DIARI DE LA REVOLTA ( 156 )
Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 8 de desembre de 2020. 08:22
Actualitzat Dimarts, 8 de desembre de 2020. 08:22
La veritat és que tinc una mica de mala sort, duc tota la vida vinculat al nostre independentisme polític i mai no he conegut ni un sol nazi català. Però ni un. Ni de vista, ni de lluny, ni que fes una bona estona que hagués passat per allà. Re. Es veu que aquests paios nazis existeixen, que en lloc de tenir com a referent polític el coronel Macià tenen penjada a la paret la imatge d’Adolf Hitler, apa tu, així, amb xinxetes, una instal·lació artística que ni el fanfarró Jean-Marie Le Pen hauria gosat tenir a casa. Miro de fer memòria i res de res. He conegut bé el místic Raimon Galí, enamorat dels plomalls i dels uniformes virils, un dels mentors de Jordi Pujol. I també Marc Aureli Vila i Heribert Barrera, dos vigorosos antifeixistes i antiracistes catalans que van mantenir viva la flama de l’independentisme implícit de la valent Esquerra Republicana de la Transició, l’únic partit català obertament contrari a aquella operació de desmemòria i de rendició davant dels autèntics nazis, o filofeixistes.
Ja sap tothom qui són i qui no són, eren i continuen essent els d’en Franco, els de les camises blaves, els que encara avui duen les mans tacades amb la sang de Lluís Companys, de Manuel Carrasco i Formiguera i de Josep Sunyol, culpable d’haver presidit el Barça. Tots aquells jutges i militars, els policies que treballaven per al règim com els germans Juan Creix, torturadors i ressentits, que de catalans no ho eren pas, encara que tots visquessin i treballessin a Catalunya, tots cada dia allà apallissant-nos i esberlant-nos el cap, professionals, de vuit a dues i les tardes lliures. I a sou de l’estat, deunidoret. El pare d'Inés Arrimadas també hi treballava amb ells però tothom sap que no era nazi. Des d’aquesta perspectiva,
el franquisme va ser un inacabable primer d’octubre que va durar quaranta anys, un primer d’octubre sense demà i que havia quedat establert així: els uns posaven els cops i els altres les víctimes. No hi havia ni hi ha nazis catalans perquè els grups ja estan fets prèviament i els pocs que surten li estan aguantant el güisqui al Tàcit o buscant-li un bon aparcament al Jorge Fernández Díaz. Els nazis quan es reuneixen internacionalment tenen sempre unes quantes cadires parades per als espanyols, sempre. I és curiós, mai no hi ha cap delegació de jueus, ni de negres, ni de catalans ni d’armenis. I no us pregunteu el per què perquè ho sabeu perfectament.
De nazis catalans no n’he conegut ni un però de marxistes catalans tots els que vulgueu i més, començant pel meu venerable mestre Josep Soler-Vidal, roig i petit com una maduixa. Jo anava a aquelles reunions de l’MDT, Moviment en Defensa de la Terra, el nom ens va quedar força bé, potser una mica massa agrícola, un front nacional unitari de les organitzacions polítiques de l’independentisme d’esquerra marxista dels Països Catalans, que ja pel subtítol us ho podeu imaginar, era més o menys com és ara l’independentisme pràctic.
Però sense cobrar del Parlament, això no, en aquella època les batusses ens les pagàvem nosaltres de la nostra butxaca. Tothom barallant-se amb tothom, però a mala llet, tothom malparlant de tothom i però, tothom també mirant d’orientar-se en aquell maremàgnum d’idealistes que volíem la pàtria encara no nascuda. En una d’aquelles olles de grills hi havia Antoni Castellà, un marrec, però sempre polit, sempre capaç i polític directe aleshores i ara. Em sembla una personalitat admirable de la nostra política nacional, no només perquè es va enfrontar amb un dels personatges més odiosos de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida sinó perquè el va acabar derrotant. I perquè ha aconseguit que el vell espai polític d’Unió Democràtica no estigui avui segrestat pels espanyolistes disfressats de sagristans tristos com ara Ramon Espadaler. La independència l’havíem de fer entre tots, dèiem, quan cantàvem cançons, i des de totes les posicions polítiques, però ara es veu que no. Ara han dit que parem. I, simultàniament, alguns comunistes dels comuns i alguns comunistes d’Esquerra el que han posat de moda és acusar tothom que no els convé de nazi.
Ara és nazi fins i tot parlar-se de vostè. Quan en Castellà i jo érem jovenets no es feia això, però ni de broma. A l’enemic nazi, al racista, se’l respectava i no se’l confonia. Entre d’altres coses perquè els vells exiliats catalanistes, els que realment havien conegut els nazis i s’hi havien enfrontat a mort, ens haurien clavat una hòstia tan estentòria que encara ens faria mal.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada