DIARI DE LA REVOLTA ( 156 )
Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 8 de desembre de 2020. 08:22
Actualitzat Dimarts, 8 de desembre de 2020. 08:22
La veritat és que tinc una mica de mala sort, duc tota la vida vinculat al nostre independentisme polític i mai no he conegut ni un sol nazi català. Però ni un. Ni de vista, ni de lluny, ni que fes una bona estona que hagués passat per allà. Re. Es veu que aquests paios nazis existeixen, que en lloc de tenir com a referent polític el coronel Macià tenen penjada a la paret la imatge d’Adolf Hitler, apa tu, així, amb xinxetes, una instal·lació artística que ni el fanfarró Jean-Marie Le Pen hauria gosat tenir a casa. Miro de fer memòria i res de res. He conegut bé el místic Raimon Galí, enamorat dels plomalls i dels uniformes virils, un dels mentors de Jordi Pujol. I també Marc Aureli Vila i Heribert Barrera, dos vigorosos antifeixistes i antiracistes catalans que van mantenir viva la flama de l’independentisme implícit de la valent Esquerra Republicana de la Transició, l’únic partit català obertament contrari a aquella operació de desmemòria i de rendició davant dels autèntics nazis, o filofeixistes.
Ja sap tothom qui són i qui no són, eren i continuen essent els d’en Franco, els de les camises blaves, els que encara avui duen les mans tacades amb la sang de Lluís Companys, de Manuel Carrasco i Formiguera i de Josep Sunyol, culpable d’haver presidit el Barça. Tots aquells jutges i militars, els policies que treballaven per al règim com els germans Juan Creix, torturadors i ressentits, que de catalans no ho eren pas, encara que tots visquessin i treballessin a Catalunya, tots cada dia allà apallissant-nos i esberlant-nos el cap, professionals, de vuit a dues i les tardes lliures. I a sou de l’estat, deunidoret. El pare d'Inés Arrimadas també hi treballava amb ells però tothom sap que no era nazi. Des d’aquesta perspectiva,
