La independència el febrer del 2025 a tot estirar? I per què no? (II) Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Faig unes propostes d'accions per a aquest any i el vinent. Com a provocació. Com a exemple. Perquè ho entome qui vulga 

 

 

 

 

30.05.2022 - 21:40

Actualització: 30.05.2022 - 17:31

 

 

El títol d’aquesta sèrie, que vaig començar ahir recolzant-me en l’espatlla de Ramon Folch, fa referència a les primeres declaracions de la nova presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, que proposa de marcar-nos la fi d’aquesta legislatura, a tot estirar, per a llançar una segona ofensiva per la independència.

 

Hi ha gent que ha refusat la proposta de ple perquè considera que no cal tornar a posar-nos terminis i que aquest va ser un dels grans errors del període que va rematar amb el Primer d’Octubre. En discrepe obertament. Perquè crec que fixar objectius en el temps ajuda a concretar i inquieta l’enemic, dues tasques que ara mateix són imprescindibles.

 

D’altres han criticat que la data para molt lluny. Crec haver entès que la presidenta de l’ANC va dir que “a tot estirar” la independència hauria de ser el febrer del 2025, quan s’esgotarà el temps de l’actual govern autonòmic. Però no veig que haja dit res d’aprofitar qualsevol situació que hi puga haver d’ara fins aleshores. Siga com siga, em sembla una data prudent, perquè és evident que

d’ençà de la formació de l’actual govern d’ERC-Junts hem caigut en un pou profund del qual cal temps per a eixir. I del qual només es pot eixir, com recordava l’altre dia Clara Ponsatí en la seua trobada amb subscriptors de VilaWeb, a còpia de tornar a treballar des de baix, des de les bases del moviment. I això requereix temps.

 

 

La proposta d’encarrilar un procés de reestructuració del moviment independentista que esclate el 2025 a tot estirar, doncs, em sembla sensata. Sobretot, perquè combina de manera practicable la gosadia de saber que, efectivament, ho tornarem a fer amb la prudència de saber que s’ha trencat l’etapa que havíem viscut fins ara en la qual la població confiava, més o menys, en la direcció política. I que, per tant, el segon envit ha de partir d’unes condicions diferents del primer.

 

En aquest sentit, hi ha un factor essencial que s’ha de posar sobre la taula. El xoc del 2017 es va estructurar a partir de la idea que es podia passar de la llei a la llei. Que Espanya era un país democràtic que no faria servir la violència i que la Unió Europea vetllaria pels nostres drets individuals. I això no ha estat així. En el cas espanyol, el període posterior del govern de Pedro Sánchez i la coalició entre socialistes i Podemos haurà servit, com a mínim, per a deixar clar que no hi ha cap possibilitat que cap actor polític espanyol es comporte d’una manera diferent, maquillatge al marge, del que va fer Mariano Rajoy. I això és important. Però la situació europea i la diferència entre avui i el 2017 ja és tot un altre tema, per bé que no és el tema central avui. N’hi ha prou de constatar que no hi ha cap possibilitat, cap ni una, d’una negociació amb Espanya ni que Espanya accepte una via democràtica per a resoldre el conflicte.

 

Això ja ho hem entès, i cal que també entenguem que l’autonomia no portarà mai a la independència ans al contrari. I aquesta és una gran aportació del president Quim Torra. Torra va somoure la classe política catalana quan va dir, en la seua darrera entrevista com a president, concedida a VilaWeb: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.” Ni de la llei a la llei, doncs, ni comptar amb l’autonomia per a res. Vet ací dues raons que cal que el moviment interioritze i que demanen un cert temps per a ser païdes. Hi insistesc: m’agradaria que aquest govern caigués demà mateix, però si dura fins el febrer del 2025, que és el que ells volen, aleshores aprofitem aquest període de temps per reconstruir-nos i plantejar l’embat a l’estat en la posició més favorable possible. Com?

 

Torne a Ponsatí: des de baix. Des de baix. Des de la base. Aquesta és la qüestió primordial.

 

El poder local de l’independentisme

I aquest des de baix, a parer meu, s’ha de traduir poble a poble. La gran força de l’independentisme és la seua solidesa i arrelament local. I no parle dels ajuntaments sinó de les persones. Vages on vages del Principat, i també en bona part de la resta del país, trobes gent amb una capacitat intel·lectual i de treball enorme, amb una generositat social immensa i amb una gran credibilitat que donen la cara pel moviment.

 

Solen ser persones que són a l’ANC, o al Consell per la República, o al Debat Constituent, fins i tot encara en queden a Òmnium, però que les trobes sobretot en iniciatives locals de tota mena. Són gent que fa anys que pica pedra. I d’orígens ben diferents. Conec dirigents independentistes locals que havien estat batlles del PSC durant anys, per exemple. D’altres que són uns grans empresaris. N’hi ha que han treballat en el tercer sector durant dècades, mirant de rebaixar la fractura social. Que han organitzat i posat dempeus el feminisme a escala municipal. Que, simplement, són el centre de la cultura popular local. Que han defensat el territori contra l’especulació. I no en són ni un ni dos sinó milers. De Barcelona estant, i no diguem de València, es fa difícil d’observar el fenomen. Però sobre el terreny és d’una evidència incontestable.

 

Aquests referents morals i cívics els tornem a necessitar ara. I potser els necessitem més que mai. Ens cal que tornen a esperonar el debat en l’àmbit local, que tornen a dinamitzar la comunitat i que reprenguen la millor tradició de les setmanes prèvies al Primer d’Octubre: incitar aquella ebullició ciutadana que ens va fer guanyadors.

 

Aquesta és una tasca en la qual no podrem comptar amb els partits; si de cas, amb la CUP i amb aquella galàxia de propostes per ara confuses de quart partit que no arrenquen però la sola existència de les quals ja és significativa. I això no ho dic amb recança sinó amb alleujament. Perquè les contrarietats en un procés formen part de l’aprenentatge, i una altra de les coses que hem après és que el sistema de partits i la gestió que en fan “els nostres” va en contra dels interessos dels ciutadans i és un fre a l’alliberament nacional i popular.

 

Amb aquests vims, doncs –sabem què no funciona, sabem com no ho hem de fer, sabem qui ens dóna suport i qui no–, hem d’impulsar la nova fase del procés d’independència. I per això cal un cert temps.

 

Un calendari factible

Jo no sóc la persona més apropiada per a definir calendaris i maneres de fer. Ni és la meua feina ni en sé. Però posats a imaginar, i només als efectes de remoure-vos la panxa, proposaré una sèrie d’imatges que em semblen sensates.

 

Insistesc que a hores d’ara sabem moltes coses. Què hem fet bé i què hem fet malament. Però no ens les expliquem prou. Tenim gent que ens ho pot explicar bé i tenim la necessitat de sentir que som molts i que estem junts. Per què no començar a poc a poc, doncs. Per exemple: per què no convocar, qui siga, durant les setmanes que resten abans de l’estiu, un gran debat en cada capital de comarca amb dos o tres personatges dels molts que hi ha representatius de la dissidència per posar en comú les coses davant públics nombrosos i amb molta participació directa? Per què no fer aquests grans debats posant el mateix nom a tota la campanya i concentrant-ho en els mateixos dies? Per què no crear, d’aquesta manera, un crescendo amb actes d’aquest estil descentralitzats que ens porten a l’Onze de Setembre?

 

I seguesc. Per què no convocar un Onze de Setembre plantejat radicalment i obertament contra el govern i els partits i sense por de quanta gent vindrà? El 2010, la manifestació contra la sentència va ser un gran èxit, però a la manifestació de l’Onze de Setembre del mateix any i del següent, vam anar-hi poca gent. I el 2012 va esclatar tot. Dic un Onze de Setembre, però supose que ja s’entén que qualsevol ocasió d’acorralar aquest govern em sembla vàlida i útil.

 

I, anant més enllà, si tot això funcionés mínimament, per què no atrevir-nos a convocar una conferència nacional independentista a final d’any, per exemple, que unesca els esforços de l’ANC, del Consell per la República, del Debat Constituent, de totes les forces polítiques i sindicals rupturistes, del món de la cultura i l’economia i de totes aquestes forces locals tan importants? Per parlar, traçar i afermar els coneixements teòrics que tenim, per marcar a partir d’això un full de ruta, per reconèixer-nos els qui som, que som molts, i per donar forma a un organisme de coordinació i a uns mètodes de contestació que siguen l’emblema del nou moment. I per treure a passejar cares noves i fresques, si és possible.

 

Són tan sols uns exemples que pose sobre la taula per provocar. Per provocar-vos. Però que són factibles i que no són tan complicats de fer, d’aquesta manera o d’una altra, això que ho decidesca qui toque. I que a mi em serveixen per a interpretar i conciliar la distància entre l’avui i el 2025. Si tot això, o coses semblants, es fes durant el que queda del 2022 o els primers mesos del 2023, segur que tots encararíem el 2023 i el 2024 amb un context de pujada i de creixement del moviment i no amb aquesta lamentació i contrarietat en què ens movem ara. I, aleshores, la proposta de “el febrer del 2025 a tot estirar” crec que esdevindria molt realista.

 

Un detall final: tot això té sentit perquè sabem com es fa la independència perquè ja l’hem feta. I aquest és el tresor més preuat del 2017 sobre el qual, si no us fa res que continue aquesta sèrie i si l’actualitat no s’interposa, parlaré demà.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-independencia-al-febrer-del-2025-com-a-maxim-i-per-que-no-ii/