16/01/2014
Una exposició repassa l’enorme figura d'Aureli M. Escarré arran dels 50
anys de les seves declaracions antifranquistes a ‘Le Monde’
Pep Lloveras
 |
| Aureli M. Escarré |
El perfil baix dels dos últims bisbes de Barcelona, allunyats del batec
nacional del país, pendents sempre que no se’ls hi pugui dir que fan
política però fent-la en silenci o per omissió, contrasta amb la
proximitat i potència de Montserrat, que mai no s’ha arronsat, ni ara ni
sobretot en els temps foscos de la dictadura. Va ser aleshores,
en
la dura postguerra, quan va emergir la figura clau d’Aureli M. Escarré,
abat del 1946 al 1968, i sobre el qual avui s’ha inaugurat al Palau
Robert de Barcelona una exposició arran dels 50 anys de les seves cèlebres declaracions antifranquistes al diari francès ‘Le Monde’.
L’acte, que ha comptat amb una conferència del secretari personal
d’Escarré, Aureli Argemí, ha omplert la sala a vessar, amb gent diversa
com el secretari de presidència, Jordi Vilajoana, la presidenta
d’Òmnium, Muriel Casals, l’activista Arcadi Oliveres o el filòsof Xavier
Rubert de Ventós, entre d’altres.
El record d’Escarré és encara avui fort i Argemí s’ha servit d’un altre gegant com l’abat Cassià Just per retratar-lo.
“Deia Cassià: Escarré no era un home de partit ni de política mesquina.
Era un home de tots, que a vegades es pot confondre amb no ser de
ningú. Havia superat aquella neutralitat, falsa neutralitat, que el que
fa és acabar posant-se a favor del poderosos. Tenia la consciència molta
viva: treballava per difondre justícia, confiança i esperança”, ha
afirmat Argemí.
Amb aquesta divisa,
Escarré va combatre el règim, tot i que també va voler ser mediador i conciliador amb els franquistes.
En l’entrevista a ‘Le Monde’, publicada el 14 de novembre del 1963,
l’abat denunciava el mutisme còmplice de l’església jeràrquica amb la
dictadura, el menysteniment i prohibicions a Catalunya, reclamava la
plena llibertat de la llengua i la cultura catalanes, i lamentava que 25
anys després de la guerra encara hi havia gent empresonada per les
seves idees. “Tot va ser molt pensat i preparat. Eren unes paraules que
anaven més enllà del que textualment deien. I Escarré va tenir el
coratge de donar la cara i assumir la responsabilitat tot sol”, ha
indicat Argemí.
“Un cop duríssim al règim”
En el context del Concili Vatica II, d’obertura de l’església,
Argemí
ha considerat que l’afer ‘Le Monde’ va causar “una gran impacte” i va
ser “un cop duríssim pel règim i l’església espanyola”. Europa
era més conscient del que passava a Espanya. Franco va prohibir que
entrés a l’Estat l’edició d’aquell dia 'Le Monde', però després va ser
tan maldestre que el règim va contestar les declaracions en els diaris
oficials amb la traducció de les paraules d’Escarré. “Total, que tothom
les va poder llegir”, ha evidenciat Argemí.
Mentrestant, el Vaticà va reaccionar amb certa complicitat, tot i que
l’aleshores un jove Narcís Jubany, a Roma, va posar el crit al cel:
“El que ha dit l’abat ho hauríem d’haver dit des d’aquí. Però no hem tingut la valentia”. Després Jubany seria l’últim bisbe barceloní que ha connectat plenament amb la ciutadania.
El cas és que el seu posicionament li va costar a Escarré haver de
marxar a Itàlia, del 1965 al 68, quan tornaria a Catalunya malalt de
mort.
A l’exili va rebre persones d’òrbites molt distants però que el veien com un referent.
Ja s’havia guanyat el respecte i admiració de la gent. Potser per això
va morir sent conegut com l’abat de Catalunya. Cinquanta anys després,
amb les circumstàncies ben diferents, el país segueix en lluita. “Les
formes han canviat, però el fons és el mateix”, ha reblat en petit
comitè Argemí.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/01/la_politica_de_l_abat_de_catalunya_98180.php
