CRIT
Per Josep Bellpuig
18 de setembre de 2025
El passat 13 de setembre no va ser una data qualsevol per als qui encara creiem en les nacions europees i occidentals, en les nostres tradicions, en la nostra Història, en els nostres valors, en les nostres arrels i en la nostra llibertat. Londres va ser l’escenari d’una de les mobilitzacions més grans i significatives de les darreres dècades al Regne Unit. L’activista Tommy Robinson la va organitzar i liderar. Els carrers es van omplir d’una marea humana que, amb veu clara i ferma, va dir prou a la immigració, prou a les fronteres obertes i prou a la destrucció cultural que està patint Anglaterra i la Gran Bretanya, el seu sentiment identitari i les identitats autòctones.
La importància d’aquesta manifestació no és només numèrica —tot i que el volum de gent va ser impressionant, equiparable a qualsevol manifestació independentista de Barcelona en els moments àlgids del Procés—, sinó sobretot qualitativa. Ja no es tracta d’un grapat de patriotes aïllats o d’un moviment marginal: ara és la majoria silenciosa que s’ha cansat de callar. Famílies amb nens, avis que van viure un altre Regne Unit, joves que volen un futur digne… tots al carrer per defensar la identitat anglesa i la identitat britànica.
