MÓN - EUROPA
"Quan el risc sigui assumible seré jo qui vingui amb els exiliats", diu l'advocat en aquesta entrevista prèvia a la declaració de Puigdemont a Sàsser
Per: Josep Casulleras Nualart i Albert Salamé (fotografies)
02.10.2021 21:50
Fa quatre anys que Pablo Llarena va a remolc en la persecució dels exiliats. Perquè a final d’octubre del 2017 l’advocat Gonzalo Boye va posar la base d’una estratègia judicial internacional contra la qual el Tribunal Suprem espanyol ha anat topant una vegada rere una altra. Amb la confiança de qui va un pas més endavant que el contrincant, Boye va apuntant en aquesta entrevista les línies mestres dels següents moviments tàctics, començant pel de dilluns a Sàsser i enfocant en tot moment el Tribunal de Luxemburg. I posa l’accent, sobretot, a les greus conseqüències que ja té i que tindrà per a l’estat espanyol l’obsessió contra Puigdemont.
—La vista de demà serà alguna cosa més que un tràmit?
—No serà un tràmit; s’hi discutiran qüestions tècniques molt importants.
—Com ara?
—La immunitat. I l’incompliment sistemàtic de les resolucions tant del Parlament Europeu com del TGUE.
—No sobre qüestions de fons, sobre els delictes pels quals el volen extradir?
—No arribarem fins aquí, perquè no es pot passar de la qüestió de la immunitat.
—Dèieu que aquest procediment és mort.
—Li farem l’autòpsia i el certificat de defunció el dia 4.
—Què espereu que digui la jutgessa de Sàsser?
—Crec que aprofundirà en la resolució de divendres passat.
—La resolució en què s’adheria al plantejament del TGUE del 30 de juliol?
—I als nostres plantejaments de tota la vida. És que la gent s’oblida
que aquests plantejaments els vam fer el dia 18 d’octubre de 2019, quan
el president es va presentar amb mi en una comissaria de Bèlgica. I el
dia 19, davant l’autoritat judicial va ser posat en llibertat i vam fer
aquests mateixos plantejaments. L’altre dia em preguntaven quina seria
l’estratègia a partir d’ara. Mai no hem canviat l’estratègia, i està
perfectament perfilada en un document de l’octubre del 2017.
—Què vau pensar quan vau saber que l’havien detingut?
—En aquell moment no hi havia temps per a pensar, només per a actuar.
Vaig posar en marxa el protocol que tinc dissenyat per a aquestes
situacions, vaig posar-me en contacte amb qui m’hi havia de posar, vaig
recollir tota la informació possible i ens vam posar a treballar.
—Voleu dir que ja teníeu previst que això podia passar?
—És que mai no ens vam refiar d’allò que va dir el regne d’Espanya
davant el TGUE, que les euroordres estaven suspeses. Teníem la intuïció
que això no era així i per això feia mesos que provàvem d’accedir a la
peça de situació personal del president i de la resta d’exiliats. I això
ens ha estat impedit fins aquesta setmana passada, en el cas de
Puigdemont, i fins la setmana vinent, quant a la resta. Nosaltres vam
dir al TGUE que crèiem que si allò que deia Espanya era cert, aleshores
no caldrien mesures cautelars, però no ens ho crèiem. I per això el
vice-president del tribunal, a la resolució del 30 de juliol, diu que si
sorgís una situació així, les hi tornéssim a demanar. Davant aquesta
situació teníem una previsió força clara de què havíem de fer.
—Hi havia policies espanyols quan el van detenir?
—Per claredat, per salut mental i fins i tot per salut democràtica seria
molt interessant saber la llista de passatgers que anaven en aquell
avió.
—Sospiteu que podia haver-hi policies espanyols?
—Que posin la llista damunt la taula. Sempre que cometo un error demano
disculpes. Que demostrin que estic equivocat i posin la llista de
passatgers damunt la taula.
—Si la detenció és il·legal…
—El problema és que des de la perspectiva d’un policia italià, ell té
una alerta al sistema i la persona davant. Quin marge d’actuació té? El
sistema li diu que aquest senyor que té al davant és en cerca i captura.
I ell compleix el seu deure. Aquella nit vaig parlar amb la policia
italiana, la policia de fronteres, no dic pas la DIGOS, i estic segur
que ells s’adonen que han pogut ser induïts a un error, però ja no
tenien capacitat de reacció perquè eren davant una realitat consumada.
Una pantalla de Sirene i la persona que cercaven.
—Però aquesta situació també hauria pogut passar
en uns altres estats per on va passar Puigdemont i no va ser així. Aquí
ho van preparar, no fou improvisat.
—Sens dubte que hi va haver una preparació, no per part de la policia de
fronteres a l’aeroport de l’Alguer, però hi va haver preparació. La
peça de situació personal del president ens aporta molta llum sobre
aquest tema.
—En quin sentit?
—Que tot i tenir immunitat com a eurodiputat, el Tribunal Suprem
espanyol va mantenir contactes amb unes quantes policies i una activitat
incessant per a vulnerar la immunitat i intentar la detenció en
diversos llocs.
—Abans del suplicatori?
—Abans del suplicatori i després d’haver estat elegit eurodiputat, el TS va intentar detenir-lo unes quantes vegades.
—I després del suplicatori?
—També.
—En quins països ha intentat el Tribunal Suprem espanyol de fer detenir Puigdemont?
—Àustria, Suïssa, França, Alemanya… Són quatre anys en què no han parat.
—Això pot accelerar les decisions que ha de prendre el TJUE sobre les euroordres i la immunitat?
—No accelerarà els ritmes, però consolidarà la nostra posició. Perquè és
clar que nosaltres no hem mentit mai. I encara més: tenim proves que
per a Espanya aquest cas és especial, un cas polític. I ara que tenim
aquestes proves les posarem damunt la taula.
—Amb tota la informació que teniu, qui penseu que va ser el responsable de fer detenir Puigdemont a l’Alguer?
—El responsable en darrera instància d’aquesta detenció és qui la té
acordada i no suspesa, el jutge Llarena. Però després hi ha un seguit de
responsables, com ara els serveis policíacs espanyols, que hi han
actuat d’una manera clara. I crec que l’instrument de tot això ha estat
l’advocada de l’estat, a la qual s’ha induït a dir coses que no eren
certes.
—Voleu dir que la van fer mentir al TGUE?
—Sí.
—A mentir sobre quina era la posició de l’estat?
—I sobre la realitat dels fets. Hi ha un problema de manca de veracitat
sobre els fets. Els fets eren que les ordres continuaven en vigor tot i
que a l’estatut del tribunal aquest procediment hauria d’haver quedat en
suspens. Si algú falta a la veritat dels fets, la conclusió jurídica
pot ser diferent. Si jo dic que en Pere és viu, és molt difícil que em
condemnin per assassinat. Però falto a la veritat perquè en Pere és
mort. Aquí no ens van donar la raó tot i que la teníem perquè una de les
parts, amb tota la credibilitat del món, va dir que això no era així.
I, a més, la seva postura era lògica d’acord amb el dret.
—I com que era lògica d’acord amb el dret europeu…
—…ens l’havíem de creure.
—No creieu que aquesta informació important, és a
dir, que les euroordres continuaven actives, no va ser traslladada
expressament a l’advocada de l’estat?
—És molt probable que no l’hi traslladessin.
—Però ella ho hauria de saber.
—Ella té la representació d’Espanya i segurament a les comunicacions que
haurà tingut amb el TS era una dada important a donar-li: “Sonsoles,
això no està suspès.” Conec l’advocada que representa el regne d’Espanya
i em sembla que si ella hagués conegut la dada, no hauria fet aquesta
al·legació. Però la va fer. La rescato com a professional seriosa, però
encaixa en una estratègia estatal, segur.
—També hi ha una responsabilitat del govern
espanyol, a més del Tribunal Suprem? Perquè havia d’estar al cas del
paper que hi feia la policia.
—Bé, si el govern espanyol ho sabia, va participar en aquest bunyol. I
si no ho sabia, ja podem plegar, perquè som en un estat en què el govern
no sap què fa la seva policia. I això és molt perillós.
—Podrien haver actuat a l’esquena del ministre Grande-Marlaska?
—Potser el ministre espanyol es va oblidar de traslladar la informació
al president del govern. A mi em costa de creure que si tenien totes
aquestes dades, no les traslladessin al govern italià. És a dir, aquí en
algun moment algú va actuar d’esquena a algú, no sé qui va ser, però la
responsabilitat no varia. Perquè un té culpa in eligendo o in vigilando;
vaig elegir malament el responsable, o l’he vigilat malament. I això és
molt seriós. Espanya s’ha posat en una situació en què jo no voldria
estar: la de la pèrdua absoluta de credibilitat respecte de les
manifestacions que faci als màxims òrgans jurisdiccionals
internacionals.
—Ja heu demanat les cautelars…
—Si demanem cautelars, no és perquè ens faci por la justícia italiana,
sinó perquè ens preocupa la injustícia espanyola. No demanarem una
mesura que pugui generar la sospita que dubtem de la justícia italiana.
Però evidentment hem d’assegurar una posició de tranquil·litat als
nostres defensats que va més enllà del dia 4.
—Unes noves cautelars poden servir per a aclarir encara més la situació perquè no el puguin detenir?
—Sens dubte. El TGUE es pronunciarà sobre l’espai d’immunitat als
vint-i-set estats de la UE, no sobre vint-i-sis. I això és una qüestió
que hi haurà gent que se l’haurà de fer mirar perquè no van mesurar, en
el desesperat afany de veure el president Puigdemont entre reixes, les
conseqüències dels seus passos. Aquesta precipitació, aquest no saber
actuar, aquesta deslleialtat ens porta a una situació en què hem avançat
molt.
—I ara el Parlament Europeu s’haurà de tornar a mullar.
—El Parlament Europeu haurà de defensar una situació que ja supera
l’àmbit de Puigdemont, Comín i Ponsatí, el de l’independentisme català, i
entra de ple a les garanties del conjunt dels eurodiputats. Perquè si
un jutge d’un estat membre pot posar en qüestió les decisions i
procediments que se segueixen al TGUE, quina garantia té qualsevol
diputat de no ser detingut demà?
—Presentareu una petició d’empara de la immunitat de Puigdemont al Parlament Europeu?
—De moment treballarem al Tribunal General de la UE. No hem arribat a
aquesta fase perquè tenim la vista del 4 i la qüestió del TGUE, més la
peça de situació personal dels exiliats…
—Aquest episodi pot accelerar la tornada de Puigdemont a Catalunya?
—El president tornarà quan acabem de fer la feina. Si la feina ara serà
més curta, no ho sabem, pot ser. Tingueu present una cosa: això ens
costa sang, suor i llàgrimes, i un esforç increïble, i no deixarem
passar cap oportunitat.
—Però pot ser que abans no resolguin sobre el
fons, amb unes cautelars que siguin encara més clares sobre la immunitat
de Puigdemont…
—La decisió de la tornada és una barreja d’aspectes jurídics i polítics.
Jo gestiono algunes variables, però mai no condicionaré les altres. No
em fico en política. Jo tan sols els lliuro els instruments perquè ells
puguin desplegar l’activitat política.
—Fins fa poc no hauríeu recomanat a Puigdemont de fer el pas de tornada des d’un punt de vista jurídic. I ara?
—Quan jo cregui que jurídicament el risc és assumible, seré jo qui
vingui amb els exiliats. El moment polític l’hauran de valorar ells.
Però no vindran per a ser detinguts, tancats a la presó i sotmesos a un
procés injust. La lluita que ells han establert és una altra. Quan
jurídicament sigui un risc assumible, ells l’hauran d’assumir en un
moment o un altre, i la decisió serà seva.
—Aviat s’obrirà una oficina dels eurodiputats a
Barcelona. Si vinguessin, estarien protegits per la part de la immunitat
que no es va veure alterada pel suplicatori?
—Jo entenc que sí. Però independentment de l’oficina, estan protegits.
Allò que és dramàtic no és que ells no tinguin immunitat, que la tenen,
sinó que els sigui vulnerada de manera sistemàtica. Els hem de donar
prou eines perquè aquesta vulneració arribi a uns mínims reconduïbles.
Però es veu que hi ha gent disposada a saltar-se qualsevol norma per
complir un encàrrec que sembla diví, que és l’empresonament de
Puigdemont.
—Per què penseu que van triar Itàlia?
—Perquè segurament no parlen italià i no es deuen haver llegit la llei
italiana. La reforma del 2021 de la llei italiana d’euroordres reforça
molt més la nostra posició, i per això creiem que van fer una mala tria.
També van triar Alemanya i van triar molt malament, no ho van entendre.
Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la
curvatura que té cada sistema. I dins Europa hi ha un seguit de
situacions que se’ls escapen. L’altre dia vaig llegir un article que em
va semblar bestial, que diu que el problema és de contactes, és a dir,
que volen enviar jutges d’enllaç perquè tinguin més bones relacions amb
els jutges italians i resoldre aquest problema. I fins i tot proposen
noms. Però què diuen? Que els jutges italians canviaran d’opinió perquè
estaran influïts per jutges espanyols? Em sembla molt greu. Això ho hem
fet traduir i ho aportarem dilluns. En quatre anys no han après res. El
problema no és de contactes. No conec la jutgessa italiana, i no
coneixia tampoc els jutges de Slesvig, però sí que sé com funcionen
aquests sistemes jurídics: a la llarga, funcionen sobre la base del
respecte al dret de la UE, que és justament allò que li falla a Espanya.
La justícia espanyola no havia tingut aquest desprestigi des de l’època
de Franco. I reconduir això serà difícil.
—Quan el Tribunal Suprem espanyol actua així, dieu
que us reforça la posició davant Luxemburg. Però quins mecanismes
efectius hi ha per a fer pagar a un estat l’incompliment flagrant del
dret europeu?
—El nostre aliat més gran en la defensa dels exiliats ha estat sempre
Pablo Llarena, i el TS. Perquè enforteixen cadascun dels nostres
arguments. Però més enllà que jo sigui el seu advocat, com a ciutadà,
crec que arrosseguem Espanya a una situació d’incompliment de normatives
europees, i això evidentment portarà Espanya a un procediment
sancionador. Els mecanismes hi són.
—Com en el cas de Polònia?
—Sí. N’hi ha prou amb llegir un dels articles de diumenge de la
Repubblica, que acaba dient: la UE no es pot permetre això. El mecanisme
de l’euroordre es va crear per la lluita contra el crim organitzat i el
terrorisme, i es prostitueix per a perseguir una persona per
l’activitat que fa i les idees polítiques que té. Això tard o d’hora
afectarà la credibilitat del sistema, i els interessos dels vint-i-set,
inclòs Espanya.
—Però aquests mecanismes depenen en bona part de
la Comissió per activar-los, i fins ara ha aplicat una doble vara de
mesurar entre Espanya i Polònia i Hongria.
—De moment. El TGUE i el TJUE tenen mecanismes per a instar la Comissió a
activar aquesta mena de procediments. Encara no és del tot madur,
entenc que a Catalunya es pensi que sí, però si no rectifiquen, acabarà
madurant. El TGUE i el TJUE són com el meu gat: fins que no li trepitges
la cua és molt afectuós. Però si la hi trepitges, és una fera.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada