PAÍS-PRINCIPAT
Entrevista al professor de dret constitucional i escriptor, que alerta sobre els perills del pensament màgic en el procés d'independència.
 |
| el doctor en dret, jurista, escriptor i professor de dret constitucional de la UPF Hèctor López Bofill |
A més, considera que és una estratègia que tornaria a traslladar la responsabilitat sobre els ciutadans i els funcionaris en lloc dels 72 diputats que tenen un mandat des del 27-S. López Bofill demana de pensar en termes de poder.
—El referèndum unilateral d’independència ja és damunt la taula del procés. El compreu?
—De cap manera. Crec que això no aporta res de nou a la consulta del 9-N. Al contrari, segurament tot allò que es va guanyar aleshores es pot perdre. No veig que la proposta aporti res. Perquè no hi haurà pas cap referèndum pactat, i aquest que proposen ara és unilateral al marge de la legalitat espanyola però dins l’estat espanyol. Dins l’estat espanyol, un referèndum com aquest tindria la validesa que li confereixi l’estat espanyol. És a dir, gens. Encara que els promotors diguin el que vulguin.
—Per què serà il·legal?
—Serà un referèndum il·legal perquè es farà dins l’estat espanyol contra la legalitat espanyola. Això implicaria que l’unionisme no hi participaria. No veig cap motiu pel qual l’unionisme no boicoti el referèndum com ja van fer el 2014. I, finalment, em sembla que seria una irresponsabilitat dels 72 diputats escollits amb el mandat de fer la independència traslladar el risc i les conseqüències penals de la desobediència a la ciutadania i als funcionaris.
—I no serviria per a legitimar la independència?
—És que la legitimació de l’accés a la independència, en el moment que no es pot fer un referèndum acordat, ve per unes altres vies. D’entrada, perquè la majoria independentista ja té legitimitat des del 27 de setembre. I aquesta és una altra qüestió que cal recordar. En qualsevol cas, unes eleccions parlamentàries, en el context en què ens trobem, confereixen una legitimitat superior a qualsevol referèndum il·legal dins la constitució espanyola. Una altra cosa és que es produís una ruptura de l’ordre constitucional espanyol i aleshores es fes un referèndum exigit per la comunitat internacional, en què aquesta comunitat internacional en posés les condicions i els avals sota una legalitat perfilada pel parlament i el govern catalans.
—Els promotors del RUI diuen que seria una possibilitat.
—Seria una història diferent de la d’alguns casos que els defensors del RUI posen de referència. Perquè la situació i el context eren molt diferents dels nostres. La ruptura amb el sistema constitucional espanyol és inevitable, si es vol fer la independència. I l’esforç d’aquesta ruptura ha de venir propiciat en el context d’una declaració d’independència. No en el context d’una votació que es pot perdre.
—El full de ruta deia: proclamació d’independència al final dels 18 mesos; aprovació de lleis de desconnexió; eleccions constituents; elaboració de la constitució; ratificació constitucional per referèndum. Aquest és el camí que cal seguir?
—Jo crec que és el camí, sempre que s’entengui que la proclamació d’independència és una declaració d’independència. Això ha estat discutit pels actors polítics del nostre país, però en el llenguatge del dret internacional públic tan sols s’entén el concepte de declaració. I aquesta declaració és la que obre la porta al reconeixement dels altres estats. Si la proclamació és sinònim de declaració, crec que és l’única via possible. No arribarem a la independència sense una declaració d’independència.
—Els defensors del RUI diuen que serviria per a internacionalitzar l’accés a la independència en termes polítics. No hi esteu d’acord?
—El RUI seria un referèndum de fireta. Tindria una participació baixa perquè l’unionisme no entraria al joc. Ja va passar el 9 de novembre de 2014. I això et deixa sense legitimitat des de la perspectiva democràtica. A més, no crec que la legitimitat democràtica d’un referèndum sigui determinant per a la comunitat internacional, tenint en compte les circumstàncies polítiques. Tot i que som a Occident en un context de democràcies liberals, els exemples que tenim de referèndums unilaterals d’independència són a les repúbliques ex-soviètiques i ex-iugoslaves. I es van fer enmig de la descomposició dels estats respectius. I aleshores les potències mundials estaven interessades que es fessin referèndums d’independència per visualitzar les majories secessionistes.
—No són situacions comparables…
—Aquest no és el nostre context. Aquests casos no són comparables en cap sentit amb el nostre. Un dels temors que tinc és que fem aquest gran esforç de fer un referèndum unilateral, que anés mínimament bé —una participació per sobre del 50% amb tots els vots favorables— i que Alemanya, França, el Regne Unit i companyia miressin cap a una altra banda. No tindrien cap obligació de reconèixer el resultat perquè s’hauria fet sense legalitat. Ja sabem que no faran cap esforç per nosaltres.
—Quines condicions serien imprescindibles per a donar legitimitat internacional a la independència?
—En dret internacional públic, allò que compta és el control del territori i la població per part d’un govern establert. És a dir, el control efectiu del territori. Que el govern pugui exercir el poder en un territori determinat. I que la gent compleixi les normes posades per aquesta institució de poder. Això és el que obre la porta al reconeixement internacional després d’una declaració d’independència. Aquest és el criteri del dret internacional d’ahir, d’avui i de sempre. Penseu que hi ha molts estats que no són democràtics i tenen pes a la comunitat internacional. Si es vol la secessió, s’ha de fer com l’han fet tots els estats fins avui.
—Voleu dir que no es poden fer experiments?
—El camí no és inventar fórmules noves. Sembla que fem un concurs a veure qui pot redimir la humanitat inventant noves formes de fer un estat. Un estat és una entitat que exerceix el monopoli de la violència física, com deia Max Weber. L’estat català haurà de demostrar davant la comunitat internacional que té capacitat d’exercir aquest monopoli. Aquesta és una condició necessària. La qüestió del referèndum, especialment si és aquest unilateral, és una cosa de consum intern.
—I no hi ha d’haver una nova expressió d’aquesta majoria?
—És molt difícil de fer res més que unes eleccions com les del 27 de setembre, perquè l’estat espanyol té un conjunt normatiu dedicat a reprimir l’expressió d’aquesta majoria. Tenint en compte que no accepta referèndums de secessió, posa totes les traves contra l’expressió de la majoria tal com es va posar de manifest el 27-S a través d’aquells mitjans que tenia sota control. Per exemple, impedir o dificultar greument el vot exterior.
—L’estat espanyol té les eines per a boicotar un RUI?
—Cal tenir presents les dubtoses credencials democràtiques de l’estat espanyol en l’origen, en el procés de la transició. I torno a dir que l’expressió majoritària democràtica a favor de la independència ja hi és. Però això ens ho hem de creure els catalans. I cal començar a treballar en els factors de poder, que són els que donen la legitimitat internacional per a accedir a la independència. Si continuem embolicats en aquestes discussions eternes amb invents constants no arribarem mai enlloc. Això s’eternitzarà. El RUI pot fer descarrilar el procés definitivament. En el moment que es faci un referèndum unilateral i torni a haver-hi una participació justeta i un boicot unionista, caurem en un sot important.
—Per què dieu que el RUI traslladaria la responsabilitat a la societat?
—Hi ha 72 diputats, una majoria absoluta, que tenen el mandat de fer la independència. Recordem que la conversió de la consulta en procés participatiu es va justificar per evitar de posar en risc a un grup de funcionaris. De fet, en la mesura que l’estat espanyol va interposar les querelles contra el president i els consellers, es demostrava que efectivament hi havia unes conseqüències penals. I també es va demostrar que era el Tribunal Constitucional que considerava que allò era un referèndum unilateral d’independència. Tan sols cal llegir la sentència del procés participatiu. Ara potser hi haurà unes sancions, que poden arribar a ser penals, als responsables públics del 9-N. Amb el RUI, es pretén que les conseqüències legals de l’accés a la independència recaiguin sobre els ciutadans i els funcionaris –directors d’institut, Departament de Governació, sindicatura electoral, etc.– en lloc dels diputats elegits, que restaran exempts de responsabilitat. Això em sembla injust i absolutament contrari al mandat del 27-S.
—Per què creieu que el RUI irromp ara amb aquesta força?
—La CUP busca la reconstrucció de la seva participació en el procés oferint el referèndum unilateral al govern en canvi que el president Puigdemont superi la qüestió de confiança. Hi ha una conveniència política. No em sembla gens pertinent que el govern i Junts pel Sí s’allunyin ara del full de ruta, que implicava la proclamació d’independència al final dels divuit mesos.
—El RUI no és una oportunitat de posar contra les cordes els ‘comuns’, de mostrar la seva contradicció?
—Si poses tota la carn a la graella amb la proposta de referèndum i aquest sector et proposa un referèndum acordat amb l’estat, no els posaràs pas en evidència. Vols fer un referèndum unilateral mentre ells encara no han pogut ni evidenciar que el seu projecte ha fracassat. El referèndum unilateral, des d’aquesta perspectiva, tan sols tindria sentit si Pablo Iglesias fos president del govern espanyol i no complís les seves propostes. Mentre no governi ni sigui el partit fort del govern, sempre podrà dir que no ha tingut l’oportunitat d’impulsar el referèndum acordat. Per cert, un referèndum que no podrà fer mai perquè s’hi presentaria automàticament una impugnació al TC, quedaria suspès i s’acabaria la broma. En qualsevol cas, fins que això no passi, l’argument dialèctic de posar-los contra les cordes no és realista.
—Heu escrit que el RUI és pensament màgic. Què voleu dir?
—La creença en una mena de cerimònia i litúrgia que ens redimirà de tot. Cosa que és molt pròpia de la manera com s’ha anat fent el procés aquests últims anys. Per fer la independència està bé que hi hagi manifestacions massives, litúrgia independentista i aplec de la comunitat, però sobretot s’ha de pensar en termes de poder i organitzar estructures de poder. I el RUI és presoner d’aquesta fórmula de la comunitat de creients i la litúrgia. Però s’allunya del pensament en termes de poder d’estat.
—Per tant, no hi veieu res positiu, en el RUI…
—En aquest context, no. Ja s’han fet unes eleccions anomenades plebiscitàries i han deixat una majoria absoluta independentista i un govern que es proclama independentista. Amb una declaració d’independència al programa i un compromís de crear estructures d’estat i de poder. Posar ara el RUI damunt la taula és un pas enrere claríssim.
—I si s’aconseguís la participació d’organismes internacionals en el referèndum, com diuen els qui ho defensen?
—Ho veieu? Això és un exemple clar del pensament màgic. Com també ho és pensar que hi haurà res diferent del 9-N que farà que els unionistes aniran a votar. Quina condició hi haurà ara que no hi hagués aleshores? Això és esperar un miracle. L’unionisme hi participarà per inspiració divina? La comunitat s’hi implicarà perquè ho diem nosaltres? Això és una confiança absoluta en el pensament màgic. La comunitat internacional tan sols s’hi implica quan ja s’ha produït la ruptura. I aleshores hi intervé per pacificar la situació i per minimitzar el conflicte quan la situació ja s’ha deteriorat molt. Creure que hi haurà una intervenció d’organismes o institucions internacionals és pur pensament màgic.
Enllaç entrevista :
http://www.vilaweb.cat/noticies/hector-lopez-bofill-el-rui-pot-fer-descarrilar-el-proces-definitivament/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada