo que no es remarca un aspecte que per mi és essencial del discurs de Mas.
Ell posa l'accent en l'indispensable caràcter plebiscitari de les eleccions, perquè
està més centrat en la necessitat de dur a terme aquest plebiscit que no pas en
el pas següent: quin camí seguir per aconseguir la independència. Jo també trobo
que no podem donar per guanyat el plebiscit. Els resultats de la consulta del 9-N
posen de manifest que, ara com ara, els plantejaments estan molt igualats i que
és indispensable un debat polític entre partidaris i adversaris de la independència.
Per això, si no s'aprofita la convocatòria electoral per aconseguir que aquesta
sigui la qüestió essencial (i, de fet, l'única) a debatre, podem trobar-nos amb uns
resultats que afebleixin la possibilitat de fer el pas següent. Insistir ara en com
s'hauria de fer la declaració d'independència em sembla que és caure en l'error
de repartir la pell de l'os abans de caçar-lo.
Joan Guasch
En aquests moments, em penso que el que més m'amoïna és la desconfiança que s'ha instal·lat en les relacions dels líders polítics que, en comptes de pensar en gran, s'estan mirant de cua d'ull. Segons com es miri, tenim tanta pressa que fa l'efecte que volem fer una revolució dins d'una revolució dins d'una altra revolució. Vull creure que els cervells que hi ha darrere dels líders els faran veure que, de moment, estem guanyant la guerra i que no ens podem permetre gaires errors. I els egos i les desconfiances els hem de deixar per quan l'Estat Català ja vagi a velocitat de creuer. Els de la societat civil, aquesta gent que hem invertit hores i hores per acompanyar el procés, encara tenim feina: hem de convèncer encara uns quants centenars de milers d'indecisos més, i per això ens calen uns líders que s'entenguin, perquè sinó ens costarà més encara de vendre el producte, i el camí ara ja fa una bona pujada. Pel que fa al govern espanyol... me'ls imaginava més competents. Estarem contribuint a l'escisió del PP?
Francesc Estall
Estònia, Kosove... no sé jo pas cap on anem i com. En tot cas vull remarcar que tenim una societat mobilitzada i capaç de respondre i donar exemple quan cal i d'assenyalar quin és l'objectiu, uns representants polítics que mostren la diversitat del país compromesa amb el nostre futur, i un líder capaç de marcar el camí i gestionar els fets i el ritme. Crec que el President Mas ha estat capaç de dur-nos fins aquí on estem ara i que el resultat fins ara és positiu i que per tot el camí fet mereix un vot de confiança, té el meu vot i la meva confiança en la tria que faci.No faig discursos d'aquesta mena gairebé mai i en altres circumstàncies em semblaria d'un servilisme excessiu, ja em disculpareu si és aquesta la imatge però així ho sento i crec que així ho havia d'expressar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada