CENTRALISME
Mentre milers de milions en impostos s'evaporen cap a l'Estat, Catalunya gestiona la misèria competencial davant un mercat immobiliari completament col·lapsat.
L'Ull de DEU
29-09-2026 20:32 H
#UlldeDéu Des de l’altura precisa que dona el pas de gairebé una dècada, Catalunya es contempla avui com un trencaclosques de realitats paral·leles. Un exercici de nostàlgia de futur. L’any 2017 es va fixar en l’imaginari col·lectiu com una cruïlla de camins: la promesa d’una República d’avantguarda europea contra el pes gravitatori d’una realitat autonòmica que, nou anys després, es tradueix en una paràlisi estructural, especialment visible en el dret més elemental: un sostre on viure.
Si s’observa el país des d’una òptica zenital, el contrast entre el relat de la potència frustrada i la cruesa del present és demolidor. Els defensors d’aquella ruptura teoritzaven un model de benestar nòrdic, finançat amb una sobirania fiscal que hauria permès revertir dècades de dèficit crònic. Sota aquesta premissa, la gestió dels recursos propis hauria d’haver bastit un parc públic d’habitatge a l’alçada d’Àustria o dels Països Baixos, allunyant les noves generacions de l’asfíxia del lloguer. En lloc d’això, la cronologia històrica va triar la continuïtat de l’estatus quo.
A la dependència política s’hi ha sumat una sagnia econòmica silenciada però implacable: nou anys d’un espoli fiscal que, lluny de frenar-se, ha anat en augment. Mentre els impostos generats pel teixit productiu català marxen cap a Madrid per no tornar, Catalunya s’ha vist obligada a gestionar la
misèria de la quota autonòmica. Aquest buidatge sistemàtic dels recursos propis ha privat el país dels milers de milions d’euros necessaris per finançar polítiques residencials de primer ordre mundial, lligant de mans els governs locals davant la voracitat del lliure mercat.Mentrestant, la demografia no s’ha aturat. Catalunya s’ha consolidat com un dels pols d’atracció migratòria més intensos del continent europeu. El país s’ha saturat, absorbint un flux poblacional gegantí sense disposar dels recursos estructurals ni de la capacitat normativa per planificar la seva acollida. L’arribada constant de nous ciutadans, lluny de ser acompanyada per un creixement planificat i sobiranitzat de les infraestructures, ha acabat de col·lapsar un mercat de l’habitatge que ja estava sota mínims. La combinació d’una alta demanda demogràfica, un espoli fiscal asfixiant i una oferta immobiliària rígida ha abocat el territori a una crisi habitacional sense precedents.
La crònica d’aquests nou anys perduts no és només la història d’un debat d’identitats; és la constatació de la distància que separa el model idealitzat de país de la realitat pragmàtica d’una autonomia intervinguda. On s’hauria pogut alçar un disseny urbanístic d’avantguarda europea, avui hi ha llistes d’espera interminables, desnonaments diaris i generacions senceres excloses del dret a la llar. L’ull del temps observa una Catalunya que somiava en governar-se amb les seves pròpies mans i que ara, exhausta i saturada, compta el preu de les oportunitats que es van quedar a les portes de la història.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada