La jungla del procés a vint-i-tres setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Victoria Álvarez, Jordi Ausàs, Antonio Balmón, Toni Bolaño, Màrius Carol i Carme Chacón.
Els resultats de les eleccions
al Parlament europeu del passat diumenge han estat un nou torpede, el
penúltim, en la línia de flotació de l’estratègia moderantista que
impulsa l’establishment. Els lideratges del dependentisme a
Catalunya han quedat encara més tocats (o deslocalitzats a Madrid, com
en el cas d’Albert Rivera) i els suposats receptors del missatge, com
ara Alfredo Pérez Rubalcaba, han estat definitivament escombrats pels
nous vents de la història. Amb tot el que havia costat convèncer-los de
les bondats del federalisme!Aquests són alguns dels personatges clau de
la setmana.
 |
| Godó i Carol |
Álvarez, Victoria (exparella de Jordi Pujol Ferrusola i actriu principal del Camargagate). Se sabrà tot. La dona ha explotat i ha decidit esbombar-ho tot.
Tard i malament, però què hi farem. Confirma el que ja sabíem, perquè
el responsable de l’agència de detectius encarregada ho havia explicat
fa mesos: que el famós dinar va ser orquestrat per la mateixa Alicia
Sánchez Camacho, a través dels bons oficis del seu amic encara que
adversari (relatiu) José Zaragoza. A aquestes alçades el descrèdit
polític i moral de la líder dels populars a Catalunya ja no coneix
límits. Si almenys, de la seva manca d’escrúpols rampant se’n derivessin
bons resultats electorals encara podríem entendre-ho: després de la
castanya del 25M, però, costa, i molt. Hi haurà, finalment, relleu?
Ausàs, Jordi (exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya).
Ausàs, Jordi (exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya).
Justícia puntual.
El seu és un cas impressionant de sincronització jurídico-política. Ens la podríem creure en un país normal, però costa molt en aquesta Espanya en guerra contra nosaltres. Naturalment, que caigui sobre ell tot el pes de la llei, si és que s’ho mereix. Dit això, quin extraordinari encert que la Justícia faci coincidir exactament la vista oral del judici públic contra l’ex-alt càrrec d’Esquerra exactament amb la darrera setmana de campanya i absolutament extraordinari que coincideixin també el dia en el qual el seu cas es declara vist per sentència (amb la presència mediàtica corresponent) amb la jornada final, de tancament de campanya. Tantes casualitats aclaparen, encara que (segons sembla) després no tinguin traducció en els resultats.
Balmón, Antonio (alcalde Cornellà). La paraula és superats.
Des de fa molts mesos, la direcció actual dels socialistes catalans va orientar la seva estratègia a salvar els mobles (entengui’s per tals, les alcaldies que els queden a l’Àrea Metropolitana de Barcelona), suposadament, davant l’empenta de Ciudadanos. Es tracta d’aguantar, a l’espera que el procés fracassi i es puguin recollir les engrunes del que quedi. Les aspiracions del país importen un rave, davant la voluntat de mantenir cadires i sous conquerides fa tres dècades. Ara, però, l’estratègia no només ha fet fallida nacional, sinó fins i tot local: a Cornellà, el partit de l’alcalde ha aconseguit només el 28,4% dels vots, Ciutadans ha estat la cinquena força política a la ciutat i fins i tot l’esquerra partidària del Dret a Decidir (ICV-EUiA, ERC i Podem) ha superat (amb un 32,5%) l’esquerra espanyolista construïda per Balmón.
Bolaño, Toni (periodista). Exhibicionisme de l’odi.
Valgui com a excepció: expresso aquí la meva disconformitat amb la petició de Toni Comín que l’ex home fort de comunicació del president Montilla, actualment hooligan de Ciudadanos, no gaudeixi d’espai als mitjans. Tot el contrari. Que li’n donin més i més. Tot el que faci falta. L’exhibició d’odi, agror, rancúnia i visceralitat que prodiga per escrit, en viu i en directe resulta tan repulsiva, que mereix el màxim espai. Poques persones es construeixen una auto-desqualificació moral tan bèstia i aconsegueixen tacar amb tanta profunditat les seves pròpies idees com el senyor Bolaño. Així, doncs, sí, endavant, que continuï mostrant-se tal com és. Autèntic.
Carol, Màrius(director de “La Vanguardia”). Tercera via... d’aigua.
La cara d’en Màrius la nit electoral era un autèntic poema. No és un home avesat a dissimular. La seva expressió solcada per l’emprenyament es podia capir d’aquí a Lima. Al dia següent, en l’entrevista a Oriol Junqueras a la ràdio comtal continuava de molt mal humor, alliçonant al líder dels republicans sobre com havia de contestar les seves preguntes. La cremor d’estómac del procurador dels Godó va anar a l’alça. El cap de l’oposició va estar brillant: no s’enfadi, senyor Carol, és el resultat que han volgut els catalans. I és precisament d’aquest mal que plora la criatura. Des del Grup Godó no estan precisament al servei de la voluntat popular. Per això, en contrast, aquell mateix dia no dubtaven a posar-li un semàfor verd al candidat popular Arias Cañete, tot just després de perdre 2,6 milions de vots. Esperpèntic.
Chacón, Carme(exministra de Defensa del Govern espanyol). Maniobres d’aterratge.
Tornada del seu exili temporal a Miami, l’exministra socialista ensuma la possibilitat d’assaltar el poder a l’envellit PSOE que camina pel precipici. La distància que la separa a ella del nou clima polític, però, és encara major que la de les dues ribes de l’Atlàntic. Diu que la gent demana renovació, “començant per nosaltres mateixos”; la sentència, naturalment, no la inclou a ella, tot i que porta vint anys pujada (gairebé) sense descans al carro del partit. En realitat, les seves possibilitats de prendre el comandament són igual a zero: el sector andalús del socialisme espanyol ha sortit especialment reforçat de les eleccions europees i serà Susana Díaz la que traurà i posarà rei.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada