La jungla del procés a trenta-dos setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Alfonso Alonso, Màrius Carol, Joaquim Coll, Gabriel Colomé, Enric Hernández i Jordi Martí
Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- D’ensarronada a ensarronada. Set dies marcats per una gran operació de camuflatge: el record selectiu d’una Transició política conduïda pels homes del franquisme que va servir per bastir una democràcia a mida dels de sempre i entestada a ofegar la plurinacionalitat. Si l’arrencada va ser un frau consumat a cop d’Estat, el comiat a un dels seus grans protagonistes ha estat un retorn als orígens. Per arrodonir-ho com cal, acabem aquests set dies amb un nou tites-tites en forma de promesa de nou finançament. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Deixeu les urnes.
Aquest home gris passarà a la història per una sola frase. Gest crispat, ganyota ploranera, congestió progressiva. Sosté el micròfon amb la dreta, mentre, l’altra mà estesa, en apujar el to, tendeix a ajuntar els dits gros i índex per donar-hi èmfasi. Un tolerant “no se puede hacer” adorna el discurs. La frase central de l’arenga és per a esculpir en lletres d’or: “da igual que se quiera imponer la voluntat por la violencia, o que se quiera imponer la voluntad por las urnas [cara d’esglai i serrada de dents, mentre alça la veu], si es al margen de la ley, es la imposición de la voluntad y es antidemocrático”. Tanta facilitat de paraula aclapara, sobretot, tractant-se d’un portaveu parlamentari! La lliçó de tancament en el papanatisme legal que l’espanyolisme ofereix al món és la nostra millor campanya.
Carol, Màrius(director de La Vanguardia).
Esborrant les empremtes.
Quan, a la Diada de 2012, vaig veure’l al Passeig de Gràcia, reconec que em va fer dubtar. Però no. Després de dissimular durant mesos una aparent imparcialitat, ajustada l’armadura, el director del diari comtal s’ha declarat amb totes les lletres contrari al procés. Aquesta setmana li ha tocat gestionar la posició del transatlàntic de la premsa catalana en relació a la mort de Suárez. Entre els grans titulars, en donar la notícia en espanyol (que la versió del web en català continua dormint al calaix, tot i les subvencions), “muere Adolfo Suárez, el primer presidente de la democracia en España”. Es tracta de matar dos pardals d’un tret: fer bo l’statu quo actual i negar l’existència de la història abans del 1975: ni la Segona República fou una democràcia, ni el diari comtal un instrument al servei del règim. Galinsoga mai va existir.
Coll, Joaquim(historiador i militant del PSc).
Anhelar l’enquistament.
Avançant-se poques hores a la petició d’il·legalització de l’ANC formulada davant la Fiscalia General de l’Estat (veí) pel “sindicat” d’ultra Manos Limpias (un sarcasme punyent), un dels més actius propagandistes de l’esquerra conservadora a Catalunya ens il·lustrava dilluns des de la pàgina 4 d’El País. Aquesta vegada, sense insultar directament els sobiranistes, que es reserva per a la premsa d’aquí. L’escrit inclou afirmacions tan progressistes com ara: “el muro de la legalidad es insalvable”. Desitja un enquistament del procés perquè està convençut que, superat l’any en curs, ja se’ns passarà. Crida l’atenció la seva fe en els poders taumatúrgics del 2014: creu religiosament que l’1 de gener de 2015, superada la follia del Tricentenari, ens llevarem acceptant el seu apoyaré reloaded. I va a ser que no, perquè els nostres arguments són bastant més sòlids i Espanya ens recorda cada dia perquè som on som.
Colomé, Gabriel(portaveu del PSc a l’Ajuntament de Barcelona).
Vexar gratuïtament.
Famós per haver-se negat tenaçment a preguntar sobre la independència durant el seu període com a director del CEO, aquest professor de Ciència Política que exerceix de polític creu que està poc valorat. Tria, però, un camí poc afortunat per sortir de la irrellevància: el de la provocació, l’insult i la vexació a la il·lusió majoritària dels seus conciutadans. En veure’l en acció sobta sobretot que el director d’un màster en màrqueting polític demostri a la pràctica com portar una força política a la marginalitat. Diu que el 9 de novembre només se celebrarà l’aniversari del mur de Berlín (de la caiguda, se suposa, que ell no ho diu) i l’aniversari de Belén Esteban. Aquest és el nivell actual, mentre s’allarga i s’allarga la cua al passadís per baixar de l’autobús del partit de Navarro, Lucena i Balmón.
Hernández, Enric(director d’El Periódico).
Hispanocentrisme tenaç.
Dissabte, un greu ensurt en passar per davant del quiosc: el diari més venut a Catalunya titula a tot drap “Adéu, president”. Serà una passa de defuncions il·lustres? Hauria jurat que els nostres quatre presidents des de la recuperació de la Generalitat es trobaven (més o menys) bé de salut. És la visió hispanocèntrica que els nostres grans mitjans es neguen a abandonar, renuents a adoptar una perspectiva nacional amb aspiració universal. És el tret de sortida, la necrològica avançada a la mort (un cas digne d’estudi), d’una setmana amb moments delirants: si tot just el dia abans de fer-se públic l’estat greu de salut de Suárez, la Transició era a l’origen de la majoria dels nostres problemes actuals, per art d’encanteri gairebé tothom com un sol home s’aplica a partir d’aleshores a lloar la pervivència en democràcia d’un dels lideratges fabricats pel franquisme.
Martí, Jordi(candidat a les primàries pel PSC).
Xarxes sobiranes.
Fins ara tots repetíem sense dubtes que les xarxes socials eren només un món paral·lel. Allò de benvinguts a la realitat, fora de facebook i twitter. Però resulta que fa uns dies l’admirat @elsometent va llançar una campanya des del sobiranisme (sota l’etiqueta #indyXmarti), en favor de l’actual cap de l’oposició municipal i reconegut díscol socialista. Semblava una boutade, fins que va saltar la notícia que més de la meitat dels inscrits a les primàries del PSc de Barcelona no eren ni militants ni simpatitzants! El bo d’en Pere Navarro haurà de córrer a aplicar les millors tècniques de l’aparell per evitar que el seu candidat, Jaume Collboni, no s’estavelli fins i tot abans de l’enlairament. La lliçó: una política molt més oberta està naixent. Avui, primera part de la batalla.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada