OPINIÓ - DIARI D'UN JUDICI POLÍTIC
Els testimonis de Zoido i d'Urkullu revelen la nul·la voluntat del govern espanyol d'optar pel diàleg polític i també la preparació d'una repressió policíaca
28.02.2019 20:20
Marchena no diu pas que no es puguin projectar els vídeos, sinó que ja els veurem en la fase de la prova documental. No pas ara, amb els testimonis. Salellas li ha recordat la
importància de fer-ho amb un testimoni com Zoido, per confrontar allò que va passar amb les afirmacions que feia, perquè constatés que efectivament els agents de la Guàrdia Civil havien actuat d’una manera que violava el protocol d’actuació, que diu que no es pot pegar a la part superior del cos ni a la cara. L’informe de Núria Pujol-Moix especifica més d’un centenar de traumatismes a cap i coll i prop de tres-cents en zones superiors del cos. No ho hem pogut veure en imatges. El criteri ha canviat, justament avui, l’endemà de l’incident amb Antonio Baños i Eulàlia Reguant, que no van voler respondre com a testimonis a les preguntes del partit d’extrema dreta Vox.
A Marchena li ha canviat el gest. Avui ha estat més tens,
més crispat, més intransigent, sense la màniga ampla que ha volgut
exhibir durant les primeres setmanes de judici. Sembla que a ell i als
altres magistrats (recordem el jutge Luciano Varela picant indignat amb
els papers a la taula quan Baños es negava a respondre) han volgut dir
prou. I la caiguda de la màscara garantista arriba molt poc abans de la
fase de declaracions de testimonis de comandaments policíacs, que tindrà
lloc la setmana vinent. Ha arribat el dia que Zoido ha vingut com a
testimoni, un aperitiu del que pot venir la setmana vinent. S’ha tret
les puces de sobre, l’ex-ministre, sobre la responsabilitat de la
violència real de l’1-O, la de la policia. Diu que desconeixia el
dispositiu que es va preparar perquè actués la Guàrdia Civil i la
policia espanyola el dia del referèndum i els criteris amb què van
actuar, i per què van anar justament als col·legis en què havien de
votar Puigdemont, Junqueras, Forcadell i altres dirigents. Rajoy i Sáenz
de Santamaría deien que tampoc en sabien res, del dispositiu, que ells
parlaven amb Zoido. I aquest diu el mateix, que ell no n’era
responsable, que això era cosa de Diego Pérez de los Cobos, que
declararà previsiblement dimarts vinent.
Zoido, de testimoni a acusat
Amb l’interrogatori a Zoido, el més llarg de la jornada,
els advocats de les defenses han situat de nou el judici en el punt que
hauria de ser objecte de judici, és a dir, en qui fou culpable d’aquella
repressió, d’aquella desproporció planificada i executada sense
miraments. Zoido, de testimoni a acusat. Els advocats Salellas, Pina,
Melero i Van den Eynde n’han extret unes quantes perles i moltes
contradiccions. Com ara que hagi estat incapaç de sostenir amb proves o
fets concloents les afirmacions que desconfiava dels Mossos d’Esquadra i
del major Trapero ja abans de l’1-O per a dur a terme les ordres de la
fiscalia, primer, i de la jutgessa Mercedes Armas després de fer tancar
els col·legis electorals. O quan li ha caigut a terra l’argument repetit
manta vegada per ell i els seus amplificadors mediàtics des de fa un
any segons el qual el desplegament de Mossos l’1-O de sis mil agents era
insuficient, passant per alt que aquell dia els agents de la policia
catalana van fer més hores en conjunt que no les que van fer en les
eleccions imposades del 21-D. O per exemple quan Xavier Melero li ha fet
veure la poca eficàcia de les actuacions de la Guàrdia Civil i de la
policia espanyola el dia 1 per substituir la feina dels Mossos: entre un
5-10% de tancament de tots els col·legis. I més de mil ferits, en
canvi. I encara més: la contradicció flagrant entre allò que van fer
aquells dispositius d’antiavalots amb la petició que feien la jutgessa
Armas de ‘no afectar la normal convivència ciutadana’ i del seu
secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto, quan deia una altra
ordre que calia prioritzar la seguretat de la ciutadania i dels agents
per damunt de l’eficàcia.
Ha estat escandalós. Zoido ha arribat a dir: ’si no
s’hagués incitat la gent a anar a votar no hauria passat res’. És el
relat de l’acusació, també. I el de tota la fase d’instrucció que va
dirigir Pablo Llarena però que les males llengües diuen que Manuel
Marchena seguia de ben a prop. És un enfocament preocupant, el de situar
els drets fonamentals fora del dret. Quan haurien de ser, efectivament,
al centre del dret. I això es veu amb les declaracions de Zoido i dels
fiscals, quan es deshumanitza la gent que votava l’1-O o que es
manifestava el 20-S; quan se’ls tracta ‘d’escuts per a impedir el
compliment de les ordres judicials’, o de ‘murs humans llançats contra
els agents’. Per això a Zoido li és igual que els agents peguessin al
cap i a la cara, que obrissin el cap a tanta gent i que causessin una
trentena de traumatismes cranioencefàlics. I fins i tot diu, com si fos
una prova de la rebel·lió, que allà on hi va haver més problemes la gent
s’enllaçava amb els braços i seia a terra, i quan els feies alçar
tornaven a seure’. Justament ha esmentat un dels comportaments de la
resistència pacífica. L’ha criminalitzat.
Aquest és el valor del testimoni de Zoido per a les
defenses i per als acusats. Malgrat les pegues de Marchena, malgrat la
negativa a projectar el vídeo de la violència que van cometre els seus
policies. Per a les acusacions, Zoido els ha permès treure una nova
carta que fins ara no havien ensenyat i que s’allunya directament dels
fets de l’1-O i del 20-S, que és la petició de compra d’armes i munició
per als Mossos d’Esquadra del 2016 que el ministeri va impedir. Eren
‘armes de guerra’, diu Zoido. Van veure que no eren pertinents i no van
autoritzar-ne la compra. La fiscalia i Vox, de la mà, han demanat si hi
havia llançagranades i demés material bèl·lic. Zoido no ho ha sabut dir.
I punt.
Una oportunitat i una dificultat
En l’ambient d’aquest darrer dia de judici de la setmana
suren dues sensacions. La primera és la d’una premeditació per part del
govern espanyol a l’hora de construir tot un dispositiu repressiu amb
vista al referèndum. La preparació d’un contingent de tants milers
d’agents que fos enviat a Catalunya requeria molt de temps, i ahir Sáenz
de Santamaría ja va dir que se’l van començar a imaginar quan van
veure, el juliol del 2017, que Joaquim Forn assumia el càrrec de
conseller d’Interior. Resposta policíaca en comptes de diàleg polític;
aquesta és la conclusió, reforçada amb el testimoni del lehendakari, Iñigo Urkullu,
que ha deixat en ridícul el testimoni d’ahir de Rajoy bo i declarant
que sí que es van reunir tots dos, que van tenir un contacte periòdico
durant el setembre i octubre del 2017 en un intent de mediació per
encarrilar un diàleg que el president espanyol mai no va voler i que el
president català va provar fins al darrer moment. Potser això s’hauria
de jutjar. L’envit de les defenses aquestes setmanes vinents serà
mantenir el focus i la mirada acusatòria en allò que va fer el govern
espanyol, i no tant en allò que van fer els acusats d’aquest judici
polític. Perquè aquesta és la causa amagada.
Però tindran una complicació al davant que avui s’ha
revelat i que té a veure amb el segon element que sura entre les parets
de marbre del Suprem: que el marge de maniobra de les defenses cada
vegada serà més estret, que aniran més encotillats i que el marge
d’interpretació del tribunal durant les pròximes fases del judici mai no
els jugarà a favor. Perquè Manuel Marchena ha decidit que ja era hora
de treure’s la màscara.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
