ESPANYA - FRANQUISME
El franquisme va aplicar la Llei d'Ordre Públic contra Euskadi i l'entorn d'ETA, els miners asturians i els estudiants universitaris i obrers de tot l’Estat entre el 1956 i el 1975.
per
Gemma Aguilera
09/07/2017
 |
|
|
El mateix dia que JxSí i la CUP presentaven la llei del referèndum, la ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal, amenaçava, novament, amb l'exèrcit, recordant als independentistes que "amb la Constitució, els exèrcits van rebre la missió primordial de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional".
Aquest dissabte el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha alertat al Consell Nacional del PDeCAT que l'Estat està disposat a fer qualsevol cosa per aturar el referèndum: "Tots hem sentit que l’Estat està disposat a tot per aturar el referèndum. I tot, vol dir tot”, ha remarcat. Rajoy no ha trigat gaire a refutar les seves paraules des d'Hamburg assegurant que ell només farà "allò que li permeti la llei", deixant en l'aire la possibilitat que acabi aplicant l'article 155 de la Constitució per impedir el referèndum o, com han publicat diversos mitjans, utilitzi la Llei de Seguretat Nacional, que donaria al president plenes facultats per donar ordres a les forces armades i als cossos de seguretat per Reial decret.
Madrid es prepara per a un escenari en què els independentistes tiraran endavant el referèndum d'independència amb un nou marc legal. I l’executiu de Rajoy ho considerarà “una emergència nacional" i un perjudici dels
"interessos generals" d'Espanya. Aquesta circumstància farà que l'Estat posi en marxa les eines coercitives que els ideòlegs de la Transició van fixar a la Constitució per a “situacions extremes i dany del sistema institucional”, tal i com han advertit diversos portaveus de l'executiu. Es tracta de l’article 116, que preveu l'estat d'alarma, d'excepció i de setge. Els partits que van avalar la Constitució l’any 1978 van acceptar que es declarés l’estat d’excepció, i per tant, es limitessin els drets dels ciutadans, quan s’alterés el "normal funcionament" de les institucions democràtiques o qualsevol altre aspecte d'ordre públic. Una circumstància que permetria a l’Estat mobilitzar l’exèrcit -sempre sota la direcció del govern espanyol i no de forma autònoma- per aturar el referèndum.
Però el cert és que la Transició no es va inventar res. Només havia d’adaptar una legislació que el franquisme ja havia desenvolupat, i que entre el 1956 i el 1975 el règim franquista va aplicar en onze ocasions. L'estat d'excepció ja estava previst en el 'Fuero de los Españoles' de l’any 1945, i va quedar regulat en l'article 35 de la Llei d'Ordre Públic de l'any 1959. S'establia que quan s'alterés l'ordre públic i les mesures ordinàries no fossin suficients, el govern podria, mitjançant un decret-llei, declarar l'estat d'excepció en tot el territori o en una part, suspenent determinats drets existents. També es prohibia la circulació de persones i vehicles en hores i llocs determinats, es podien produir detencions, es prohibia canviar de domicili a les persones sospitoses d'activitats subversives i s’autoritzava el registre domiciliari. A més, s’habilitaven tribunals especials o tribunals d'urgència, on els detinguts ni tan sols podien acollir-se a les ja escasses garanties judicials ordinàries del franquisme. Salvant les distàncies, el govern Espanyol ha modificat la llei del Tribunal Consticional per dotar-lo d'atribucions d'execució penal.
Aquest dissabte el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha alertat al Consell Nacional del PDeCAT que l'Estat està disposat a fer qualsevol cosa per aturar el referèndum: "Tots hem sentit que l’Estat està disposat a tot per aturar el referèndum. I tot, vol dir tot”, ha remarcat. Rajoy no ha trigat gaire a refutar les seves paraules des d'Hamburg assegurant que ell només farà "allò que li permeti la llei", deixant en l'aire la possibilitat que acabi aplicant l'article 155 de la Constitució per impedir el referèndum o, com han publicat diversos mitjans, utilitzi la Llei de Seguretat Nacional, que donaria al president plenes facultats per donar ordres a les forces armades i als cossos de seguretat per Reial decret.
Madrid es prepara per a un escenari en què els independentistes tiraran endavant el referèndum d'independència amb un nou marc legal. I l’executiu de Rajoy ho considerarà “una emergència nacional" i un perjudici dels
"interessos generals" d'Espanya. Aquesta circumstància farà que l'Estat posi en marxa les eines coercitives que els ideòlegs de la Transició van fixar a la Constitució per a “situacions extremes i dany del sistema institucional”, tal i com han advertit diversos portaveus de l'executiu. Es tracta de l’article 116, que preveu l'estat d'alarma, d'excepció i de setge. Els partits que van avalar la Constitució l’any 1978 van acceptar que es declarés l’estat d’excepció, i per tant, es limitessin els drets dels ciutadans, quan s’alterés el "normal funcionament" de les institucions democràtiques o qualsevol altre aspecte d'ordre públic. Una circumstància que permetria a l’Estat mobilitzar l’exèrcit -sempre sota la direcció del govern espanyol i no de forma autònoma- per aturar el referèndum.
Però el cert és que la Transició no es va inventar res. Només havia d’adaptar una legislació que el franquisme ja havia desenvolupat, i que entre el 1956 i el 1975 el règim franquista va aplicar en onze ocasions. L'estat d'excepció ja estava previst en el 'Fuero de los Españoles' de l’any 1945, i va quedar regulat en l'article 35 de la Llei d'Ordre Públic de l'any 1959. S'establia que quan s'alterés l'ordre públic i les mesures ordinàries no fossin suficients, el govern podria, mitjançant un decret-llei, declarar l'estat d'excepció en tot el territori o en una part, suspenent determinats drets existents. També es prohibia la circulació de persones i vehicles en hores i llocs determinats, es podien produir detencions, es prohibia canviar de domicili a les persones sospitoses d'activitats subversives i s’autoritzava el registre domiciliari. A més, s’habilitaven tribunals especials o tribunals d'urgència, on els detinguts ni tan sols podien acollir-se a les ja escasses garanties judicials ordinàries del franquisme. Salvant les distàncies, el govern Espanyol ha modificat la llei del Tribunal Consticional per dotar-lo d'atribucions d'execució penal.
 |
|
|
El franquisme contra obrers i estudiants
Ander Gurruchaga defineix al llibre El código nacionalista vasco durante el franquismo (Ed. Anthropos, 1985) els estats d’excepció dictats per Franco com “una reproducció simbòlica de l’acte fundacional del nou Estat franquista, perquè impliquen que obertament la violència es transforma en el principi fundador de l’ordre franquista. És una reproducció del codi de guerra que va originar el règim franquista, és a dir, la seva deslegitimació com a sistema social capaç de crear un espai públic de convivència”. El primer dels onze estats d’excepció es va decretar l’any 1956 a tot l’Estat, amb una durada de tres mesos, per aturar els conflictes a les universitats i la creixent conflictivitat obrera. Van quedar suspesos diversos drets, i la policia encara tenia més màniga ampla per exercir la violència repressiva. El 1958, un segon estat d’excepció va afectar únicament Astúries, era un primer avís per als obrers de la conca minera asturiana, que començaven a fer vagues.
La resposta van ser pallisses, acomiadaments, detencions, multes i desterraments durant quatre mesos.
L’any 1962, el règim franquista va suspendre durant tres mesos els drets de llibertat d’expressió i el secret de la correspondència, a més de prohibir les reunions i associacions per a finalitats lícites, a Biscaia, Guipúscoa i Astúries, novament amb l’argument de frenar la conflictivitat obrera a la conca minera asturiana i al sector metal·lúrgic basc. Aquell 1962 es va produir una gran vaga a la mineria asturiana, la primera durant el franquisme. I aquell torcebraç el van guanyar els miners, que van aconseguir que l’Estat accedís a les seves pretensions. Havien tingut ajuda internacional, amb un manifest d’intel·lectuals que van denunciar les tortures que el règim havia fet a les dones dels miners.
Aquell mateix any, es va decretar un altre estat d’excepció, en aquest cas a tot l’Estat i per un període de dos anys. El motiu que va al·legar el franquisme va ser la conflictivitat general en els centres industrials del País Basc i a les universitats de tot l’Estat, així com la reorganització de l’oposició al règim a la conferència política de Munic -V Congrés del Moviment Europeu-, que el franquisme va batejar com a ‘Contubernio de Múnich’. Hi van participar 118 polítics dels partits antifranquistes de l’Estat i a l’exili, tret del PCE. El següent estat d’Excepció seria només per a Biscaia, l’any 1967. Aleshores es va suprimir el dret a fixar residència, la inviolabilitat del domicili i les detencions no superiors a 72 hores. El motiu tornava a ser laboral: La vaga de Laminació en Bandes.
Ander Gurruchaga defineix al llibre El código nacionalista vasco durante el franquismo (Ed. Anthropos, 1985) els estats d’excepció dictats per Franco com “una reproducció simbòlica de l’acte fundacional del nou Estat franquista, perquè impliquen que obertament la violència es transforma en el principi fundador de l’ordre franquista. És una reproducció del codi de guerra que va originar el règim franquista, és a dir, la seva deslegitimació com a sistema social capaç de crear un espai públic de convivència”. El primer dels onze estats d’excepció es va decretar l’any 1956 a tot l’Estat, amb una durada de tres mesos, per aturar els conflictes a les universitats i la creixent conflictivitat obrera. Van quedar suspesos diversos drets, i la policia encara tenia més màniga ampla per exercir la violència repressiva. El 1958, un segon estat d’excepció va afectar únicament Astúries, era un primer avís per als obrers de la conca minera asturiana, que començaven a fer vagues.
La resposta van ser pallisses, acomiadaments, detencions, multes i desterraments durant quatre mesos.
L’any 1962, el règim franquista va suspendre durant tres mesos els drets de llibertat d’expressió i el secret de la correspondència, a més de prohibir les reunions i associacions per a finalitats lícites, a Biscaia, Guipúscoa i Astúries, novament amb l’argument de frenar la conflictivitat obrera a la conca minera asturiana i al sector metal·lúrgic basc. Aquell 1962 es va produir una gran vaga a la mineria asturiana, la primera durant el franquisme. I aquell torcebraç el van guanyar els miners, que van aconseguir que l’Estat accedís a les seves pretensions. Havien tingut ajuda internacional, amb un manifest d’intel·lectuals que van denunciar les tortures que el règim havia fet a les dones dels miners.
Aquell mateix any, es va decretar un altre estat d’excepció, en aquest cas a tot l’Estat i per un període de dos anys. El motiu que va al·legar el franquisme va ser la conflictivitat general en els centres industrials del País Basc i a les universitats de tot l’Estat, així com la reorganització de l’oposició al règim a la conferència política de Munic -V Congrés del Moviment Europeu-, que el franquisme va batejar com a ‘Contubernio de Múnich’. Hi van participar 118 polítics dels partits antifranquistes de l’Estat i a l’exili, tret del PCE. El següent estat d’Excepció seria només per a Biscaia, l’any 1967. Aleshores es va suprimir el dret a fixar residència, la inviolabilitat del domicili i les detencions no superiors a 72 hores. El motiu tornava a ser laboral: La vaga de Laminació en Bandes.
 |
|
|
L’excepció d’ETA
El sisè i el setè estat d’excepció tenen Guipúscoa com a focus. I ja no té a veure amb el moviment d’estudiants o la lluita oberta, sinó amb un nou agent, ETA. Es va decretar el 3 d’agost de 1968, l’endemà de la mort del comissari de policia Melitón Manzanas, considerat la primera víctima mortal d’un atemptat reivindicat per ETA. Manzanas va ser col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i va torturar alguns militants del grup armat. El règim va donar total llibertat a la policia per reprimir durant tres mesos.
Després d’un vuitè estat d’excepció a tot el territori, el 24 de gener de 1969 a causa de la conflictivitat a les universitats i a les fàbriques, el franquisme va tornar a decretar amb ETA en el punt de mira. Va començar el 4 de desembre de 1970 es va circumscriure a Guipúscoa durant tres mesos. La voluntat era eradicar la conflictivitat social generada a Euskadi pel judici de Burgos a militants d’ETA. El grup armat havia segrestat el cònsol alemany a Donostia, i demanava la vida dels processats a canvi del seu alliberament. El mateix desembre de 1970, un altre estat d’excepció del franquisme es va aplicar a tot l’Estat, en motiu de les accions de protesta contra el règim franquista i a favor de la llibertat dels militants d’ETA processats a Burgos.
El darrer estat d’excepció va arribar a les acaballes del règim. Va ser el 25 d’abril de 1975 a Biscaia i a Guipúscoa, novament, per ETA. El règim volia impedir les protestes per la mort dels activistes d’ETA i del FRAP condemnats en el darrer consell de guerra del règim franquista.
Enllaç noticia :
http://elmon.cat/noticia/191092/franco-va-decretar-lestat-dexcepcio-en-onze-ocasions
El sisè i el setè estat d’excepció tenen Guipúscoa com a focus. I ja no té a veure amb el moviment d’estudiants o la lluita oberta, sinó amb un nou agent, ETA. Es va decretar el 3 d’agost de 1968, l’endemà de la mort del comissari de policia Melitón Manzanas, considerat la primera víctima mortal d’un atemptat reivindicat per ETA. Manzanas va ser col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i va torturar alguns militants del grup armat. El règim va donar total llibertat a la policia per reprimir durant tres mesos.
Després d’un vuitè estat d’excepció a tot el territori, el 24 de gener de 1969 a causa de la conflictivitat a les universitats i a les fàbriques, el franquisme va tornar a decretar amb ETA en el punt de mira. Va començar el 4 de desembre de 1970 es va circumscriure a Guipúscoa durant tres mesos. La voluntat era eradicar la conflictivitat social generada a Euskadi pel judici de Burgos a militants d’ETA. El grup armat havia segrestat el cònsol alemany a Donostia, i demanava la vida dels processats a canvi del seu alliberament. El mateix desembre de 1970, un altre estat d’excepció del franquisme es va aplicar a tot l’Estat, en motiu de les accions de protesta contra el règim franquista i a favor de la llibertat dels militants d’ETA processats a Burgos.
El darrer estat d’excepció va arribar a les acaballes del règim. Va ser el 25 d’abril de 1975 a Biscaia i a Guipúscoa, novament, per ETA. El règim volia impedir les protestes per la mort dels activistes d’ETA i del FRAP condemnats en el darrer consell de guerra del règim franquista.
Enllaç noticia :
http://elmon.cat/noticia/191092/franco-va-decretar-lestat-dexcepcio-en-onze-ocasions
