CRIT
Les banderes que ho diuen tot
El símbol més visible d’aquesta jornada van ser les banderes. Les Union Jacks i les creus de Sant Jordi van tenyir Londres d’orgull patriòtic, mostrant que els anglesos i els britànics no s’avergonyeixen de ser anglesos i britànics. Després de la Operation Raise The Colours, una campanya que va portar durant aquest darrer mes a que milers de britànics pengessin milions de banderes angleses i britàniques arreu, la gran demostració de força d’aquesta gegantina manifestació ha estat la prova vivent que els anglesos no volen la demolició de la seva identitat pel wokisme i la substitució dels valors cristians per l’islam. A la manifestació també hi havia moltes banderes israelianes. I això no és casual. Israel simbolitza un Estat que no dubta a protegir la seva gent, les seves fronteres i la seva identitat nacional. La seva fermesa és un mirall en el qual molts patriotes occidentals ens emmirallem.
Reform UK i la veu del poble
Aquest esclat de protesta arriba en un moment clau. Les enquestes ja indiquen que el partit nacionalista britànic i conservador, Reform UK, podria guanyar clarament unes eleccions generals. La connexió és evident: la protesta del 13 de setembre no va ser una anècdota, sinó l’expressió visible d’un malestar profund que recorre tot el país. Nigel Farage i el seu partit podrien ser l’esperança que el Regne Unit deixi enrere dècades de submissió als polítics de Westminster, més preocupats de quedar bé amb les elits globalistes que de defensar el seu propi poble.
Irlanda i Austràlia també es mouen
El que es va viure a Londres és part d’una onada més àmplia que ja travessa tot Occident. A Irlanda, les protestes contra la imposició de centres d’acollida d’immigrants, contra la inseguretat que generen i contra l’arraconament de la cultura pròpia creixen cada setmana. El poble irlandès també diu prou.
A l’altra punta del món, a Austràlia, milers de patriotes australians han sortit als carrers amb missatges idèntics: defensar la nació, recuperar el control, protegir la identitat. És impossible ignorar que hi ha un fil conductor comú. De Londres fins a Dublín, de Sydney fins a altres capitals europees, el poble comença a reaccionar davant d’un model que ens condemna a desaparèixer.
Catalunya, un cas pendent
També a Catalunya caldria seguir aquest exemple. Si a Londres, Dublín o Sydney la gent és capaç de sortir massivament al carrer per defensar la seva identitat i per aturar la immigració massiva, encara més necessari és que el poble català ho faci. Perquè Catalunya viu una doble amenaça: d’una banda, la negació del seu dret a ser independent i mantenir la catalanitat de la Nació; de l’altra, la pressió immigratòria que altera el paisatge cultural i demogràfic del país. Espanya promou la destrucció de la nostra nació de totes les maneres possibles. A Catalunya Sílvia Orriols amb Aliança Catalana podrien liderar el nostre aixecament. Una gran manifestació independentista i contra la immigració seria el crit de rebel·lia que podria sacsejar la política catalana i posar sobre la taula el que ningú vol dir en veu alta: que sense sobirania i sense control de les fronteres, Catalunya corre el risc de desaparèixer com a nació.
Una batalla històrica
Ens insulten. Ens diuen “radicals”, “extremistes”, “ultres”. Però què hi ha d’extremista a voler viure en un país segur, cohesionat i fidel a la seva història? Quin odi hi ha en voler que els nostres fills creixin parlant la seva llengua i celebrant les seves tradicions? Els veritables extremistes són aquells que ens volen convertir en estranys a casa nostra, que obren les portes sense límits i que neguen el dret dels pobles a existir.
El 13 de setembre els anglesos van demostrar que ja no tenen por. Van demostrar que els patriotes són molts més dels que ells volen fer creure. Vam demostrar que la seva nació no és morta, sinó desperta i disposada a defensar-se.
El futur d’Occident
El que està en joc és molt més gran que unes eleccions o una llei migratòria. Està en joc el futur d’Occident. Continuarem per la via del suïcidi cultural, acceptant que la nostra identitat sigui diluïda fins a desaparèixer? O tindrem el coratge de fer el que van fer els nostres avantpassats: alçar-nos i defensar el que és nostre?
L’onada nacionalista que es va veure a Londres, a Dublín i a Sydney és només l’inici. Cada cop més persones obren els ulls i entenen que el temps s’acaba. Si no actuem ara, potser d’aquí a unes dècades ja no hi haurà res a defensar.
El 13 de setembre els anglesos van encendre una flama. Depèn de tots nosaltres, catalans i europeus, que aquesta flama es converteixi en un foc capaç d’il·luminar i de guiar la recuperació d’Occident.
No ens rendirem. No callarem. Som aquí per quedar-nos i per lluitar.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada