ELS CATALANS FAN COSES
Meritxell R. Lavall
Barcelona. Dijous, 20 de març de 2025. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts
Avui fa set anys que estic asseguda en un banc de l’estació de tren de Girona esperant que arribi el tren que m’ha de dur a Barcelona per…, bé, ja no recordo per què hi havia d’anar, però, si soc aquí asseguda esperant el tren, i amb vint-i-dos quilos més a sobre, fruit de la meva alimentació a base de snacks i croissants, deu ser per algun motiu de pes (mai més ben dit). Durant aquests set anys he conegut molts passatgers que, com jo, havien d’esperar-se perquè el tren no arribava (amb un d’ells ens vam casar i vam tenir tres fills al lavabo de l’estació) i, si arribava, anava tan ple que, per motius de supervivència i d’autoestima, era millor romandre a l’estació. També n’he conegut d’altres que s’havien quedat tancats al tren per una avaria elèctrica durant tres hores i a causa de la falta d’aire ja no recordaven on vivien i tenien el cap blau. Un dia, fins i tot, en vaig conèixer un de molt simpàtic que assegurava que havia sortit de Mataró el 1862 i que la seva dona l’havia deixat perquè l’havia donat per mort (a aquella època, malauradament, no hi havia WhatsApp).
La llibertat de Catalunya no ens la construirà ningú que vingui d’Espanya o que treballi per a ella
Explicant-vos tot això, he sentit una mica de nostàlgia. M’ha vingut al cap l’últim tren que vaig agafar i que va arribar puntual, ara deu fer vint-i-tres anys, quan la Renfe encara dissimulava l’odi que sentia per nosaltres, els catalans. Recordo que vaig agafar el tren a Girona i vaig arribar a Barcelona
