HISTÒRIA
%20i%20l'amputaci%C3%B3%20dels%20comtats%20del%20nord%20de%20Catalunya%20per%20part%20de%20castellans%20i%20francesos%20-%20Estat.png)
Quan el 7 de novembre de 1659 França i la Monarquia Hispànica signaven el Tractat dels Pirineus, les cancelleries de París i Madrid posaven punt final a un llarg període de guerres europees. Però, per als catalans, aquell acord simbolitzaria una de les ferides més profundes en la seva Història: la partició de la Nació catalana pactada pels seus dos pitjors enemics: Castella i França.
El segle XVII va ser un temps convuls. La guerra dels Segadors (1640–1652) havia deixat el Principat de Catalunya exhaust, però també havia fet evident una realitat: Catalunya era tractada per la monarquia hispànica com un territori subordinat, útil només fins que deixava de servir els interessos de Castella. França, per la seva banda, veia en Catalunya un aliat estratègic contra els castellans però també ambicionava les seves terres.
Quan la guerra entre França i Espanya arribà al seu final, els plenipotenciaris de les dues corones negociaren en absència total dels representants catalans. Catalunya no era considerada subjecte polític, sinó objecte, i per això
es pogueren repartir les seves terres amb la mateixa lleugeresa amb què es traça una ratlla sobre un mapa.El tractat establí que els comtats del nord —el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya— passaven a mans franceses. Aquella tràgica amputació territorial no fou només una qüestió administrativa: dividia una Nació, un Poble, i convertia els catalans en súbdits de dues monarquies rivals. Es tallaven d’arrel rutes comercials, relacions familiars i fluxos de població mil·lenaris.
El tractat dels Pirineus simbolitza fins avui la negació dels drets històrics de la Nació catalana. No es pot obviar que ni les Corts catalanes ni cap institució pròpia acceptaren aquella mutilació. El principi de sobirania catalana fou negat.
Després del 1659, els governs francès i castellà adoptaren vies diferents però convergents: la francesa, basada en la centralització lingüística i administrativa; la castellana, en la reducció progressiva de les institucions catalanes fins arribar al 1714, quan els Decrets de Nova Planta aboliren l’autogovern. De seguida els francesos es van posar mans a l’obra a l’hora de francesitzar les comarques catalanes nord-pirinenques i el 1700 el català fou interdit en els seus usos públics als comtats annexats a França. Anys després de l’annexió els catalans del nord van agafar les armes per expulsar els francesos, però la revolta fou aixafada pels invasors.
El Tractat dels Pirineus continua present en la consciència nacional catalana perquè representa la lliçó més dura d’un país al qual se li ha arrabassat el seu ancestral estat propi: quan els catalans no poden decidir sobre el seu futur, altres ho fan per ells. Aquest és un episodi cabdal en la nostra Història i un recordatori de la importància de la defensa de la integritat territorial de la Nació.
Més de tres-cents seixanta anys després, la frontera imposada segueix marcant vides i dividint la identitat catalana. Tanmateix, avui, els catalans del nord continuen lluitant per ser qui són, catalans.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada