La jungla del procés a vint-i-set setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: David Fernández, Joan López Alegre, Loquillo, Pere Navarro, Herman van Rompuy i Santiago Vidal
Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Després
que, fa uns dies, els diputats socialistes Joan Rangel i Albert Soler
participessin en l’acte de presentació de la nova organització
transversal del dependentisme, aquesta setmana el mateix líder del PSc
ha reforçat el compromís del seu partit amb l’estratègia de foment de la
violència que impulsa de fa mesos el nacionalisme espanyol. Hem viscut
també un nou pas en la judicialització dels usos lingüístics a l’escola,
amb la imposició d’un supremacisme que converteix, aula a aula, cada
nen, en dipositari d’un dret que els altres companys d’altres llengües
(inclosa la pròpia del país) no tenen. El Consell Superior del Poder
Judicial ha estat també noticia insospitada en cridar a declarar un
jutge arran de les seves activitats particulars. Aquests són alguns dels
personatges clau de la setmana.
Fernández, David(diputat de la CUP).
Presència reforçada (i desaprofitada?).
El portaveu parlamentari i l’organització de l’Esquerra Independentista antisistema surten especialment reforçats del darrer baròmetre del CEO. David Fernández aconsegueix ser per primera vegada el líder polític més ben valorat (fet especialment meritori des d’una formació minoritària). Però, alhora, la CUP assoleix índexs de suport molt rellevants (entre 7 i 9 diputats) a les eleccions al Parlament de Catalunya (on la seva intenció de vot directa supera la del PSc!) i fins i tot a unes Generals espanyoles, a les quals obtindria representació. Aquest creixement demoscòpic general reforça la impressió de l’error comès fa algunes setmanes (per al procés i per a l’organització) de renunciar a participar en la batalla pel front europeu on, precisament, tantes coses tenen a dir.
López Alegre, Joan(historiador que exerceix de director de comunicació).
Intoxicació a raig.
La setmana va començar amb l’habitual (i explosiva) tertúlia matinal dels dilluns a Can Basté. Un dels personatges clàssics és l’exdiputat del Partit Popular de Catalunya, ara proper a qualsevol altre moviment o partit espanyolista de nova implantació. En aquesta oportunitat, naturalment, va aprofitar l’episodi Navarro per carregar contra el procés. Afirma que, si continuem endavant, com podem pensar que milers de catalans acceptaran perdre la seva nacionalitat pacíficament. Ningú (la Rahola, pujada a la parra, no dóna a l’abast) no encerta a replicar-li que l’únic que parla de retirar nacionalitats espanyoles a la futura República Catalana és en García Margallo i que parlar de resistència violenta a la decisió democràtica de la majoria significa, directament, intimidar. Prou de mentir (de fer-nos responsables fins i tot de les represàlies que ens prometen!) i d’amenaçar.
Loquillo(cantant).
Insultar és de covards.
Està de promoció i la vida de l’artista és dura, molt dura. Ho hem viscut darrerament en altres casos: no fa gaires setmanes amb els Morancos. L’afer català traspua fàcilment en les entrevistes i els periodistes intenten que l’opinió dels artistes formin part també de l’escenari mediàtic. Aquesta setmana Loquillo ha anat de bolos pels mitjans a Madrid i Barcelona i ha procurat, arreu, fer-se el simpàtic amb cada interlocutor. Pujat a l’estratègia de l’insult de la caspa espanyola, a l’ABC va comparar la Consulta amb el nazisme, per després negar-ho a RAC1. Quan el diari madrileny va fer públic l’àudio original de l’entrevista ha quedat ben retratada la seva immoralitat doble: injuriós i mentider. També, que és molt difícil mantenir cap doble joc com el seu perquè ja és evident que som dos països diferents.
Navarro, Pere(primer secretari del PSc).
Espectacle inacabable.
Aquest home és una font inesgotable d’esperpent. Després de la Camarga de la Camacho, el dependentisme ens ha ofert ara un altre vodevil amb escenari a l’atri de la catedral de Terrassa. Un afer privat que Navarro va decidir lliurement elevar a la categoria de públic només per intentar guanyar visibilitat. Sense escrúpols, admetent que no té ni idea de qui l’ha agredit, apareix als mitjans criminalitzant milions de catalans i ni els seus se’l creuen. Diu que els qui defensem la sobirania del nostre país estem crispant massa (no com els seus, que ens neguen el dret a votar). Hi ha una manera ràpida de rebaixar la tensió: deixar-nos expressar la nostra preferència política sobre el futur del país. Entretant, cal exigir l’esclariment dels fets, perquè cada detall que es conegui deixarà més en evidència la seva manca d’estatura moral.
Rompuy, Herman van(president del Consell Europeu).
Ensorrar el projecte.
L’actitud d’aquest ex-primer ministre belga constitueix el millor exemple a l’hora d’explicar perquè Europa ha arribat al punt crític on és. Compromès políticament de manera molt activa en contra de la independència de Flandes, va aprofitar aquesta setmana una entrevista a la Cadena SERper amenaçar novament els catalans amb l’expulsió de la UE. L’alternativa que ens ofereix, la que correspon a la seva experiència, la que ell ha contribuït a aplicar a Bèlgica: més competències i mitjans financers per a les regions. Defensa fèrria, doncs, de la seva posició en clau dels interessos interns del seu Estat i proposta d’imposar una solució de baix a dalt, passant completament dels anhels de la gent. Una manera de construir el futur de la Unió Europea que genera cada dia més dubtes sobre si ens interessa realment o no romandre-hi.
Vidal, Santiago (magistrat de l’Audiència de Barcelona).
Sobre el dia després.
Digueu-me hipersensible, però aquesta notícia (apareguda inicialment a El Mundo) segons la qual un grup de deu prohoms prepara una proposta constitucional per a la nova República Catalanaem genera sentiments contradictoris. Sí, és cert que en el fons es tracta d’un text més, dels molts que, des de tots els àmbits convé preparar per començar a treballar després de la victòria del sí el proper 9-N. Però, a la vista de l’estafa del 1978, cal que nosaltres fem un procés molt, però molt diferent. Que la gent no torni a trobar-se un plat cuinat pels de dalt. Cal discutir punt per punt, de forma escrupolosament democràtica, assegurant la participació de tothom. I crear una norma suprema flexible, adaptable als temps. És a dir, tot el contrari a la Constitució espanyola actual.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
http://directe.cat/347662
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada