OPINIÓ - ANÀLISI
Gran part del reconeixement català es trobarà en l’opinió pública que es formi i sobre quins valors i què vol representar Catalunya al món.
15.09.2017 22:00
Els primers mesos van estar marcats per les conferències de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Brussel·les i a Madrid, però sobretot pel judici del 9-N contra l’ex-president Artur Mas i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, que van ser acompanyats per quaranta mil persones. Una trentena de corresponsals del New York Times, The Washington Post, BCC, The Guardian, Le Monde i d’agències com Reuters, France Presse o Associated Press se’n van fer ressò des del mateix escenari.
Quatre dies abans d’aquest esdeveniment, la presidenta del parlament, Carme Forcadell, es va reunir amb trenta corresponsals, cosa que va ser clau per explicar la informació des del punt de vista independentista, ja que la majoria d’aquests estan establerts a Madrid i tenen com a capçalera els mitjans de la capital, principalment El Mundo i El País.
L’anunci de la data i pregunta també va tenir un ample ressò internacional, així com l’entrevista a la CNN o amb cinc dels principals
mitjans simultàniament (Financial Times, Le Monde, Corriere della Sera, Süddeutsche Zeitung’ i e Diario de Notícias portuguès), que va causar una polèmica entre els mitjans i Ciutadans, atès que aquests van acusar la Generalitat d’haver pagat per l’entrevista. Es va acusar els mitjans d’haver acceptat diners de polítics, fet que posava en dubte la seva objectivitat i que va ser negat pels mateixos corresponsals i pel president del Cercle de Corresponsals Estrangers de l’estat espanyol. Per una altra banda, el corresponsal a Brussel·les del diari Libération va denunciar que havia rebut pressions de Madrid per haver acceptat de presentar un acte amb l’ex-president Mas en aquella ciutat.
Els mitjans internacionals s’involucren
El mes de juny, el New York Times i l’Irish Times es van posicionar a favor del referèndum i Le Monde va demanar a Rajoy que permetés l’1-O. Els dos diaris se sumen a les editorials que van manifestar la voluntat de permetre la votació abans que Bloomberg i The Economist. També cal afegir-hi mitjans de prestigi com el Financial Times, Der Spiegel o Süddeutsche Zeitung, que recentment han criticat l’estratègia del govern espanyol d’utilitzar la justícia i no donar solucions polítiques.
També s’han manifestat a favor de l’1-O cinc premis Nobel de la Pau, el fundador de WikiLeaks, Julian Assange i l’ex-ministre grec Gianis Varufakis. Fins enguany, la premsa havia mantingut una posició neutral, informant més dels successos que prenent-hi part, però a mesura que s’ha anat acostat el referèndum i han vist que era inevitable abordar les reivindicacions, els mitjans han demanat una solució.
El diari econòmic Expansión va assenyalar que la convocatòria del referèndum havia convertit Catalunya en el principal tema de l’agenda política dels analistes i inversors de la City de Londres, per davant del Brexit i de les reformes de Macron. El banc JP Morgan aconsella de vendre bons espanyols, ja que la situació ‘posa a prova els límits de l’ordre polític i legal a Espanya’, mentre Goldman Sachs assegura que hi haurà referèndum l’1-O tot i que l’estat espanyol s’hi hagi oposat.
 |
| Tendència política de Catalunya en Google Trends. |
En el procés català hi ha hagut dos esdeveniments que han posat el focus internacional sobre el país: la campanya i les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, que van donar una majoria absoluta independentista, i el 9-N del 2014, en què 800 periodistes de 240 mitjans van seguir el procés participatiu.
El següent ja és el moment actual. Tot i que ha tingut un seguiment intermitent per la llargada del procés i els pocs canvis radicals en el marc de relació, la convocatòria del referèndum ha centrat els mitjans de tot el món en Catalunya.
Encara no hi hagut cap votació i ja és el moment més seguit des de les eleccions del 27-S. Cal afegir que, a diferència del 9-N, el resultat de l’1-O es considerarà vinculant. Tenint en compte això i que els mitjans s’han posicionat a favor d’una solució i han criticat la repressió desmesurada de l’estat espanyol, és d’esperar que hi hagi un seguiment sense precedents a Catalunya.
Forta presència en els mitjans internacionals
El Real Instituto Elcano, considerat el think tank més important de l’estat espanyol, va publicar fa poc una investigació sobre la presència d’Espanya en la premsa internacional durant el 2016 (i, anteriorment, del 2015) i la imatge que va projectar en els mitjans internacionals més influents.
L’estudi analitza 127 articles dels disset diaris més prestigiosos (Le Monde, Financial Times, The times, Wall Street Journal…) i mostra que el procés independentista és el segon tema polític més tractat del 2016 i el més mediàtic del segon semestre del 2015.
Si observem les dades del segon semestre del 2015, en què el sobiranisme català tenia més presència per la campanya i les eleccions del 27-S i la formació d’un govern independentista, veurem que aquest va ser el tema central, amb molta diferència, de la premsa internacional sobre política a l’estat.
 |
| Font: Servei d’Informació i Documentació del RIE. |
L’any 2016 va estar marcat pel blocatge institucional. Una crisi d’inoperància que no s’havia vist des de la transició. Va ser necessari repetir les eleccions per manca d’acord i no va ser fins que es va apartar Sánchez a dins del PSOE que va ser possible de resoldre la situació. En canvi, pel sobiranisme va ser un any sense cap gran esdeveniment mediàtic internacionalment, de transició, amb la investidura de Puigdemont i els enfrontaments entre JxSí i la CUP pel pressupost i la moció de censura com a fet principals. Per tant, un any de transició cap al 2017, en què ni tan sols l’Onze de Setembre no va tenir una reivindicació clara.
Tot i això, durant aquest any marcat pel blocatge de la política espanyola, 194 articles dels 1.127 analitzats de la premsa internacional de referència (un 17%) tractaven la situació catalana, només per darrere del blocatge parlamentari (18%), la corrupció (14%) i el govern espanyol (13%).
El cas català, en el centre de la informació
Respecte del procés català, l’estudi considera que la premsa és majoritàriament neutral, que informa dels successos més que no pas prendre’n part, i situa el cas català com un dels principals desafiaments als quals ha de fer front l’executiu de Rajoy.
Sobre temes de l’estat espanyol, segons l’informe, els mitjans mostren una imatge negativa de la classe política espanyola, a la qual responsabilitzen del blocatge polític per ser incapaç d’arribar a acords en qüestions fonamentals, i culpen els polítics de la situació per incompetència dels líders. El partit més tractat és el PSOE, principalment per la crisi interna, la qual vinculen a la crisi de la socialdemocràcia europea.
També té una força presència, segons les dades, la corrupció de la classe política i d’empresaris relacionats, encara que no mostren els ciutadans com a corruptes, sinó cansats per la situació, i en culpen els polítics. Assenyalen l’estructura oligàrquica del sistema polític, basat en la lleialtat personal, professionalitzat i partidista; cosa que comporta un fort descrèdit de la política estatal.
Un altre estudi, també publicat recentment i coordinat per Carles Porta, Marcel Mauri i Cristina Perales, tracta la presència i el relat del procés català a la premsa internacional en el període 2010-2015. Havent analitzat 300 peces de setze mitjans de vuit països, mostra que la majoria de mitjans anglosaxons posen l’accent en el fet que votar és legítim, tot i que tenint en compte la posició espanyola, que ho considera il·legal, demanen un acord entre els dos governs.
En canvi, els alemanys ho centren en l’aspecte econòmic i ho situen com un possible problema, tot i que aquest 2017 els principals diaris (Der Spiegel i Süddeutsche Zeitung, per exemple) han criticat l’estratègia de Rajoy. Els mitjans que més peces han fet entre 2010 i 2015 han estat el Corriere della Sera, amb 34 peces sobre el procés català, seguit per Le Figaro i The Guardian, amb 33.
La internacionalització, clau en l’estratègia catalana
Una enquesta recent mostrava que el procés independentista era conegut arreu d’Europa, ja que entre el 62% i el 87% dels ciutadans dels països entrevistats sabien la situació política en què es trobava Catalunya. Un èxit d’internacionalització.
El Consell Assessor per a la Transició Nacional recollia en un informe les recomanacions de les línies mestres de la interacció de Catalunya amb l’exterior i, per tant, més enllà del missatge que es dóna a la resta d’acords polítics, és important quin missatge es vol mostrar a la premsa internacional.
En primer terme, una justificació exigent de l’autodeterminació, amb tres tipus d’argumentació basats en els principis democràtics, l’autodeterminació nacional i el fet que és l’últim recurs davant la manca de solució que tenen les aspiracions d’autogovern de Catalunya dins del marc espanyol, subratllant en tot moment la dimensió pacifica i democràtica.
Cal un discurs sobre el rol que Catalunya ha de tenir al món i què pot aportar-hi, així com la vocació europeista, per la seva obertura econòmica i la seva mida, li interessa un espai europeu fort tant pels ciutadans com per les empreses, així com una Europa quasi federal que asseguri la creació d’un espai econòmic competitiu i defensi la democràcia de qualitat a tot el continent. També pot ser un actor clau en la Mediterrània, on pot ajudar a reduir la inestabilitat (migratòria, energètica, cultural i comercial).
Per una altra banda, recomana de renunciar a qualsevol referència a l’Europea dels pobles. Ho argumenta en el fet que el corredor bàltic i la part central de l’Europa de l’est poden ser els més oberts a reconèixer un nou estat, ja que han estat marcats per ocupacions i la reafirmació nacional. Però les principals dificultats per al reconeixement serien que es posés en perill l’existència de la Unió Europea o el fet que hi hagi importants minories nacionals. No en volen cap precedent i consideren necessari evitar estratègicament un discurs sobre l’Europa dels pobles.
Tampoc cal amagar que el procés pot desestabilitzar l’estat i Europa, però és necessari remarcar que aquesta inestabilitat és causada pel rebuig del govern espanyol a negociar un acord, i aconsella d’implicar la Unió Europea una vegada comenci la secessió, i posa com a exemple la partició de Txecoslovàquia. A la vegada, cal oferir a l’estat un marc institucional que permeti de mantenir una cooperació estable i constructiva, amb la possibilitat d’un període de transició en què Catalunya vagi reduint les seves aportacions econòmiques gradualment.
Gran part del reconeixement català es trobarà en l’opinió pública que es formi sobre quins valors i què vol representar Catalunya al món.
Enllaç article d'opinió :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada