«Els electors triaran entre opcions que situades a banda i banda dels dos eixos que marquen la política catalana: esquerra-dreta i independentisme-unionisme. El que no triaran és la indefinició».
 |
| Germà Capdevila |
No entenc per quins set sous CDC ha decidit reobrir el meló del sobiranisme-independentisme. Després
d'una evolució ideològica molt destacada, van presentar-se a les
eleccions plebiscitàries dins d'una coalició amb un nom que no deixava
lloc a dubtes: Junts pel Sí. L'objectiu també era molt clar: assolir la
independència en 18 mesos si s'obtenia la majoria absoluta del
Parlament.
Ara ens trobem amb una dicotomia inexplicable. Per una banda, el president Puigdemont assegura en una entrevista que no es tornaran a celebrar eleccions municipals espanyoles a Catalunya. La seva aposta per la independència sembla sòlida i ferma. D'altra banda, l'expresident Mas, el conseller Rull i la diputada Pascal retrocedeixen vàries caselles i tornen a parlar d'un partit no independentista sinó sobiranista, que pugui acollir tots els defensors del dret a decidir, siguin o no independentistes. I no són pocs els dirigents convergents que han comprat el discurs unionista que sosté –falsament– que encara no hi ha una majoria per assolir la independència.
Com a conseqüència d'un sistema democràtic de baixa intensitat, ens sembla normal haver de fer
del dret a decidir un postulat polític. En democràcia, el dret a decidir és part intrínseca del sistema. Tots, independentistes i unionistes, l'haurien de descomptar, com al Regne Unit o al Canadà. El que no pot ser és pretendre que un partit pugui reunir sota un mateix paraigua esquerra i dreta, unionistes i independentistes.
La política catalana gira sobre dos eixos: dreta-esquerra i independentisme-unionisme, i els partits han de situar-se en algun punt d'aquesta matriu. El que no és plausible és fer política quàntica i situar-se en dos llocs antagònics alhora. O ets d'esquerres o ets de dretes –el centre sempre ha estat una dreta moderada– i alhora o ets independentista o ets unionista. Catalunya no és país per a partits catch-all, almenys fins que no sigui un estat amb tots els ets i els uts i l'eix independentisme-unionisme desaparegui de la matriu.
Ara ens trobem amb una dicotomia inexplicable. Per una banda, el president Puigdemont assegura en una entrevista que no es tornaran a celebrar eleccions municipals espanyoles a Catalunya. La seva aposta per la independència sembla sòlida i ferma. D'altra banda, l'expresident Mas, el conseller Rull i la diputada Pascal retrocedeixen vàries caselles i tornen a parlar d'un partit no independentista sinó sobiranista, que pugui acollir tots els defensors del dret a decidir, siguin o no independentistes. I no són pocs els dirigents convergents que han comprat el discurs unionista que sosté –falsament– que encara no hi ha una majoria per assolir la independència.
Com a conseqüència d'un sistema democràtic de baixa intensitat, ens sembla normal haver de fer
del dret a decidir un postulat polític. En democràcia, el dret a decidir és part intrínseca del sistema. Tots, independentistes i unionistes, l'haurien de descomptar, com al Regne Unit o al Canadà. El que no pot ser és pretendre que un partit pugui reunir sota un mateix paraigua esquerra i dreta, unionistes i independentistes.
La política catalana gira sobre dos eixos: dreta-esquerra i independentisme-unionisme, i els partits han de situar-se en algun punt d'aquesta matriu. El que no és plausible és fer política quàntica i situar-se en dos llocs antagònics alhora. O ets d'esquerres o ets de dretes –el centre sempre ha estat una dreta moderada– i alhora o ets independentista o ets unionista. Catalunya no és país per a partits catch-all, almenys fins que no sigui un estat amb tots els ets i els uts i l'eix independentisme-unionisme desaparegui de la matriu.
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada