La batalla per la celebració del referèndum fa l'efecte d'haver entrat en la fase definitiva. La sociovergència ha mobilitzat les mòmies del temps del tripartit per boicotejar-lo, però cada vegada hi ha més gent pròxima al poder que diu: "Aquesta vegada no passarà com sempre, aquest cop ni els espanyols ni els pallussos que ens vigilen impediran que actuem com a persones lliures."



Una cosa és segura: la cadena de comandament que connectava l'independentisme amb els interessos de l'Estat es comença a esfilagarsar i a trencar per tot arreu. Les melodies dels flautistes d'Hamelín sonen cada dia més desafinades. Els jocs de mans es van tornant desesperats. Fins i tot veig que es mobilitzen figures que pretenen dominar l'organització del referèndum des de l'ombra.



Veient que les enquestes donen resultats cada cop més depriments, una part de PDeCAT somia a jubilar Junqueras juntament amb Puigdemont, amb l'excusa del fracàs del referèndum. L'estratègia de
Junqueras és seguir callant i deixar que els dolentots acabin esclafats entre la pressió d'Espanya i la seva pròpia demagògia. El líder d'ERC confia que Madrid li farà la feina bruta tard o d'hora, i que llavors ell podrà saber del cert amb quines forces compta.



Les disfuncions en la cadena de comandament comencen a afectar el discurs jurídic que s'havia venut a l'independentisme per tal mantenir-lo lligat al marc legal espanyol. Després de liquidar el dret a decidir, ERC rumia ara com superar la llei de transició nacional per convocar el referèndum com Déu mana, encomanant-se als tractats signats per Espanya i a la legislació internacional sobre el dret a l'autodeterminació. La suspensió de la llei de consultes del Tripartit per part del TC, intenta mantenir en va una ficció que fins ara havia tingut l'independentisme corrent dins d'una roda com un hàmster.



La cúpula del PDeCAT -que no és estrictament la formada per Pascal i Bonvehí-, només pensa com tornar al poder o, en el pitjor dels casos, com salvar els privilegis que tenia la vella CiU. Pascal ha fet un bon moviment fitxant Víctor Puig com a cap de relacions internacionals. Puig és un dels pocs polítics formats i frescos que han pogut acumular experiència sense perdre l'autenticitat. Tindrà feina, si vol ajudar Pascal i sobreviure, però pot aconseguir-ho.



Per una vegada, es pot trencar la malla -la malla de pallussos i espanyols de la qual parlava Josep Pla. L'estructura autonomista no té manera d'aturar el referèndum, ni de reinterpretar-ne el resultat. Margallo va venir a Barcelona a amenaçar d'intervenir els Mossos i va acabar reconeixent sense adonar-se'n que aquesta intervenció no és possible i que, justament per això, no es va produir el 9-N -quan tots els intel·lectuals de Mas la vaticinaven i l'exigien al PP català-.



Com va reconèixer el mateix Rajoy a un periodista del país, Espanya només pot enviar-nos paperets i els paperets se'ls endú el vent. L'ambient de Place de la Concorde que els diaris i TV3 atien per explotar el cas Pujol com si encara estiguéssim als mesos previs al 9-N, cada cop ajuden més a entendre que, sense la llibertat, la humiliació és el destí de tot català que no vulgui renunciar al poder ni accepti de tornar-se espanyol.



A mesura que s'acosti el referèndum emergirà una xarxa cada cop més transversal de gent que no ha estat castrada intel·lectualment. Cada vegada serà més difícil de dissimular que sense llibertat no hi pot haver ni seny, ni racionalitat, ni cartesianisme. Les coses comencen a tornar al punt d'on no haurien d'haver-se desviat, el 2011. De moment, la batalla per definir el text del decret de la convocatòria ha començat.



Quan els diputats debatin i votin el decret, que pensin una cosa: Pujol, amb tots els seus crims i tots els seus defectes, al capdavall haurà mort per alguna cosa; en canvi, els polítics que tenim avui, si no fan el que toca, pagaran pel que ha fet Pujol sense gaudir com ell dels avantatges de l'autonomisme, ni de la seva petita part de glòria. I de res no els servirà criticar-lo en sermons furiosos i indignats.







Enllaç article :

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-decret-referendum_157296_102.html