«Què ha passat amb la DUI? Per què ha estat abandonada de forma tan escandalosa? Respondré: perquè és l'única manera d'escapar de l'autonomisme, a la puta i la Ramoneta, i al pitjor dels vicis catalans».
Francesc Puigpelat | 15/09/2016 a les 00:02h
 |
| Francesc Puigpelat |
Si un dia em trobés amb Lluís Llach, li preguntaria pel significat profund de la frase "que siguis Quan vell fondegis l'illa" de la seva cançó Viatge a Ítaca.
D'acord amb la terminologia establerta per Artur Mas, Ítaca s'ha
convertit, en la imaginari del país, en sinònim d'independència, de
manera que la resposta de Llach fóra de gran importància. Pel que
sembla, el significat de la cançó és que arribar a Ítaca no té cap
interès, ja que el sentit del viatge no és el punt d’arribada, sinó les
aventures que es viuen mentre el vaixell singla pel mar. Si acceptés
aquesta interpretació, la conclusió seria bastant descoratjadora: Llach,
Junts pel Sí, Puigdemont i Junqueras no volen arribar a Ítaca, ja que
són els mariners que els agrada es navegar i se sentirien perduts a
terra perduda.
He volgut ser optimista i no acceptar aquesta possibilitat,
però els esdeveniments de la Diada no em permeten pensar d'una altra
manera. L'11 de setembre i els dies següents tothom ha parlat de la RUI
impossible i les apostoflants eleccions plebiscitàries, mentre que ningú
esmenta la DUI. Aquest és un fenomen molt misteriós: Junts pel Sí va
guanyar els comicis fa un any amb un punt clau en el seu programa, la
DUI en un termini de 18 mesos. Avui, la DUI està totalment oblidada,
ofegada en un mar de confusió amb frases com RUI, plebiscit, ampliar la
base social, sobiranisme no independentista, etcètera.
Què ha passat amb la DUI? Per què ha estat abandonada
de forma tan escandalosa? Respondré: perquè és l'única manera d'escapar
de l'autonomisme, a la puta i la Ramoneta, i al pitjor dels vicis
catalans: queixar-se vicis i fer culpable Madrid de tots els nostres
problemes. És clar: si la Generalitat continua amb el "procés" sense fer
cap pas clar endavant, és molt més fàcil culpar Espanya per les seves
prohibicions i exercir el paper de víctima.
Ara bé, les víctimes no són sinó els perdedors, amb un nom menys dur suau i més atractiu.
Als catalans, sempre atents a l'estètica, ens agraden les víctimes i
estem molt contents de ser-ho nosaltres mateixos. Ho hem estat sempre
des del segle XVIII, almenys. La Catalunya autonomista no és sinó la
Catalunya dels perdedor, personatges submisos que fingeixen ser molt
hàbils amb el peix i la cove, però no són sinó uns covards. Cambó,
Companys, Pujol, Carod-Rovira i Maragall han exercit aquest paper.
Semblava que amb Mas, Puigdemont Junqueras s’havia produït un canvi, que
els catalans estaven disposats a assumir riscos polítics i recuperar la
dignitat.
Ara bé: sospito que tot era una mentida. Ho resumiré:
els últims cinc anys, no he fet sinó escoltar paraules boniques. Però
només paraules. Paraules, paraules, paraules, d’aquelles que el vent
s’endú. És a dir, el mateix catalanisme covard, estètic i victimista
d’abans. Crec que estic perdent la fe. Si algun dia m’assabentés que
s’anuncia la DUI per una data concreta, aleshores la recuperaria. Mentre
espero, em miro el procés de lluny i em refugio en el mateix tipus
d'escepticisme divertit i relaxat que quan miro Merlí a TV3.
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada