OPINIÓ - EDITORIAL
La banalització de la xenofòbia i el racisme que fa l'esquerra catalana per raons electorals és molt perillosa per al conjunt de la societat, però també és un perill per a ella mateixa
 |
| El CIE de Barcelona, des d'on el govern espanyol expulsa immigrants regularment |
Vicent Partal
14.01.2024 - 21:40 Actualització: 14.01.2024 - 21:46
Per desgràcia, la vida política catalana ja fa dècades que és marcada per la disputa de l’hegemonia institucional entre Esquerra Republicana i Convergència Democràtica i el PDECat, primer, i ara Junts. Quan el carrer els ha pressionats, els partits han fet veure que podien treballar plegats per aconseguir la independència. Però la pulsió partidista s’ha acabat imposant gairebé sempre; ara sens dubte.
La competència és bàsicament de relat –és a dir, de control dels mitjans i generació d’ideologia– i d’ocupació de càrrecs institucionals –per a engreixar el partit-empresa i fer-lo com més potent i poderós millor. D’acord amb això, la realitat es disfressa i es dibuixa com interessa a cada moment.
Avui, com que ja no és realista pensar que ERC tinga intenció de fer res per assolir la independència, i Junts i la CUP també són sota sospita, ERC ja no vol disputar l’hegemonia en el terreny de l’independentisme i intenta de traslladar la batalla a
l’eix, tradicional i antic i més que desfasat, de confrontar això que en diuen dreta amb això que en diuen esquerra.Dic desfasat no perquè la contraposició entre llibertat i justícia s’haja exhaurit o superat, sinó perquè ara mateix l’esquerra catalana té d’esquerra tant com jo tinc d’espanyol: una etiqueta més o menys oficial sense cap correspondència amb la realitat. I la prova més evident és que van tenir una revolució popular a les mans –l’any 2017– i no solament no van saber fer res per guanyar, sinó que se’n van allunyar immediatament, abans que ningú, per concentrar-se en debats esotèrics sobre extremismes diversos i per emprendre una deriva antinacionalista que en alguns casos els duu gairebé a emular Ciutadans.
Ara, en veient l’augment de la presència pública i la centralitat de Junts, aquesta esquerra s’ha empescat un nou mantra, que és el de la xenofòbia d’aquest partit. L’ocurrència faria riure si no fos que és realment perillosa per a la societat. I també –per més que, enmig de la seua ignorància, no ho vulguen veure els dirigents actuals– destructiva per a la mateixa esquerra catalana, que per aquest camí tan sols pot anar cap a la irrellevància, com es va demostrant en tots els països europeus.
Sobre això hi ha tres elements que, a parer meu, són especialment preocupants. Primer, la banalització de la xenofòbia i el racisme. Segon, el contrast tan estrident entre la realitat i el món imaginari que despleguen. I en tercer lloc, la ignorància respecte d’allò que passa al carrer i respecte del debat intern de les esquerres europees.
La primera és molt greu. Que un batlle, a partir de fets reals, demane què s’ha de fer amb delinqüents reincidents si resulta que són estrangers, a parer meu això no és racisme. O és que no s’ha de poder ni tan sols debatre com cal resoldre casos com aquests? I que un partit independentista demane que el control de la immigració el tinga la Generalitat i no el govern espanyol no té res de racista. Com tampoc no és racista de creure i defensar que si Catalunya –com passa, efectivament– és un país que sempre ha estat de barreja i que sempre ha crescut integrant els nouvinguts, ara cal assegurar-se que aquest procés es faça adaptant-se al moment present. I això inclou tant l’escola i els mitjans com la policia i la justícia. Banalitzar tal com es banalitza el racisme i la xenofòbia, tan sols per consignes de partit amb interessos espuris, és molt greu.
El segon fet preocupant és el contrast tan sorprenent entre la realitat i el món imaginari on es mouen aquests grups. De debò que no són capaços de veure que una part important de la població –ho expresse de manera raonable i refinada o no– està preocupada i frustrada per això que veu com un canvi social molt gros? De debò que no s’adonen del fracàs col·lectiu que és la reculada diària i constant de la llengua catalana fins a extrems on no havia arribat mai? I de debò que no entenen que això preocupe la part de la població que té una sensibilitat mínimament catalanista?
La preocupació hi és, al carrer, i per tant cal atendre-la i oferir-hi alternatives, no pas negar-la i despatxar-la amb una apel·lació simplista a la xenofòbia. Perquè negar la realitat, en política, no serveix de res.
I, a partir d’això, és evident que hi ha maneres i maneres de respondre a la situació que vivim. Una és, dissortadament, el racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, que creix rabent a tot Europa i que cal combatre cada dia i a tot arreu. Però què passa quan les alternatives al racisme, en compte de proposar una actuació diferent, es limiten a dir que el problema no existeix i a acusar de xenòfob tothom qui opina que el problema sí que existeix? Doncs, com s’ha vist a tot Europa, passa que el feixisme creix i guanya adeptes perquè no hi ha cap debat real, sinó tan sols un forat negre a l’esquerra. I és això el que les esquerres catalanes volen que passe ací?
La ceguesa davant la realitat té un altre component: allò de la palla i la biga. Aquests dies han eixit tots com un sol home a atacar Junts i acusar-lo de xenòfoba, perquè ha dit –més aïna volen fer veure que diu– que cal pensar en l’expulsió dels delinqüents multireincidents que no són de ciutadania espanyola. Molt bé, i on són aquests crits i aquestes desqualificacions quan ahir Pedro Sánchez isqué a la portada d’El País a dir, ple d’orgull, que ací qui expulsa és ell i que això continuarà essent així?
Perquè resulta, si més no, xocant tant d’atac contra un futurible i tant de silenci en vista de la xenofòbia present, real i institucionalitzada.
Les darreres xifres disponibles demostren que el govern progressista espanyol va expulsar 1.592 immigrants durant el primer semestre del 2023 i que entre el 2005 i el 2023 n’expulsà més de 140.000, la meitat dels quals durant el govern de Zapatero. Vejam si ens entenem: resulta que Zapatero va expulsar l’equivalent a la població sencera de Sant Boi o d’Oriola, però el problema són unes declaracions de Junts? I la tanca de Melilla què? I les ganivetes de Marlaska què? I els CIE què? Són responsabilitat directa del PSOE i dels comuns-Sumar o no? I això no és xenofòbia i racisme? I es pensen que la gent no veu aquesta doble vara de mesurar que els fa perdre tota la credibilitat?
El tercer problema és la ignorància. Ignorància sobre allò que passa al carrer, que té molt a veure amb aquella explicació de la ciutadella de Christophe Guilluy. Ells viuen en un altre món, amb sous d’un altre món, amb vides i experiències d’un altre món, amb preocupacions i gaudis d’un altre món. Cada dia més descaradament.
Però si això és preocupant, encara ho és més la ignorància o el silenci sobre els debats que precisament afronta l’esquerra europea. Perquè l’esquerra catalana insisteix en les tesis més puristes just quan en tota l’esquerra europea hi ha debats molt seriosos i profunds sobre la manera d’encarar l’emigració. I molta autocrítica sobre allò que ha fet fins ara. A Dinamarca, a Suècia, a Alemanya, a França, a Portugal, als Països Baixos, a Anglaterra, a Eslovènia, a Grècia…
A Dinamarca, per exemple, el partit socialdemòcrata de Mette Frederiksen afirma que s’ha comès un “abús amb l’emigració” que diuen que cal rectificar perquè ha representat una “traïció a la classe obrera i a l’estat del benestar”. A Alemanya Die Linke s’ha ensorrat pel naixement dins seu d’un nou partit d’esquerres –encapçalat per Sahra Wagenknecht– que considera que l’emigració és un problema que cal regular urgentment per mantenir la societat democràtica unida. A Suècia, el novembre proppassat, el Partit Socialdemòcrata féu públic un document titulat “L’emergència de societats paral·leles“, en què diu que l’augment de l’emigració amenaça de crear dues societats dins el país, amb els emigrants tancats en guetos cada volta més violents, sotmesos a pràctiques inacceptables, ignorant la llengua sueca i la majoria relegats a una vulnerabilitat extrema que l’estat no pot tolerar sense perdre la raó última de ser.
Podríem continuar així tot el dia. Però la pregunta és si tot això ho ignora la nostra esquerra. Si no han seguit les controvèrsies. Perquè, sembla mentida, però resulta que la posició que explica Junts s’acosta molt més a tot això que debat l’esquerra europea avui que no pas a les consignes buides de l’esquerra catalana.
Voldria acabar, després d’haver fet l’anàlisi, amb una posició molt personal, perquè ningú no puga dir que esquive el debat i no vull pronunciar-m’hi. Com tothom, jo també he anat evolucionant ideològicament durant la meua vida, fins a arribar a un punt en què crec tan sols en una cosa: crec que tothom, ací i en qualsevol part del món, té el dret de viure una vida digna, que vol dir una vida sense por. I, per tant, crec que si per aconseguir-ho ha de canviar de país travessant les fronteres té el dret de fer-ho tantes vegades com calga, sense cap mena de restricció. Per a mi això no és una qüestió política que es puga debatre, sinó una posició moral. Però, precisament per això, estic convençut que aquestes coses s’han de fer especialment bé i que no es pot acceptar una situació en què la societat d’acollida tinga por de les conseqüències de l’arribada dels nouvinguts –que cal atendre amb molt rigor i gens de demagògia, encarant tots els problemes possibles per evitar que això passe. Simplement perquè si passa apareix el racisme –que és el pitjor corc que puga tenir qualsevol societat– i el nouvingut, que jo vull que no tinga por, en tindrà.
És per aquesta raó que m’irrita d’una manera tan personal la frivolitat de l’esquerra catalana en aquesta qüestió, i encara més l’aprofitament descaradament partidista i interessat que en vol fer.
PS1. El tema del control de la immigració la Generalitat el va estudiar molt seriosament en el Llibre blanc de la transició nacional, en què sí que va col·laborar tothom. Josep Casulleras s’hi ha capbussat i ens explica en aquest article els treballs que es van fer el 2014 per dotar el país d’un projecte viable en aquest àmbit.
PS2. Avui comencen les eleccions als Estats Units amb els caucus d’Iowa. Donald Trump és el candidat favorit en tots els sondatges però aquestes assemblees populars sempre són un cau de sorpreses. Ens ho explica Dan Balz, des de Des Moines, en aquesta crònica.
PS3. La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada