Bel Olid: ‘Jo sóc de DUI, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar’

PAÍS - PRINCIPAT

Parlem amb l'escriptora mataronina sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada.

 

L'Escriptora Bel Olid

Per: Josep Rexach Fumanya 

29.08.2016  22:00

Bel Olid es guanya la vida amb les paraules, o com diu al seu bloc, jugant-hi. És traductora, professora, escriptora i es defineix feminista radical. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Ha tornat de Grècia i ha presenciat el drama dels refugiats des de primera línia, per això mostra certa recança a parlar del procés. Ho acaba fent i no dubta. És directa i va per feina, per això ella ja hauria fet una DUI: ‘Tenim majoria al parlament, tirem milles’. En canvi, la gent que ha pilotat el procés diu que és poc pràctica i ha badat amb qüestions estèrils que perdien de vista la independència. A curt termini és optimista i confia que la gent tornarà a respondre a la diada de l’Onze de Setembre.



—Nom: Bel Olid
—Edat: 38, cap a 39
—Independentista? Sí
—Des de quan? No m’he sentit mai una altra cosa que no fos catalana i Espanya no ha estat mai casa meva.
—La política és… La política hauria de ser apassionant.
—Com es defineix políticament? Feminista radical. 
—Teniu llibre de capçalera: No m’agrada triar. N’hi ha molts. Ara llegeixo Vertigo, de Joanna Wlash.
—El personatge històric que l’inspira: És que a les feministes ens ho posen molt difícil perquè ens parlen poc de dones històriques. Però més endavant he pogut admirar, per exemple, Hildegarda de Bingen.



—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?

—Jo crec que per a la gent que surt al carrer cada any l’objectiu és el mateix: que ens escolti tothom, que ens escoltin els de Madrid, que ens escoltin els d’aquí i que ens escoltin a Europa. I amb la quantitat de gent que surt cada any, és evident que ens escolten. Hi ha molta voluntat de no fer-nos cas dels partits principals de l’estat espanyol, però cada vegada els ho posem més difícil.



—Anem bé per a assolir-lo?
—Jo crec que sí, sortirà molta gent. Cada any ha estat així.



—Creieu que la gent està cansada?
—Crec que la gent està cansada que no ens escoltin, però de mobilitzar-nos no. Podem estar cansats que no ens facin cas, però de mobilitzar-nos no. De fet, com més ho fan, més ganes tenim de mobilitzar-nos.



—Què li agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—No en tinc ni idea. M’agradaria que servís per a tirar endavant el projecte de la independència. Sigui quin sigui el resultat.



—Si Puigdemont no la supera i anem a eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—Més encallat que ara? (Riu) No, continuarà endavant, passi què passi. Tant si anem a eleccions com si no.



—RUI sí o RUI no?
—Jo sóc de DUI, de declarar la independència ja, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar. Tenim majoria al parlament, tirem milles.



—I no hi ha d’haver un referèndum que ratifiqui una majoria de persones que volen la independència?
—Això és com una presa de pèl perquè la nostra democràcia es basa en la representació parlamentària. Si tenim la majoria, per què hem de canviar les normes del joc de cop? Mentre es manté aquest ‘statu quo’, els qui no estan a favor ni en contra de la independència compten com si hi estiguessin en contra. Si declarem la independència comptant amb la majoria parlamentària, els qui no hi treballin activament en contra, passaran a comptar com a independentistes.



—No és una resposta habitual, fer una DUI ara mateix ho descarta gairebé tothom.
—Tu m’has demanat què faria jo. Si jo manés, faria això. Però com que no mano, entenc que tothom s’hi ha de posar d’acord i que el procés és més llarg.



—Com creieu que hi reaccionaria l’estat espanyol?
—Suposo que intentaria fer veure que no val, ho portarien al TC i aquestes coses tan divertides. Tant hi fa que els diguis que no t’importa el constitucional. Ells t’hi porten igualment. Però nosaltres no ho hem entès perquè continuem anant-hi. Tot plegat dependria en gran mesura si aquest suport parlamentari ens el creiem i hi resistim, i també, evidentment, del suport internacional. En certa manera, el temps que es perd fent ‘processisme’ potser és temps que guanyem en suport internacional.



—Cal eixamplar la base independentista?
—A mi em sembla que hi ha un grup de gent nombrós que volem la independència, un grup de gent, també bastant nombrós, que no la vol, i un grup de gent, encara més nombrós, que li és igual. És gent que no s’oposarà a la independència encara que no hi voti activament a favor. Aquest grup dels ‘és igual’ és legítim que ens l’apropiem. Ara mateix, formen part del contra, perquè com que no es manifesten, és com si ho fessin a favor d’aquest ‘statu quo’. Si canviem l’equilibri, passaran a ser nostres. Per tant, no cal que eixamplem la base.



—En aquest grup dels ‘és igual’, quin nom hi posaríeu?
—Indiferents. No creuen que aquest sigui un dels problemes més grans que tenen a la vida, i segurament tenen raó.



—Hi ha independència sense els comuns?
—És que, en primer lloc, crec que ja hem fet com havíem de fer: convèncer-los que el progrés social és molt més possible en un país més petit. I més aviat, els qui no n’estan convençuts són els representants dels qui anomenes comuns. Crec que la gran majoria de votants comuns són als qui tant els fa si hi ha independència, i que ens els podríem apropiar fàcilment.



—Tres coses de la independència que us motiven i que utilitzeu per a convèncer un indecís.
—Primer, que és demostrat que els països més petits són més fàcils de gestionar. Independentment de qüestions d’identitat. Segon, quant a la cultura, l’estat espanyol intenta passar per alt –i de vegades ofegar– qualsevol cosa que tingui a veure amb la llengua i la cultura catalana. Per tant, jo com a escriptora em sentiré molt més protegida en un estat que cregui en què faig i no en un altre que creu que hauria de fer-ho en una altra llengua. I d’una altra banda, com que precisament serem més pocs a posar-nos d’acord, serà més fàcil que hi hagi qüestions de benestar i progrés social en les quals ens podem ajudar més.



—Quin és el màxim error que ha comès el procés?
—El procés no és una cosa, sinó que és molta gent. Crec que l’error és no ser pràctics des del punt de vista d’allò que compartim. És a dir, els independentistes tenim cinquanta coses en què no coincidim, però n’hi ha una que sí, que és la independència. En conseqüència, hem estat molt poc pràctics. Aquesta és la base de tot, per això hi ha hagut bastant partidisme.



—I encert?
—Jo crec que l’encert són les persones, més que no pas els representants polítics. Volem ser independents, som molt tossuts i sortim al carrer cada any. Aquesta base social que no es queda al sofà i es mobilitza no és una sort sinó un avantatge sense el qual seria impossible arribar a la independència. Convergència mateix, que no havia tingut mai aspiracions independentistes, es va despertar de cop i va veure que hi havia molta gent. Això ho ha mogut la gent.



—En algun moment ho heu vist molt magre?
—No sé cap a on, però en algun lloc anem. Tu no pots tenir dos milions de persones descontentes i que no passi res en un país de set milions. Hi ha molts moments que penso que no ho fem bé, sobretot quan els polítics perden de vista l’objectiu comú. Però continuo confiant en la gent.
Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’: Eduard Voltas, Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola i Roc Casagran.

Enllaç article :

http://www.vilaweb.cat/noticies/bel-olid-jo-soc-de-dui-em-sembla-esteril-continuar-lluitant-per-preguntar/