Dimarts 22.12.2015 02:00
OPINIÓ
El resultat de les eleccions espanyoles al Principat té diverses
interpretacions possibles. És cert, per exemple, que només al Principat
els partits nacionalistes resisteixen l’impuls de Podem –compareu-ho amb
Euskal Herria, Galícia i Mallorca. I és cert, com comentava a
l’editorial d’ahir, que amb aquest resultat s’obre una oportunitat única
a Madrid. Difícil, però única. Però això només és una part del que ha
passat.
D’entrada el resultat podria haver estat millor, molt millor. Si
Democràcia i Llibertat i ERC haguessen anat junts a les eleccions avui
el relat seria que l’independentisme revalida la victòria del 27-S. I no
ha estat el cas. És cert que ni tan sols així no hauríem pogut esquivar
la realitat, és a dir, que l’independentisme ha estat superat en vots
per l’unionisme.; com tampoc l’evidència que en termes electorals
aquesta vegada la independència no ha estat el relat il·lusionador de la
campanya, sinó que ho ha estat el referèndum. Però poder proclamar
l’independentisme guanyador de les eleccions hauria estat tota una altra
cosa.
És cert que el referèndum és el referèndum per la independència, això
no ho oblidem. I és cert també que la proposta que en fa Podem arriba
perquè l’independentisme va guanyar amb rotunditat el 27-S.
Però el
conjunt de les dades no es pot negligir. Respecte de les eleccions del
27-S, els partits que formaven Junts pel Sí han perdut més de 465.000
vots i la CUP –òbviament perquè no es presentava– ha deixat de
representar-ne 300.000 més. Ja ho sé, que no es poden comparar unes
eleccions amb unes altres així com així, però prop de 800.000 vots són
molts vots. I crec que això reclama una autocrítica i és, alhora, una
prova que els independentistes estan, estem, desconcertats i molt
trists.
Perquè no pot ser que tres mesos després de guanyar una votació
plebiscitària que havia de capgirar el país ara anem a unes eleccions
espanyoles i, hi anem amb un partit que no compareix i els altres dos
que s’hi presenten separats. Perquè no pot ser que, mentrestant, Junts
pel Sí i la CUP no aconseguesquen formar govern, per més que molts
assenyalem la intransigència de la CUP com la causa bàsica del
distanciament. I perquè no pot ser anar a unes eleccions amb unes
campanyes, especialment la de Democràcia i Llibertat, tan poc
encertades.
Però és que no és únicament això. Tenim l’obligació de preguntar-nos
quin paper han fet l’ANC i Òmnium en aquestes eleccions. I em fa
l’efecte que l’única resposta possible és que cap. El potent moviment de
masses independentista n’ha estat absent, d’aquestes eleccions, dividit
entre els qui consideren que a Madrid ja no cal anar-hi a fer res i els
qui, pensant que fóra necessari, encara no saben en quin bàndol jugar o
s’ho miren tot amb desconcert.
A mi em sembla clar que l’evident pèrdua de relat amb què ens trobem
ara és la conseqüència lògica de tots aquests problemes, no d’una
reculada en el nombre d’independentistes. Bona part dels votants
independentistes estan desorientats enmig de tanta ziga-zaga, de tanta
tàctica i de tant partidisme.
Ho vaig explicar ahir: el 20-D, malgrat tot això que dic, té molts
punts positius, sobretot en veient com es complicarà la política
espanyola aquestes setmanes vinents. El que vindrà acabarà de demostrar
que la reforma de la constitució espanyola és impossible: el PP té la
minoria de blocatge necessària al congrés i al senat i només anant junts
PP i PSOE podria emprendre’s. Serà una demostració empírica que
clarificarà el panorama i podria servir de nova empenta. Sobretot
perquè els dos milions de vots independentistes del 27-S crec que no
s’han evaporat ni s’ha evaporat la majoria social favorable a la
independència. Simplement no s’ha treballat com calia.
Tot això és cert. Però supose que avui molts convindreu amb mi que
els nostres polítics no poden perdre pistonada com ho han fet en
aquestes eleccions ni poden cometre tants errors innecessaris.
Perquè la
gent no els seguirem a ulls clucs, facen què facen, només perquè
representen l’independentisme polític, ni reconeixent com és d’important
això. La batalla de la independència és una batalla que reclama el
rigor i la persistència de tots. I per això crec que hi ha dies com avui
que cal que alcem la veu per deixar constància clara del nostre
desencís.
Enllaç article :
http://www.vilaweb.cat/noticies/jugant-amb-foc/
dimarts, 22 de desembre del 2015
Vicent Partal : Jugant amb foc
Publicado por
Rosa Mary
Etiquetas:
#27s2015
,
20-D
,
CATALUNYA
,
DUI 201?
,
Espanya
,
INDEPENDÈNCIA
,
opinió
,
POLITICA
,
Procés Català
,
Vicent Partal
en
18:41:00
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada