El periple per a obtenir la “mare de Satanàs” i la responsabilitat de l’estat espanyol

 

 

SOCIETAT - POLÍTICA I JUSTÍCIA

 

 

Els testimonis expliquen al judici del 17-A la faciliat amb què els autors dels atemptats van comprar grans quantitats de precursos d'explosius  

 

 

Per: Josep Casulleras Nualart

25.11.2020  13:18

 

 

Quan el 16 d’agost del 2017 al vespre va esclatar la casa d’Alcanar, ningú no s’imaginava que hi hagués allà dins entre dos-cents i cinc-cents quilos de material explosiu que els membres del grup de Ripoll que liderava Abdelbaki Es-Satti preparave per a atemptar. Concretament, preparaven, segons l’informe dels Mossos inclòs en el sumari del judici del 17-A, triperòxid de triacetona, o TATP, conegut amb el nom de “la mare de Satanàs”, molt volàtil i inestable, que en el moment de l’explosió era en procés d’assecat. Per a fabricar-lo, els calien unes grans quantitats, centenars de litres, de peròxid d’hidrogen (aigua oxigenada molt concentrada), àcid sulfúric i acetona. Són unes substàncies que es poden adquirir en comerços, però que en grans quantitats són efectivament precursores d’explosius. I la sessió d’avui del judici ha permès de resseguir el periple que alguns dels membres del grup, inclosos els acusats Mohamed Houli i Saïd Ben Iazza, van fer per a obtenir-les. Però també ha servit per comprovar com el jutge Guevara no està disposat a facilitar a alguna de les acusacions la pretensió d’assenyalar la responsabilitat que hi té l’estat.

 

Els membres del grup van anar entre el juliol i el començament de l’agost del 2017 a diversos establiments, com ara

drogueries, demanant de comprar tot l’estoc que tinguessin d’aquests materials, que es venia en garrafes de vint-i-cinc litres. Ho feien amb diversos pretextos, com ara, en el cas del peròxid d’hidrogen, poder portar-lo al Marroc per a emblanquir roba, perquè allà costa de trobar; o en el cas de l’acetona, utilitzar-la per a la neteja en una fàbrica de fusta, tal i com ha explicat el venedor d’una botiga de pintures de Vic. Aquest venedor, i uns altrs testimonis d’uns altres establiments, coincidien en la descripció dels joves que els venien a demanar els productes: que eren educats, que parlaven un català perfecte, que no semblaven sospitosos de res.

 

Els testimonis han explicat que pretenien fer la compra sense factura, però que ells s’hi van negar. Per fer la compra d’aquesta mercaderia perillosa calia fer una fitxa de transport, tot identificant-ne l’origen, la destinació, la matrícula del vehicle i el DNI del transportista. Però amb aquest sistema rutinari sobre en el transport no n’hi havia prou, perquè no hi havia pas cap sistema de control de seguretat estricte sobre la compra d’aquestes substàncies. I això malgrat el fet que feia tres anys que l’estat espanyol havia d’haver aplicat una normativa europea en aquest sentit, i no ho feia. Per això, perquè no s’aplicava, fou tan fàcil que adquirissin aquells productes.

 

Aquest element el posen damunt la taula els advocats de la família d’en Xavi, el nen de tres anys de Rubí mort a la Rambla. Quan hi va haver els atemptats, l’estat espanyol tenia obert un expedient de la UE perquè no tenia regulat el control de la venda de substàncies que són precursores d’explosius, i sobretot perquè aquestes substàncies ja havien estat utilitzades anteriorment en els atemptats de París i de Brussel·les. “Entenem que la competència directa era del secretari d’estat de seguretat, aleshores José Antonio Nieto, havia d’haver regulat i haver pres les mesures necessàries, quan érem en un nivell 4 d’alerta antiterrorista. No pot ser que nosaltres puguem anar a comprar aquests precursors explosius, sense cap impediment, que aquells nois compressin una quantitat tan gran de material si hi havia una normativa europea que obligava a regular-ho”, explicava Jaume Alonso-Cuevillas a VilaWeb. I l’advocat Agustí Carles ha provat de demanar als responsables d’aquells establiments quina normativa s’aplicava en aquell moment, però el jutge Alfonso Guevara ho ha impedit, perquè ho ha trobat impertinent.

 

Aquesta acusació prova de demostrar que l’estat espanyol fou negligent en aquest sentit, i que per tant hi té una responsabilitat civil. Però l’Audiència espanyola, tant en la instrucció com ara en el judici oral s’ha negat a permetre que s’hi aprofundeixi i, de fet, ha denegat la petició que comparegués com a testimoni l’aleshores secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto.

 

 

 

ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-17-a-ripoll-explosius-mare-de-satanas/